Diversitat, Discapacitat i Inclusió: Conceptes Clau i Factors d'Èxit

Conceptualització de la Discapacitat

Deficiència (orgànica): Anomalia estructural o funcional psicològica, fisiològica o anatòmica, incloent defectes en extremitats, òrgans o sistemes corporals. Es refereix a trastorns orgànics i aspectes mèdics. No referir-se a la persona per la deficiència. Exemple: Una persona amb una lesió medul·lar que provoca la pèrdua de funció a les extremitats inferiors.

Discapacitat (funcional): Restricció d'una activitat deguda a una deficiència, resultat d'una manca d'adequació entre la persona i l'entorn. Es classifica en mobilitat, relació, comunicació, o segons l'àrea afectada: sensorial, cognitiva o motriu. La discapacitat es té, no defineix la persona. Exemple: Persona que no pot caminar ni realitzar activitats diàries sense una cadira de rodes o assistència tècnica.

Minusvalidesa (social): Situació desavantatjosa derivada de la discapacitat i de la resposta social, que limita oportunitats segons normes culturals i contextos. Inclou desviació de la norma, relativisme cultural i desavantatges en mobilitat, ocupació i integració social. Exemple: La persona en cadira de rodes no pot accedir a una feina perquè l'empresa no disposa d'adaptacions arquitectòniques (com rampes o ascensors), reflectint una barrera imposada per la societat.

Tipus de discapacitats:

• Discapacitats sensorials: Dificultat amb l’entrada d’informació: ceguesa, sordesa.
• Discapacitats intel·lectuals: Dificultat amb l’elaboració de les respostes (processar): Persones que no tenen problemes per rebre la informació ni per comunicar-se/expressar-se.
• Discapacitats motòriques: Dificultat amb la comunicació de la resposta: mut, malalties de salut mental, dificultats d'aprenentatge.

Diagnòstic: General, detecta. // Diagnòstic: Més 33%, facilitat de recursos.

Les Necessitats Educatives Especials (NEE) cobrien necessitats (més en plan discapacitats) però no tot, i gràcies al NESuport Específic que engloba més, pot ajudar a nens amb nivell socioeconòmic baix.

La Diversitat

Autònoma: Algú capaç de fer coses per ella mateixa. // Independent: Capacitat de decisió, però no capacitat de fer les coses per elles mateixes.

2 perspectives CONCEPTE:

• Fàctic (neutre): És un factor i ja està (ètnia, capacitats, gènere, etc.).
• Axiològica (valors perspectives): Es fa un valor sobre el factor, les possibilitats segons la teva condició varien segons els teus factors. Aquí trobem la perspectiva educativa.

2 perspectives ORIGEN:

• Social (anàlisi diacrònic): Es declaren drets universals, objectius marcats abans i després, evolució social, ràpida i lineal.
• Educativa (anàlisi sincrònic): Evolució irregular, circular i lenta, nous models però no eliminen els anteriors.

Factors de Variabilitat Psicopedagògica

• Ritme: Grau de rapidesa a l’hora d’aprendre o fer una tasca - Lent, moderat, accelerat.
• Execució: Nivell de rendiment respecte d’una tasca específica (ser ràpid no vol dir fer-ho bé) - Alta, mitja, baixa.
• Coneixements previs: Coneixements de què es disposa en relació a una matèria, o habilitat/competència específica - Alt, mig, baix.
• Autonomia: Necessitat de rebre més o menys instruccions (o validació) per desenvolupar una tasca - Alta, mitja, baixa.
• Persistència: Temps d’esforç continuat que pot desenvolupar una persona - Alta, mitja, baixa.
• Input: Preferència sensorial per l’entrada d’informació exterior - Auditiva, visual…
• Output: Preferència per la “sortida” de la informació - Oral, escrita…
• Agrupament: Predilecció a l’hora de treballar - Individual, parelles, grup…
• Estratègies d’aprenentatge: Domini de mètodes i tècniques d’estudi bàsiques, d’estratègies de resolució de problemes en l’entorn immediat - Alta, mitja, baixa.
• Modalitat d’interacció: Modalitat d’interaccions socials i de treball segons caràcter (com establim relacions, rols) - Dominant, col·laborativa…

Factors d'Èxit Socioeducatiu

La inclusió es va consolidar als anys 90 amb la Declaració de Salamanca (1994) i el reconeixement com a dret per part de la ONU el 2006. Malgrat la voluntat política, encara es confon amb conceptes com integració o igualtat. La inclusió busca l’equitat, adaptant l’entorn a les necessitats de les persones, amb tres eixos principals: garantir ingressos mínims, fomentar vincles socials i assegurar la participació ciutadana plena.

L’apoderament és el procés que permet a les persones tenir control sobre la seva vida, facilitant oportunitats i accés a recursos essencials com habitatge, treball o formació. Això implica treballar amb l’entorn social, familiar i normatiu per respectar drets i fomentar l’autonomia. També promou la inclusió a la comunitat, evitant la segregació, i visibilitza els col·lectius vulnerats perquè puguin exercir els seus rols socials.

L’autodeterminació és la capacitat de decidir sobre aspectes que afecten directament la pròpia vida. Aquest concepte, nascut dels moviments per la vida independent i la desinstitucionalització, defensa que totes les persones tenen capacitat per autodeterminar-se. És un procés que es desenvolupa al llarg de la vida, amb un paper clau de la família i l’entorn. No obstant això, hi ha barreres com la sobreprotecció, suports inadequats o prejudicis que limiten aquestes decisions.

