Determinació d'Espècies i Dispersió de Llavors

Determinació d'Espècies, Procedències i Rodals

Espècies

La selecció de les espècies que es plantaran no sol presentar problemes. En un projecte de repoblació senzill, en què s'utilitzen una espècie i una procedència provades i ben adaptades, i en el qual la llavor s'obté d'una font local, l'elecció és automàtica. Quan es tracta de recol·leccions a gran escala, cal recopilar amb alguns mesos d'antelació dades sobre la demanda de llavors per espècies. Gairebé totes les espècies necessiten passar un any o més al viver. Per tant, les estimacions de la demanda de llavor s'han de fer uns dos anys abans de la plantació al camp.

Procedències

En la seva utilització més senzilla, és "el lloc on creix un rodal d'arbres". Quan s'aplica a llavors, el seu significat sol ampliar-se per incloure "la zona on creixia una població d'arbres autòctons o no autòctons”.

Rodals

En contrast amb les procedències, els límits dels diferents rodals solen estar ben definits. En molts casos els rodals són objecte d'ordenació amb vista a la producció de llavors, com per exemple mitjançant aclarida. Sovint es troben en plantacions. Els horts planters constitueixen un cas especial, ja que estan destinats a la producció de llavors des d'abans de la seva plantació i es gestionen de manera contínua amb aquesta finalitat. El problema que plantegen els rodals i horts planters no és per tant un problema d'identificació, sinó de la possible insuficiència de la seva superfície per satisfer totes les peticions de llavor que se'ls dirigeixen.

Dispersió de la llavor en les angiospermes

Existeix una enorme varietat entre els fruits de les angiospermes. Gran part d'aquesta varietat es deu a la necessitat que les llavors es dispersin. Les plàntules joves solen tenir dificultats per sobreviure i créixer sota l'arbre pare, a causa de la falta de llum i la intensa competència radical. La dispersió per una zona extensa pot fer que algunes llavors trobin les condicions adequades per a la seva germinació i supervivència, tot i que la gran majoria d'elles pugui morir a causa dels efectes d'unes condicions locals dures, competència o destrucció per animals o malaltia.

La dispersió pel vent es veu facilitada quan les llavors són molt lleugeres i petites, com passa en Eucalyptus, o quan la coberta seminal (Salix) o el pericarpi (Casuarina, Fraxinus) tenen ales o pèls que serveixen per prolongar el vol. Els fruits poden comptar també amb ales derivades de l'engrandiment de sèpals persistents.

La distància a la qual el vent dispersa les llavors o els fruits depèn no només del pes i tipus d'aquests, sinó també de les condicions locals en matèria de vent i de l'orientació i l'aïllament dels arbres pares.

Els fruits carnosos i comestibles i les llavors arilades, d'altra banda, faciliten la dispersió per ocells o mamífers. Quan els animals mengen aquests fruits o llavors, aquestes últimes, protegides per la duresa de la coberta o endocarpi, solen passar intactes pel tracte digestiu i es dipositen amb la femta a una distància considerable del lloc on es van consumir. En molts casos els líquids digestius ajuden fins i tot a la germinació al reblanir la dura coberta de la llavor.

El vent i els animals són els principals agents de dispersió, però en algunes espècies riberenques és habitual també la dispersió per l'aigua, i en alguns casos els fruits grans i pesats es distribueixen també per l'acció de la gravetat en pendents molt pronunciades.

Desenvolupament del fruit en les gimnospermes

Després de la fecundació, el con femení que és característic de diversos gèneres importants de gimnospermes, com Pinus, Picea, Pseudotsuga o Araucaria, augmenta de mida i pes, així com de contingut d'humitat i reserves nutrícies acumulades. Quan els cons s'acosten a la maduresa, el contingut d'humitat descendeix novament, les reserves nutrícies acumulades passen del con a la llavor i el con es fa més o menys llenyós.

En Pinus una ala queda adherida a la llavor madura. En Juniperus les escates del con creixen per formar entre totes elles un fruit carnós semblant a una baia, mentre que en Taxus cada llavor, separada, es tanca parcialment en un receptacle de viu color, l'aril.

Tanmateix, el tipus de fruit més característic de les gimnospermes és el con llenyós. Com en les angiospermes, és molt variable el temps que transcorre entre la floració i la maduresa i dispersió de la llavor.

En alguns gèneres de gimnospermes es desenvolupen cons femenins no pol·linitzats amb llavors plenament formades però en general buides. La partenocàrpia és habitual en Abies, Juniperus, Larix, Picea, Taxus i Thuja. És rara en els pins.