El dinar campestre de Manet: Anàlisi i influències

Classificació

a. Títol:

El dinar campestre (primer fou anomenat el bany).

b. Autor:

Édouard Manet.

c. Cronologia:

1863.

d. Localització:

Museu d’Orsay (París).

e. Estil:

realista-impressionista.

Temàtica

a. Tipus de tema:

escena costumista.

b. Font literària:

no n’hi ha.

c. Tema i iconografia:

Dues parelles passen el dia enmig del bosc, a Argenteuil, a prop dels banys del Sena. Una de les noies va nua, l’altra es refresca en un rierol; els dos homes, que són artistes, van vestits. La noia que mira d fit a fit vers l’espectador és Victorine Meurent, model preferida de Manet. Els dos homes són el seu germà Eugène i l’escultor holandès Ferdinand Leenhorff. La noia del rierol és Suzanne, germana de Leenhorff i dona de Manet.

Descripció de l’obra

a. Elements de suport:

tela o llenç.

b. Elements tècnics:

oli (tècnica pictòrica consistent a barrejar els pigments de color en pols amb oli de nou o de llinassa).

Elements formals i compositius

Predomina la forma oberta o pictòrica, amb una pinzellada solta i breu, juxtaposada. No utilitza la perspectiva lineal per fer la sensació d’espai, sinó que l’altera amb el punt de fuga situat al petit tros de cel pintat a la part alta de la tela. Composició oberta, unitària i asimètrica; tot i haver un ordre compositiu, una part de la crítica hi veié una certa falta d’unitat i dispersió dels elements, sobretot en l’escena central on cada personatge sembla aïllat en el seu món perquè no es miren. La línia de l’horitzó és alta fet que sobredimensiona els personatges. Cal assenyalar la geometria de la composició marcada per un triangle que uneix les tres escenes del quadre. Les línies compositives són bàsicament diagonals. Les figures són planes, superposades al paisatge, sense clarobscurs i sense línies que en destaquin els contorns (cap volum que les diferenciï del fons): aquesta representació plana l’aconsegueix i la reforça per mitjà de la gradació tonal del color. Els colors verds, que predominen a l’obra, envolten els negres, blancs, ocres, blaus i morats dels personatges i els vestits; la combinació de tons verdosos fa la sensació de transparència a l’aigua del rierol. L’autor, per aconseguir un contrapunt lumínic, emprà el negre i el blanc com a colors predominants en les figures centrals. La llum es fon en els colors, les ombres són simples taques de color juxtaposades a les altres.

Antecedents i influències posteriors

L’obra perduda de Rafael El judici de Paris i El concert campestre de Tiziano (tradicionalment atribuïda a Giorgione) són els referents bàsics d’aquesta obra. D’altra banda cal remarcar, també, les influències de la pintura veneciana del segle XVI i la pintura barroca espanyola, especialment Velázquez. Manet i la seva obra, al seu torn, influïren en l’obra dels pintors impressionistes, primer i, posteriorment en el postimpressionista Cézanne i en el cubisme de principis del segle XX.

Relacions amb obres similars de l’autor, de l’època

Altres obres de Manet són Olympia (1863) i El pifre (1866).

Diferències amb altres solucions coetànies

Cal contrastar Manet amb la pintura acadèmica de mitjans del segle XIX, que es presentava en societat en l’oficial Saló anual. El dinar campestre fou rebutjat i s’hagué d’ubicar en el Saló dels Rebutjats de 1863.

Funció i significat de l’obra

Funció: estètica.

Significat: en l’obra de Tiziano Manet va prescindir de la coartada mitològica per representar una dona nua al costat de dos homes vestits segons la moda de l’època: el principal motiu d’escàndol i de crítica fou la nuesa injustificada de la dona que, a més, mira de manera directa i insolent a l’espectador, el fet que les diferents figures no semblessin tenir relació entre elles i que la dona del rierol semblés estar flotant a partir d’una perspectiva desconcertant. D’altres han indicat, a més, que el tema del quadre també faria referència a la prostitució que es practicava al Bois de Bologne, proper a París, que tothom coneixia però que es considerava que no podia esdevenir el tema d’un quadre.

Context cronològic, històric i cultural

Cronològicament cal situar l’obra en els inicis de la 2ª meitat del segle XIX, a la França del Segon Imperi (amb Napoleó III), en ple desenvolupament industrial del país, amb les reformes urbanístiques com la realitzada a París per Hausmann, amb una burgesia rica que consumeix art i amb París com a capital de l’art i de la cultura d’Europa.