La participació activa suposa ser membre reconegut i necessari de la societat. Això implica exercir drets i responsabilitats, sentir-se part del grup i interactuar activament amb l’entorn. Tot i això, sovint hi ha dificultats derivades del desconeixement dels drets, la manca d’hàbits de participació o els prejudicis socials.

El benestar integral és un equilibri entre les dimensions física, mental i social. Segons l’OMS, el benestar no es limita a l’absència de malalties, sinó a un estat complet de salut i qualitat de vida. Encara existeixen barreres històriques i estructurals, com serveis segregadors o poc accessibles, que perpetuen l’exclusió social.

Qualitat de Vida i Vincles (Reynolds)

La piràmide de Reynolds estableix una jerarquia d’objectius educatius que van des del benestar personal fins a la inclusió social. El seu propòsit és guiar les accions educatives cap al desenvolupament integral de les persones, amb especial èmfasi en la seva participació activa a la societat.

En l’educació formal, aquest model orienta l’ensenyament perquè cobreixi necessitats bàsiques, desenvolupi competències essencials i fomenti habilitats personals, sempre amb la meta d’assolir la inclusió plena en la comunitat educativa i social.

Aula ordinària temps complert (AOTC) treient persona - Aula especial - Escolaritat compartida - CEE - Residència

En l’àmbit sociolaboral, la piràmide s’aplica en programes que promouen la formació tècnica, la millora d’habilitats personals i l’accés a entorns laborals inclusius. Això assegura que les persones no només accedeixin a oportunitats, sinó que també puguin contribuir activament al món laboral i social.

Aquest model subratlla que qualsevol acció educativa ha de ser integral, garantint el creixement personal i la igualtat d’oportunitats per a tots.

Treball normalitzat: Centre ordinari - Reforç puntual - Tasca productiva // Treball adaptat: Centre ordinari - Reforç parcial - Tasca productiva // Enclavament laboral: Centre específic - Reforç parcial - Tasca productiva // Centre específic de treball: Centre específic - Reforç parcial - Tasca productiva // Centre ocupacional: Centre específic - Reforç total - Tasca desenvolupament personal.

Identitat

Els eixos ens donen identitat, i en funció de quin lloc de la punta ens situem la cultura en la qual ens trobem, estarem en una situació de privilegi o d’opressió. Exemple: Dins l’eix del racisme, en una punta trobem ser blanc, i en l’altre ser una minoria ètnica. Com més avall, més discriminat en la societat.

La primera onada feminista, sorgida a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa, marca l’origen del feminisme occidental amb la reivindicació de drets com la llibertat, igualtat i fraternitat, però limitats inicialment als homes. Autores com Mary Wollstonecraft i Olímpia de Gouges qüestionen aquesta exclusió, reclamant drets per a les dones i denunciant els mecanismes socials que les subordinen. La segona onada, al segle XIX, s’impulsa amb el moviment sufragista i la lluita contra l’esclavitud, destacant figures com Elisabeth Cady Stanton a Seneca Falls, que vinculen la igualtat racial amb la de gènere. Paral·lelament, el feminisme revolucionari es vincula amb el marxisme i el socialisme, amb activistes com Flora Tristan i Clara Zetkin denunciant tant l’explotació laboral com el treball reproductiu. A mitjans del segle XX, la tercera onada introdueix el feminisme liberal, amb Betty Friedan qüestionant els rols domèstics, i el feminisme radical, que assenyala el patriarcat com a sistema de dominació i separa el gènere del sexe com a construcció social. També emergeixen perspectives no eurocèntriques, com el feminisme islàmic, que defensa la igualtat des del Corà, i la teoria queer, que rebutja les nocions binàries de gènere i amplia la lluita a la diversitat sexual.

Interculturalitat

El document analitza les polítiques interculturals a Barcelona, destacant el seu enfocament situat, crític i transformador. Aquestes polítiques es van iniciar amb el primer Pla de Convivència (1997) i es van consolidar amb el Pla Barcelona Interculturalitat (2010), que es va actualitzar el 2021 per establir línies estratègiques fins al 2030. Aquest pla es basa en principis d’igualtat, reconeixement de la diversitat i interacció positiva, amb l’objectiu d’abordar les desigualtats estructurals i promoure una societat més inclusiva.

El document distingeix tres maneres d’entendre la interculturalitat: com una relació entre persones amb diferents contextos culturals, com una política d’integració funcional al sistema majoritari, i com una proposta crítica que aborda les desigualtats estructurals i impulsa una transformació social basada en el diàleg i la justícia.

Sobre la identitat, es planteja com un procés dinàmic i canviant, no com una característica fixa i homogènia. La identificació, en canvi, posa l’accent en com les persones es defineixen en funció del context i de factors socials, de gènere, classe o edat. Aquesta distinció afavoreix identitats flexibles i compartides.

Finalment, els principis de la interculturalitat inclouen el reconeixement de la diversitat com a riquesa, l’equitat per evitar discriminacions i exclusions, i el foment del diàleg intercultural per construir relacions horitzontals i generar vincles basats en el respecte i la cooperació. Això implica evitar estereotips i privilegis, així com promoure espais participatius que garanteixin la inclusió de totes les perspectives.

Esquema Clau

Hi ha tres coses que formen el context educatiu: les polítiques educatives, els professionals de l'educació i la realitat social. Els professionals de l'educació ho gestionen des de les polítiques educatives i la realitat social. Per tant, aquests tenen un punt de tensió on es troben el dilema d'adaptar-se al sistema i la normativa o, en lloc d'adaptar-se, transformar aquesta normativa i adaptar-la a les necessitats dels alumnes. Zona de confort vs Zona d'afrontament. Ideal seria un equilibri. Que les intervencions serveixin per a les persones més enllà de les institucions.