Diferencies entre Renaixement i Barroc

CcBarroc

La fonamentació del Racionalisme
El pensament racionalista va tenir en el Segle XVII algunes de les seves figures més destacades: Descartis, Leibniz, Spinoza... Tots ells van relegar la possibilitat d'un saber revelat i van defensar que la raó és la principal font de coneixement humà. D'aquesta manera van asseure les bases del Racionalisme.
Qui més van influir en el pensament posterior van ser el físic italià Galileu Galilei i el matemàtic francès René Descartis. Galileu Galilei va ser un dels fundadors del mètode experimental. A partir de les seves observacions, va enunciar les lleis de caiguda dels cossos i va confirmar la teoria heliocéntrica de Copérnico.
René Descartis va fonamentar el Racionalisme filósòfic i científic. Partint de la crítica dels sentits com forma de coneixement ha de fonamentar-se en la intuïció de principis inqüestionables; des d'aquest moment, la raó elabora construccions cada vegada més abstractes, seguint un mètode deductiu.
El Barroc artístic contrasta obertament amb l'ideal d'harmonia, proporció i mesura que va propugnar el Renaixement.
Les principals característiques de l'art Barroc són:
·Dinamisme. L'artista Barroc desitja crear sensació constant de moviment.
Enfront del predomini de les línies rectes en l'art renaixentista, el Barroc es val, sobretot, de la línia corba.
·Teatralidad. L'artista intenta conmocionar emotivament a l'espectador i per a això recorre a procediments hiperrealistas. Aquesta intencionalitat s'aprecia, per exemple, en la representació de Cristos jacents i en tota la imaginería sacra.
·Decorativismo i suntuosidad. L'artista del Barroc atén per igual a l'essencial i a l'accidental. D'aquí el seu minuciosidad en la composició de petits detalls i el seu gust per la ornamentación.
·Contrast. L'artista Barroc es manifesta contrari a l'equilibri i a la uniformitat renaixentistes. La seva ideal és acollir en una mateixa composició visions distintes, i fins a antagòniques, d'un mateix tema. En els quadres d'assumpte mitològic, per exemple, els déus apareixen barrejats amb personatges del poble.
La sonata da camera (termeitalià que significa "sonata de cambra") aparegué en l'època barroca al costat de la sonata da chiesa;
Ambdues modalitats van ser essencials per a l'evolució de la forma sonata.
La sonata da camera, menys construïda que la sonata da chiesa, és sovint una lliure successió de diferents moviments de dansa; influí en la formació de la suite.
La sonata da camera és un tipus de trio sonata destinada a l'actuació secular. És un obra instrumental, amb tres o més moviments de dansa (a vegades amb un moviment previ), marcat per a un o més instruments melòdics i el baix continu.
Les obres d'Arcangelo Corelli, les opus 2 i 4, contenen exemples típics. Després del 1700 el gènere es fusionà cada vegada més amb la sonata da chiesa; també apareixerien títols com partita o suite per a descriure una sèrie de moviments de dansa.
La sonata da chiesa (terme italià que significa "sonata d'església"), és una composició instrumental del Barroc, que generalment consta de quatre moviments. Més d'una melodia s'utilitzava sovint, i els moviments alternaven el caràcter, amb l'ordre: lent - ràpid (allegro) - lent (adagio) - ràpid (allegro); tots els moviments es basaven en els mateixos temes o motius. El segon moviment era normalment un allegro fugat, i el tercer i quart moviments tenien la forma binària que a vegades corresponien a una sarabanda i a una giga.

tres etapas:
1580-1630 Barroc: comensa a diferenciar vocalde instrumental
1630-1680 ple Barroc: cantata opera es consoliden
1680-1750 Barroc tarda: mort de bach obres gran extensió vocl instrum totalment diferenciades
El baix continu (o simplement continu o en terminologia italiana bassó continuo o continuo), és l'acompanyament musical utilitzat gairebé en tots els gèneres durant l'època barroca.
El baix continu, com el seu nom implica, es toca de forma contínua al llarg d'una peça i proporciona l'estructura harmònica de la música, complementant la melodia. La distribució d'instruments que s'encarreguen de la part del baix continu acostuma a deixar-se a la llibertat dels intèrprets i pot variar molt. Com a mínim un dels instruments ha de poder realitzar acords, com un clavicèmbal, un orgue, un llaüt, una tiorba o una arpa; a banda d'aquests es poden incloure altres instruments de registre baix, com el violoncel, el contrabaix, la viola de gamba o el fagot.
Forma sonata es refereix a l'estructura musical dels primers moviments de les sonatas i dels gèneres relacionats amb ella en els segles XVIII i XIX. Però també des de mitjans del Segle XVIII, el terme sonata ha estat utilitzat generalment per a les obres de tres o quatre moviments per a un o dos instruments, com succeïx en les sonatas per a piano (solista) o amb la sonata per a violí (per a violí amb un instrument de teclat).