Desig, Passió i Persona: Conceptes Filosòfics

Desig: Moviment de la Nostra Activitat Psíquica

1.3 Característiques del Desig

El desig és el moviment de la nostra activitat psíquica que ens impulsa a aconseguir un objecte que considerem una font de satisfacció. Els seus trets principals són:

• És una falta: El desig implica voler alguna cosa que no es posseeix, suposa l'absència d'alguna cosa.
• Viu en el món de l'excés: Es troba més enllà de la necessitat, sempre s'adreça a un món de possibilitats, a un món d'excés.
• Es basa en el conflicte: Mor quan aconsegueix el seu objectiu, però sorgeixen nous desitjos.

2. Acceptació del Desig

El desig és una realitat essencial que ha de ser tinguda en compte malgrat els problemes que planteja.

• Spinoza: Afirma que el desig és l'ímpetu de mantenir-se en el propi ésser. Desitjar és una necessitat de tot ésser real, i qui existeix desitja sempre. Jutgem una cosa com a bona perquè la desitgem.
• Hegel: El desig és un component fonamental de l'individu i la societat. Tot desig es compleix aniquilant-ne l'objecte. La societat es compon d'un conjunt d'individus que són tals perquè han superat la lluita i la mort que significa que cada u desitgi l'aniquilació de l'altre.
• Deleuze: Amplia la tesi de la psicoanàlisi de Freud. Creu que el desig neix del que està prohibit i produeix realitat. Analitzar l'univers dels desitjos és una activitat crítica que permet entendre alguns trets de la societat capitalista.

3. Rebuig del Desig

Cal combatre el desig per aconseguir el coneixement i la felicitat. És la perspectiva d'estoics i epicuris. S'hi uneixen també la tradició mental de la filosofia índica i el budisme clàssic.

• Estoïcisme: És necessari sotmetre el desig a la raó. La vertadera saviesa consisteix a dominar el desig per a sotmetre's a la natura i al destí. En aquesta acceptació es troben la tranquil·litat i la pau.
• Epicureisme: El més important és fonamentar el plaer per aconseguir la serenitat. Per aconseguir-ho cal admetre només els desitjos de necessitat naturals i eliminar els desitjos artificials. El desig ha de portar a la unió amb la natura per aconseguir la serenitat.

Passió: Inclinació Incontrolable

3. Definició de Passió

La passió és una inclinació o tendència que no es pot dominar. Tots els significats de passió convergeixen en un: sentir-se dominat per una cosa d'una manera tan incontrolada que no ens permet veure més enllà de l'objecte de la nostra passió.

4. Problema de la Relació Raó-Passió

• La raó ha de dominar la passió: Perquè altrament aquesta es converteix en un impuls que ens domina.
• Sense passió no hi ha coneixement vertader: Quan es coneix bé alguna cosa, cal que sigui amb passió, de manera que ens sentim motivats i dominats per allò que hem conegut.

Persona: Concepte i Evolució

1.5 Origen del Terme "Persona"

Persona és un terme llatí que, al seu torn, es correspon amb el significat del terme grec prosopon. Era el nom que es donava a la màscara que els actors portaven per identificar el personatge que representaven i evitava que es confongués amb altres. Així, persona era la màscara que donava unitat al personatge. Personalitat és la manera de ser pròpia de cada individu.

• Sòcrates: Pensava que el tret essencial de l'ésser humà era poder conèixer-se a si mateix.
• Plató: L'ésser humà tenia valor perquè posseïa una ànima immortal.

Però van ser el dret romà i el cristianisme els que van donar un impuls extraordinari al concepte de persona:

1. A l'antiga Roma: Es reconeixia als ciutadans una exigència civil com a individus concrets, que es traduïa en la possessió d'una sèrie de drets. Els esclaus no tenien drets, per tant, no eren considerats persones. En el dret romà hi ha l'arrel del concepte jurídic de persona com a subjecte de drets i deures.
2. En el cristianisme: Es pensa que cada ésser humà és una criatura de Déu que posseeix una ànima capaç de rebre premis o càstigs segons quina sigui la seva actuació. A més, es creu que la vida es prolonga més enllà de la mort. Tot això subratlla el valor de la persona com a entitat autònoma.

Elements Fonamentals del Concepte de Persona

2. Subjecte de Drets i Responsabilitats Morals

1. El dret romà identificava el concepte de persona amb la possessió d'una sèrie de drets, clar que les persones eren només els ciutadans romans.
   1. També l'expansió del cristianisme significa el reconeixement progressiu del valor dels éssers humans.
   2. La Revolució Francesa comporta un canvi fonamental, en posar fi als privilegis de l'Antic Règim i proclamar la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2. La persona no és només subjecte de drets. Una persona és capaç d'actuar lliurement i de respondre de les seves accions davant dels altres éssers humans. És a dir, és responsable dels seus actes. Per això també té deures. Els conceptes de tenir drets i tenir deures s'uneixen en el concepte de persona.

Kant i la Persona com a Font de Moralitat

Kant: A diferència de les coses, les persones poden actuar lliurement i, per això, donar compte dels seus actes. La persona és la font del deure i de la moralitat i es troba en la base del concepte de ciutadania.

El Valor de la Persona al Segle XX

3. Dues Escoles Filosòfiques

Al segle XX, dues escoles filosòfiques han subratllat el valor de la persona:

1. Existencialisme: Inspirat en el pensament de Heidegger i Sartre. La tasca més important de la filosofia és pensar en el sentit de l'existència humana i, sobretot, advertir que el subjecte humà és tal perquè s'ha d'enfrontar a un món de possibilitats i necessita triar entre aquestes i construir la seva vida com a projecte.
2. Personalisme: Mounier creu que la persona és l'única font dels valors vertaders. Una persona és un principi d'esforços i projectes que no pot ser dominat mai. És font de llibertat i creativitat. L'autèntic concepte de persona, a més, té en compte la comunitat en què viu l'individu, de manera que remarca els valors socials.