Doctrina Processal en Accions Subsidiàries: Anàlisi TS

Doctrina Processal en Accions Subsidiàries

Resum de la Doctrina del Tribunal Suprem

Quan en la demanda s'exerciten accions eventualment (subsidiàriament) acumulades i s'estima en primera instància l'acció principal, sense entrar a conèixer les accions subsidiàriament acumulades, si el demandat condemnat apel·la la sentència i l'Audiència revoca el pronunciament estimatori sobre l'acció principal, pot també passar a conèixer i estimar la o les accions subsidiàriament acumulades, en comptes de revocar simplement la sentència i remetre les actuacions al jutjat de primera instància per tal que es pronunciï sobre l'acció o accions subsidiàriament acumulades, respecte les quals no va resoldre en entendre que procedia estimar la principal.

Aquesta manera d'actuar, segons el Tribunal Suprem (TS), no implica incórrer en incongruència, és a dir, anar més enllà de l'objecte d'impugnació plantejat per l'apel·lant (el pronunciament sobre l'acció principal). Segons el TS, quan s'apel·la es confereix al Tribunal una capacitat per resoldre que inclou pronunciar-se sobre la correcció del pronunciament relatiu a l'acció principal i també sobre la procedència d'acollir la o les accions subsidiàriament acumulades. La eventualitat de l'acumulació es considera que persisteix en la segona instància quan el demandat impugna l'estimació de la pretensió principal. De manera que aquella regla citada al principi no s'infringeix en tal supòsit, perquè apel·lar en aquests termes implica sotmetre a la decisió judicial també la pretensió subsidiària en el cas d'èxit del recurs interposat.

Raons per a Qüestionar la Doctrina

El primer pronunciament sobre l'acció eventual o subsidiàriament acumulada es produeix en la segona instància. Encara que sigui possible recórrer la sentència, a la pràctica cada cop és més difícil i improbable accedir-hi. El demandat perd una instància, és a dir, una oportunitat que li donin la raó (normalment, 1a instància, 2a instància i, extraordinàriament i eventualment, cassació). En el nostre cas només gaudiria d'una 1a instància i, si de cas, la infreqüent i extraordinària possibilitat de cassació.

S'ha criticat aquesta manera de procedir perquè s'entén que es roba o priva d'una instància, si bé és també cert que s'eviten dilacions en obtenir sentència, ja que la remissió de les actuacions al jutge de primera instància podria comportar un retard molt considerable. Recordem que en matèria processal civil no existeix una exigència constitucional de segona instància.

Possibilitat de Sentència Més Perjudicial

Sí que podria passar que, presentat recurs d'apel·lació per part de Compañía Española de Seguros y Reaseguros però no per Grupo General, finalment es dictés una sentència més perjudicial per a l'esmentada asseguradora que la condemna que se li va imposar en primera instància.

La sentència va estimar quasi íntegrament la demanda, però no completament: no va accedir a la condemna dels interessos derivats de l'article 20 de la Llei del Contracte d'Assegurança, ni a la imposició de costes. És a dir, el Grupo General pateix un gravamen que li autoritzaria a adherir-se a l'apel·lació (encara que inicialment no hagués apel·lat) com a reacció a l'apel·lació interposada per l'altra part.

Com diu l'article 461.1 de la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC), el secretari judicial ha de traslladar a les altres parts l'escrit d'interposició del recurs d'apel·lació, i les ha de citar per deu dies perquè presentin, davant el tribunal que va dictar la resolució apel·lada, un escrit d'oposició al recurs o, si s'escau, d'impugnació de la resolució apel·lada en el que li sigui desfavorable. Aquest precepte ens permet, si l'altra part apel·la la sentència, fer-ho nosaltres també en allò que ens perjudica o causa gravamen tot i que inicialment no ho havíem fet i, per tant, se'ns havia passat el termini.

És com un advertiment a qui vulgui apel·lar: més val pensar-s'hi dos cops si convé apel·lar en cas que la sentència no hagi estat completament favorable a l'altra part, ja que si apel·lem, encara que l'altra part no ho hagi fet inicialment, té l'oportunitat de fer-ho fora del termini inicialment fixat i pot impugnar també els pronunciaments que no li hagin estat favorables. De manera que si aquesta impugnació prospera i la de l'apel·lant inicial no, la situació final d'aquest haurà estat pitjor que la de partida.

Valoració de la Prova Documental

No sembla existir motiu pel qual es pugui admetre el recurs per infracció de norma processal (vegeu l'article 469 de la LEC). Es tracta de motius processals entre els quals no s'inclouen les discrepàncies amb la manera en què els tribunals d'instància hagin apreciat la prova segons les regles de la sana crítica.

