Disminució de la capa d'ozó i efecte hivernacle: causes i conseqüències

La disminució de la capa d'ozó

Aproximadament des de 1980, científics de diversos països van detectar que s'havia produït una disminució del gruix de la capa d'ozó sobre l'Antàrtida, una capa molt necessària en altura per al desenvolupament normal de la vida a la Terra, ja que filtra les radiacions solars ultraviolades.

L'ozó és un gas que es troba concentrat majoritàriament en el límit entre l'estratosfera i la ionosfera, entre els 20 i els 50 quilòmetres d'altitud. Allà hi ha una capa d'oxigen que, en rebre els efectes de la radiació ultraviolada, es dissocia en àtoms d'oxigen que es reagrupen formant l'ozó.

Quan l'ozó rep la radiació, també es dissocia i forma oxigen, de manera que es manté un equilibri entre l'oxigen i l’ozó. Durant aquest procés s'absorbeix l'energia dels raigs ultraviolats, que arriben a la superfície de la Terra molt atenuats. D'aquesta manera, la capa d'ozó actua com un filtre solar.

Aquest balanç és alterat per la presència de clor, nitrogen o bromur. Encara que existeixen de forma natural, la concentració d'aquests compostos a l'estratosfera s'incrementa com a resultat de la presència de clorofluorocarburs (CFC) en diversos gasos que utilitzem en els aerosols, la refrigeració i l'aire condicionat, en els dissolvents químics i en la fabricació de materials d'escuma, aïllants i embalatges. També hi ha activitats com el llançament de coets, les explosions nuclears o els avions supersònics que afecten de forma negativa l'ozó.

Els CFC alliberats són compostos inerts a les capes baixes de l'atmosfera. Al cap de vuit anys arriben a l'estratosfera i, com que són molt estables, poden resistir durant uns 100 anys. A l'estratosfera aquests gasos són descompostos pels raigs ultraviolats, alliberen els àtoms de clor i brom i fan que l'ozó pateixi un procés de reducció transformant-lo en oxigen. Cal tenir en compte que cada àtom d'un compost de CFC pot destruir 10.000 molècules d'ozó.

S'ha confirmat que el debilitament de la capa d'ozó s’està accelerant i que, actualment, el forat té una extensió més gran que la del continent antàrtic. Aquest forat augmenta de grandària a la primavera austral i es redueix a l'hivern, però s'ha observat que cada any és més gran i triga més a tancar-se.

El debilitament de la capa d'ozó podria causar un augment de la radiació ultraviolada a nivell de superfície, la qual cosa afectaria la població humana provocant un increment dels casos de càncer de pell i de problemes oculars. També perjudicaria el fitoplàncton oceànic i les plantes, ja que provocaria una disminució de la fotosíntesi.

Davant d'aquest problema, l'any 1992, a la Cimera de Rio de Janeiro, diversos Estats desenvolupats es van comprometre a reduir les emissions de CFC i a substituir-los per altres compostos. Aquestes mesures es van concretar posteriorment en cada país amb l’elaboració de la normativa corresponent.

Els principals substituts dels gasos CFC són els hidroclorofluorocarburs (HCFC), els hidrofluorocarburs (HFC), determinats hidrocarburs, com el butà i el propà, l'amoníac i, fins i tot, per a algunes aplicacions, l'aigua i el vapor d'aigua.

L'efecte hivernacle i el canvi climàtic

Durant el darrer quart del segle XX s'ha començat a parlar de la possibilitat d'un canvi global en el clima del planeta. Aquest fenomen està relacionat amb la gran quantitat de substàncies contaminants que les activitats humanes alliberen a l'atmosfera i que n'alteren el funcionament. El sistema climàtic terrestre no és estàtic, sinó que és dinàmic, i està en contínua evolució. Darrerament, però, la dinàmica atmosfèrica ha estat alterada per la introducció massiva en l'atmosfera de gasos que provoquen l'anomenat efecte hivernacle.

Un dels gasos components de l'atmosfera és el diòxid de carboni (CO2). Aquest gas té unes propietats específiques: deixa passar la radiació solar d'ona curta que travessa l'atmosfera i reflecteix la radiació calorífica d'ona llarga (infraroja) irradiada per la superfície, que és retinguda, de manera que només una part de la calor irradiada escapa a l'espai. Altres gasos, com el metà (CH4), el vapor d'aigua (H2O) o els òxids de nitrogen (NOx), tenen un comportament similar.

Aquests gasos són presents a l’atmosfera de forma natural, i formen part dels cicles naturals del planeta. El que resulta perjudicial és l'increment de la concentració d'aquests gasos a causa d’activitats humanes, com la crema de combustibles fòssils o la desforestació que ha alterat l'equilibri i està provocant un escalfament de l'atmosfera. L'augment de l'efecte hivernacle ha comportat un increment de la temperatura mitjana de la Terra, que s'ha escalfat entre 0,3 °C i 0,6 °C durant la darrera dècada del segle XX. Per aquesta raó es parla de l'existència d'un canvi climàtic d'origen antròpic.

Un canvi en l'equilibri del clima pot tenir conseqüències greus per a molts ecosistemes, i també per a les societats humanes.

Algunes de les possibles conseqüències són:

• L'augment de l'evaporació de l'aigua.
• La disminució de les precipitacions en forma de neu.
• La fusió del gel i la neu acumulats a les glaceres de les muntanyes i als casquets polars.
• L'augment del nivell de les aigües de mars i oceans, a causa de la fusió dels gels polars i de l'expansió tèrmica de l'aigua, ja que en escalfar-se l'aigua augmenta el seu volum.
• Els canvis en els límits nord i sud de les grans àrees climàtiques.