La Dictadura de Primo de Rivera: Causes i Conseqüències
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,43 KB
La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera es va pronunciar contra la legalitat constitucional, va declarar l'estat de guerra i va exigir que el poder passés a mans dels militars. Després d'unes hores de vacil·lacions, el rei Alfons XIII li va encarregar la formació d'un nou govern, integrat exclusivament per militars. La Dictadura va tenir set anys de vida en els quals es van succeir dues formes de govern: el Directori Militar (1923-1925) i el Directori Civil (1925-1930), denominats així per la procedència dels seus membres. El Directori Militar es presentava com un règim amb caràcter interí amb la pretensió de resoldre els problemes pendents; el Directori Civil pretenia la institucionalització del règim i mostrava més interès per les qüestions d'índole econòmica i social.
Les Causes del Cop d'Estat
El cop d'estat es va justificar amb l'argument que el règim constitucional estava bloquejat i desprestigiat, i que existia un greu perill de revolució social. El dictador va concebre la seva acció no com una fi, sinó com un remei indispensable. El seu discurs tenia pretensions regeneracionistes i fins i tot moralistes, se centrava en la crítica de la "vella política" i presentava un clar component populista, amb el qual intentava guanyar-se l'adhesió popular.
En el seu manifest inaugural, Primo de Rivera va anunciar la seva ferma voluntat de netejar el país de cacics i d'acabar amb el bandidatge polític, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. També cal considerar que en la decisió de Primo de Rivera i en el ràpid plàcet regi, va influir notablement el desig d'ambdós d'evitar que les Corts exigissin responsabilitats pel desastre d'Annual.
Alguns historiadors han apuntat recentment que possiblement Primo de Rivera no pretenia posar fi a un règim caduc i anquilosat, sinó més aviat evitar que el règim polític acabés per democratitzar-se. En efecte, l'últim govern de concentració de García Prieto, que incloïa membres del Partit Reformista, s'havia plantejat objectius com la llibertat de culte, la reforma de la llei electoral mitjançant la representació proporcional, la reforma del Senat, una certa participació obrera en els beneficis industrials i la implantació d'un impost extraordinari sobre els beneficis de guerra. Així, el cop d'estat es presentava també com una forma de frenar aquesta possible reforma del sistema que podia resultar amenaçadora per a certs sectors i interessos socials.
La Reorganització de l'Estat
Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Tot això va ser acompanyat de la militarització de l'ordre públic i d'una repressió de l'obrerisme més radical (cenetistes i comunistes).
La regeneració política era un dels objectius primordials del discurs del dictador. Amb l'objectiu de liquidar el caciquisme, es va elaborar un Estatut Municipal i un altre de Provincial. També es van dissoldre els Ajuntaments i van ser substituïts per juntes de vocals associats, integrades pels majors contribuents de cada localitat i nomenades a través dels governadors civils. La regeneració promesa va quedar en una gran farsa, ja que es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar a substituir uns cacics per uns altres.
El règim propugnava una nova forma de fer política i per a aquesta tasca es va crear un nou partit, la Unió Patriòtica. Es tractava d'un partit governamental, sense un programa ideològic definit i la missió primordial del qual era proporcionar suport social a la Dictadura i seguir les directrius de la superioritat. Els afiliats al nou partit procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de les administracions i dels cacics rurals.
El Conflicte del Marroc
Durant la primera etapa de la Dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l'interès de Primo de Rivera, que va assumir personalment l'Alt Comissionat del Marroc el 1924. A partir de 1925, es va iniciar una política de col·laboració amb França que va incloure una acció militar coordinada. Fruit de la col·laboració va ser el desembarcament d'Alhucemas (1925), que es va saldar amb gran èxit. Després de diverses derrotes, Abd el-Krim es va rendir, lliurant-se a les tropes franceses l'any següent. A partir de 1927, les tropes espanyoles van donar per conclosa l'ocupació efectiva de tot el Protectorat.
L'Assemblea Nacional Consultiva
Durant el Directori Civil, Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu règim amb la creació d'una Assemblea Nacional Consultiva (1927), i amb la realització d'un plebiscit que va sotmetre a votació la seva política interior i exterior. L'Assemblea va tenir un caràcter corporatiu i autoritari; estava composta per representants de les corporacions triats per sufragi indirecte, per funcionaris de l'Administració i per representants socials escollits des del poder. Així, el sufragi universal va quedar totalment relegat a l'oblit.