En tot cas, si es considerés que s'ha produït una apreciació notòriament errònia, irreflexiva, acrítica o arbitrària, no cal excloure categòricament que es considerés infringit el dret a la tutela judicial efectiva (article 24 de la Constitució Espanyola), tal com alguna vegada ha fet el Tribunal Constitucional (TC), i ser admès el recurs per la via de l'article 469.1.4 de la LEC.

Sembla, però, que el recurs està més aviat dirigit a ocupar-se de qüestions jurídiques (processals) i, en principi, s'exclou allò relatiu a l'apreciació de la prova, tasca que correspon als tribunals d'instància (jutjats de pau, primera instància, mercantils i Audiències Provincials).

La cassació és completament inviable. Només s'admet per infracció de normes aplicables per a resoldre sobre l'objecte del procés (article 477.1 de la LEC).

Accés al Recurs de Cassació

Es tracta d'una sentència recaiguda en un procediment determinat segons la matèria i no segons la quantia (vegeu l'article 249.1.3 de la LEC). L'article 477 de la LEC, quan estableix les resolucions recurribles en cassació, preveu tres grans vies d'accés: la matèria (drets fonamentals), la quantia i la concurrència d'interès cassacional.

La Junta General de Magistrats de la Sala Primera del Tribunal Suprem, celebrada el 12 de desembre de 2000, va optar, no obstant això, per entendre que la via de la quantia i la de l'interès cassacional eren excloents: s'aplica el criteri de la quantia per a accedir a cassació quan la determinació del procediment en primera instància es va realitzar conforme a la quantia i s'aplica el criteri de l'interès cassacional quan la determinació del procediment en primera instància es va realitzar conforme al criteri de la matèria.

Encara que no era aquesta la voluntat de la LEC, els Magistrats del TS es van arrogar la potestat de realitzar aquesta interpretació, clarament restrictiva, i que busca limitar encara més l'accés a cassació (se suposa que per a descongestionar-lo). En aquest Acte el TS recorda que la seva interpretació ha estat confirmada pel TC (encara que la veritat és que l'abast d'aquest "confirmo" és bastant limitat i discutible, doncs de forma plana el TC s'ha limitat a dir que el criteri del TS no és una barbaritat o un desvari, però de cap manera ha assenyalat que li sembli bo o correcte).

Pel que fa al nostre cas, llevat que l'asseguradora pugui acreditar l'interès cassacional, no se li admetrà el recurs de cassació.

Admissió de Prova en Apel·lació

Per tal que es pugui admetre prova en apel·lació cal que el cas es pugui reconduir a alguns dels supòsits de l'article 460.2 de la LEC:

• Que les preguntes que es volen formular haguessin estat denegades indegudament en la primera instància, sempre que s'hagi intentat la reposició de la resolució denegatòria o s'hagi formulat la protesta oportuna en la vista.
• Que les preguntes sobre les que es vol interrogar l'altra part no s'hagin pogut practicar en la primera instància, ni tan sols com a diligències finals, per qualsevol causa no imputable a la part que sol·licita la prova.

Documents Descoberts Posteriorment

Si no haguessin transcorregut tants anys des de la publicació de la sentència, hagués estat possible exercitar la revisió de la sentència (articles 509 a 516 de la LEC), que és un mitjà de rescissió de sentències fermes. El motiu podria haver estat el 1r de l'article 510 (si després de pronunciada, es recobren o s'obtenen documents decisius dels quals no s'ha pogut disposar per força major o per obra de la part en favor de la qual s'ha dictat). El que passa és que l'article 512 de la LEC diu clarament que en cap cas no es pot sol·licitar la revisió un cop transcorreguts cinc anys des de la data de la publicació de la sentència que es pretén impugnar. S'ha de rebutjar qualsevol sol·licitud de revisió que es presenti passat aquest termini.

Reacció Contra Pronunciament del TS

Sí. S'ha produït una incongruència que genera indefensió (en les instàncies no s'ha discutit sobre aquella reclamació). Per tant, pot acudir-se a l'incident extraordinari de nul·litat d'actuacions (articles 228 de la LEC i 241 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, LOPJ). S'ha vulnerat un dret fonamental, la sentència és ferma i la violació no ha pogut ser denunciada abans de dictar-se sentència.

Si no s'estima la nul·litat en l'incident, podria acudir-se al recurs d'empara constitucional, si concorren la resta de requisits exigibles.