Desenvolupament dels sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte

1. Sistema visual

La visió es produeix perquè la llum que prové de l'exterior travessa les diferents capes de l'ull, concentrant-la a la retina i formant-ne una imatge virtual. Un cop que la llum es troba a la retina, els fotoreceptors s'estimulen generant un impuls nerviós que es transmet mitjançant el nervi òptic fins al lòbul occipital del cervell, on es produeix la sensació visual.

1.1. Desenvolupament de la visió

• El nounat té una agudesa visual pobra (no pot distingir forma i colors), però és capaç de distingir allò que és clar del que és fosc.
• 1 mes: pot fixar la mirada en un objecte gran situat davant d'ell i seguir-lo 90º.
• 2 mesos: pot fer-la convergir i acomodar-la i seguir un objecte amb la mirada en un recorregut de 180º.
• 2-3 mesos: deixa de veure borrós.
• 3 mesos: pot seguir un objecte que es desplaça girant el cap (es mira les mans, es concentra mirant un objecte proper), apareix la perspectiva.
• 3-4 mesos: distingeix la cara de la mare enfront d'una altra persona i distingeix els colors bàsics.
• 6-7 mesos: ha adquirit la coordinació òcul-manual i percep la profunditat.
• 8 mesos: examina els objectes més detingudament, els ulls són utilitzats ara per explorar (cerca d'objectes amagats).
• Cap als 12 mesos té l'agudesa visual de l'adult. Tendeix a fixar-se més en les línies corbes que en les rectes, en objectes tridimensionals que en els bidimensionals, en les cares humanes que en els objectes, en els llocs nous.

1.2. Alteracions de la visió

• Defectes de refracció: provoquen que la imatge no arribi a la retina de forma correcta. Són bastant freqüents, però no són molt greus i és relativament fàcil corregir-los.
  • Miopia: es veuen bé els objectes propers.
  • Hipermetropia: es veuen bé els objectes llunyans.
  • Astigmatisme: visió borrosa i distorsió de formes.
• Defectes de mobilitat:
  • Estrabisme: pèrdua del paral·lelisme normal de l'ull (els ulls miren en diferents direccions). Nounat: estrabisme natural degut a la falta de control dels músculs oculars (a partir dels sis mesos s'ha de revisar).
• Defectes de recepció:
  • Daltonisme: alteració en la percepció dels colors. Confusió entre vermell i verd.
• Altres alteracions:
  • Ambliopia (ull gandul): disminució de la visió o de l'agudesa visual en un dels dos ulls.
  • Diversitat funcional visual: terme que implica una disminució patent de la capacitat de la visió. Es classifica segons els graus de pèrdua visual, i tenint en compte el grau de pèrdua visual es distingeixen els següents tipus:
    • Ceguesa total: manca total de visió o un residu menor del 10%.
    • Ceguesa parcial: percep llum, volums, contorns i algun matís de color.
    • Baixa visió: percep objectes a curta distància.
    • Debilitat visual: requereix adequar la il·luminació o presentació adequada de les imatges per poder-les percebre.

1.3. Intervenció educativa

Principalment, espais distribuïts de manera correcta, que no hi hagi obstacles que puguin suposar un perill o que li dificultin l'accés a la informació. Pensem que la persona es fa un mapa mental de la distribució de l'aula. Les adaptacions aniran en funció de la diversitat funcional visual concreta que presenti l'alumne: ajudes òptiques com lupes, microscopis, etc. Ubicar a l'alumne en les primeres files. Sistemes de comunicació alternatius: Braille.

2. Sistema auditiu

En rebre un estímul auditiu, l'energia sonora és captada pel pavelló de l'orella i penetra pel conducte auditiu extern fins a arribar a la membrana del timpà (elàstica). Per impacte del so, la membrana vibra, i la vibració es transmet al llarg de l'orella mitjana a la cadena d'ossets, aquests es mouen amb diferents intensitats segons sigui el to o timbre del so i aquest moviment es transmet mitjançant la finestra oval al líquid que es troba dins de la còclea. Aquest moviment hidràulic dobla les cèl·lules especialitzades a rebre el so d'acord amb la seva intensitat, timbre o to. Aquí, a la còclea o òrgan de Corti, cada so es converteix en un senyal elèctric, que mitjançant els nervis, és conduïda al lòbul temporal del cervell per a la seva interpretació. Aquest òrgan receptor de sons, permet desenvolupar la parla i mantenir l'equilibri corporal (sistema vestibular o cinestèsic).

