La Divina Comèdia de Dante: Anàlisi i Context

Dante Alighieri: Vida i Obra

Autor

Dante Alighieri, conegut com el Dante (abreviatura del nom medieval Durante, derivat del llatí tardà DURANS-DURANTIS, del verb DURARE 'durar, perseverar, endurir'), va néixer a Florència el 1265. Fill d'una família güelfa de noblesa menor (els güelfs donaven suport al Papa, enfront dels gibel·lins, partidaris de l'emperador germànic), va estudiar filosofia i teologia. Va lluitar a la batalla de Campaldino contra els gibel·lins. Inscrit al gremi de metges i apotecaris, va tenir diversos càrrecs polítics fins que la facció negra dels güelfs (mercaders i banquers) va conquerir el poder i ell va ser víctima de la repressió. L'exili el va allunyar dels problemes locals florentins. Va viure a Verona, Lunigiana i Ravenna, on va morir el 1321.

Obra

Cal distingir dos tipus d'obres en la producció de Dante:

• Poètiques: Pertanyen al corrent stil nuovo i estan representades per una obra unitària, la Vita Nuova, que conté poesies amoroses dedicades en general a Beatriu, una dama florentina de qui es va enamorar platònicament; i altres poesies esparses reunides amb el nom de Rime, on predomina el tema amorós, però també hi ha cançons al·legòriques, cançons a amics, poesies patriòtiques, etc. El dolce stil nuovo és un moviment poètic italià que es va desenvolupar al segle XIII i va influir en la poesia italiana fins a Petrarca. Aquest estil valora les dots espirituals de l'amant, cosa que comporta un caràcter qualitatiu i intel·lectual més refinat, amb l'ús regular de metàfores i simbolismes, així com el doble sentit de les paraules.
• Doctrinals: Les més importants són:
  • Convivio, en italià, originalment havia de ser una obra magna cultural divulgativa i de promoció personal. Del projecte original de 14 tractats, en va escriure tres de temes diversos: elogi de la llengua vulgar, noblesa individual, etc.
  • De vulgari eloquentia, obra incompleta en llatí, és una defensa i un elogi de les llengües romàniques. Compara el francès, el provençal i el toscà, i intenta definir el concepte de vulgar il·lustre, és a dir, d'una llengua que es podria convertir en idioma literari.
  • De Monarchia, en llatí, és un al·legat a favor de la monarquia, denominada Imperi universal, que considera necessària per al benestar del món. L'exercici de la qual pertoca per dret al poble romà i proclama la independència de l'Imperi i de l'Església, tot i que l'autoritat temporal ha de ser subordinada a l'espiritual perquè l'autoritat de l'emperador deriva directament de Déu.

La Divina Comèdia: Un Poema Al·legòric

En toscà commedia, en virtut del final feliç de l'obra. Va ser Boccaccio qui més tard la va rebatejar com a Divina Commedia. És un poema al·legòric (representació metafòrica d'idees abstractes). Consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) més un cant introductori. Cada part consta de 33 cants en versos hendecasíl·labs (onze síl·labes) amb tercets encadenats. Va ser escrita entre el 1307 i el 1321; la tercera part va ser publicada pòstumament.

Propòsit Moral

Té un propòsit moral: per aconseguir la felicitat cal passar dos estadis: el rebuig del pecat –simbolitzat per l'Infern– i la purificació pel penediment –simbolitzat pel Purgatori–. Això portarà a la felicitat terrenal –l'Edèn– i a la beatitud celestial –el Paradís–. En el camí, l'home ha de ser acompanyat per la raó humana (Virgili, representa la filosofia i l'autoritat temporal) i la revelació (Beatriu, representa la teologia i l'autoritat espiritual).

Estructura i Simbologia

Aquestes idees s'exposen al·legòricament en el poema com un viatge que fa Dant (la humanitat) acompanyat per Virgili (la filosofia i raó humana) a través dels nou cercles de l'Infern (on troba els condemnats agrupats segons la mena de pecat i sotmesos a turments que es relacionen amb el pecat comès), a més dels dos replans de l'avantpurgatori i dels set cercles del Purgatori (on troba els condemnats que s'hi purifiquen) i finalment per les nou esferes del Paradís on Virgili és substituït per Beatriu (l'espiritualitat).

L'Infern

L'Infern és un con invertit que va causar Satan (Llucifer) amb la seva caiguda del cel. És un con invertit amb nou cercles concèntrics. S'hi barregen elements de la mitologia clàssica amb d'altres cristians.

• El primer cercle són els llimbs, on es troben els no batejats però virtuosos.
• El segon és el de la luxúria (on destaca la història de Francesca i Paolo, que esdevé un tòpic literari).
• El tercer és el de la gola; el quart, el de l'avarícia, i el cinquè, el de la ira.
• A partir d'aquí es produeix un agreujament de les penes perquè els pecats ja no són per falta de contenció. Al sisè es troben els heretges i al setè els violents.
• A la tercera part de l'infern s'arriba per sobre d'un monstre. El vuitè cercle és el dels fraudulents (seductors, falsos profetes, bruixes, aduladors polítics).
• El novè és el dels traïdors.

El Purgatori

El Purgatori té forma de muntanya simètrica a l'Infern però en direcció contrària. Està constituït per set cornises (supèrbia, avarícia, luxúria, gola, ira, enveja i peresa). Al final es troba un jardí (identificat amb l'Edèn –el paradís terrenal– on Virgili s'acomiada de Dant.

El Paradís

El Paradís té nou esferes identificades amb els planetes Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, més el Sol i la Lluna. Ara l'acompanya Beatriu. S'hi intenta harmonitzar la teologia i la cosmologia. Al final s'accedeix al Cel pròpiament dit, que no té dimensió física. Al centre hi ha Déu mateix. Amb la seva visió, Dante es desmaia i desperta una altra vegada a la Terra, decidit a obrar rectament per assolir la gràcia i evitar els càstigs.

Característiques Formals i Estil

• Consolida l'ús de l'hendecasíl·lab, que serà per sempre més el vers per excel·lència de la llengua culta.
• Inaugura la distribució dels versos en tercets encadenats.
• Utilitza una llengua literària que inclou mots cultes d'arrel llatina i el registre popular del toscà.
• Respecte al contingut, és un compendi de sabers diversos medievals. És sobretot un llibre teològic en què exalça el cristianisme, tot i que no refusa d'incloure-hi elements pagans juntament amb personatges i motius de la tradició cristiana, on s'al·ludeix tant a esdeveniments històrics com a fets concrets de la política florentina de l'època de l'autor.