2.1. Desenvolupament

• L'oïda funciona abans de néixer, però el nounat té sordesa parcial, és a dir, té immaduresa del nervi auditiu i oclusió dels conductes auditius a causa de la mucositat.
• Fetus: el sistema auditiu està desenvolupat a partir dels 3-4 mesos de gestació, i ja serà capaç de captar alguns sons (primer els intrauterins i més endavant els exteriors). A partir del cinquè mes el fetus respon a estímuls auditius.
• Amb 12 hores pot diferenciar el llenguatge humà d'altres sons. Els nadons tenen preferència per sentir la veu humana abans que el so d'un objecte.
• Amb 2 dies reacciona a sons intensos propers, sabent distingir entre la llengua nativa i una altra llengua.
• Al cap de 3 dies pot reconèixer la veu de la mare. Prefereix sentir la veu de la mare que altres veus desconegudes.
• Al cap de 2 mesos mou el cap cap al lloc on ha sentit el so.
• Als 3 o 4 mesos es pot concentrar en un so.
• Al cap de 4 mesos localitzarà un objecte sonor amb precisió.
• Cap als 6 mesos aconseguirà un grau òptim de maduració.
• Cap al primer any els nadons perden la capacitat de distingir entre sons als quals no estan exposats (exemple R-L japonesos).

2.2. Alteracions (Diversitat funcional auditiva)

• Sordesa total o profunda: pèrdua d'audició per destrucció bilateral de les estructures acústiques.
• Hipoacúsia: pèrdua d'audició unilateral o bilateral, que es dona en diferents graus. Es pot corregir amb audiòfons.
  • Depenent de la localització del trastorn auditiu:
    • Hipoacúsia de transmissió: oïda externa i mitjana.
    • Hipoacúsia neurosensorial: oïda interna.
    • Mixtes.
  • Depenent del llindar auditiu:
    • Lleu: de 20 a 40 dB.
    • Moderada: de 40 a 60 dB.
    • Severa: de 60 a 90 dB.
    • Profunda: pèrdua major de 90 dB.
  • Depenent del moment d'aparició:
    • Hipoacúsia prelocutiva: abans de l'adquisició del llenguatge.
    • Hipoacúsia perilocutiva: quan s'està aprenent a parlar.
    • Hipoacúsia postlocutiva: després que s'hagi desenvolupat el llenguatge.

2.3. Intervenció educativa

Cal abordar com desenvolupar el llenguatge oral, ja que la seva absència limita les possibilitats de relacionar-se amb la resta de persones i, per tant, d'entendre-les. Com desenvolupar la comunicació? Mitjançant les ajudes tècniques:

• Audiòfons.
• Equips de freqüència modulada.
• Implant coclear:
  • L'enfocament monolingüe utilitza el llenguatge oral com a instrument d'aprenentatge. S'utilitza en aquells infants amb restes auditives en què el seu canal auditiu està habilitat. Solen ser infants amb pròtesis auditives o implants coclears.
  • L'enfocament bilingüe utilitza dos tipus de llenguatge per a l'aprenentatge: llenguatge de signes i llenguatge oral. S'utilitza amb infants que no tinguin restes auditives i presentin sordesa. Cal desenvolupar un sistema de comunicació eficaç (llenguatge de signes) que no sigui el llenguatge oral però sense renunciar a la seva adquisició. Alguns aspectes metodològics i adaptacions a tenir en compte:
    • Mantenir sempre el contacte visual: no parlar d'esquenes. No parlar-li si no ens està mirant. No parlar amb objectes a la boca.
    • No cridar.
    • Parlar de manera pausada.
    • Comprovar que ha entès l'activitat que s'ha de fer.
    • Fer servir materials molt visuals.
    • Comprovar la llum i la sonoritat de l'aula.
    • La llengua vehicular a l'escola igual que a casa.
    • Distribució de l'aula que permeti interacció grupal.

3. Sistema olfactiu

La funció més coneguda de l'olfacte és la de percebre tant la qualitat com les diferències quantitatives de les olors i transformar-les en sensacions olfactòries. L'olfacte, però, també participa en el procés digestiu, per exemple, quan l'olor dels aliments estimula les secrecions salivals i gàstriques. Les substàncies químiques volatilitzades arriben al nas i hi entren a través de les fosses nasals. Un cop dins de les fosses nasals, les cèl·lules olfactives de la pituïtària, on es troben els receptors olfactius, capten els estímuls olorosos i arriben al bulb olfactori, des del qual es transmet l'estímul fins al cervell.

3.1. Desenvolupament

• Sentit prou desenvolupat en el moment de néixer, però molt menys desenvolupat que en altres mamífers.
• Els nadons discriminen les olors agradables: vainilla, maduixa... de les olors desagradables, i tenen orientació i preferència cap a les olors conegudes.
• Amb una setmana, els nadons que s'alleten poden distingir l'olor de la mare.
• Fins als dos anys, més o menys, no serà capaç d'identificar les olors i saber d'on provenen.
• A partir dels 6 o 7 anys, comença a tenir un olfacte similar al que tindrà en la seva edat adulta, encara que la seva evolució és llarga i lenta, i va molt lligada al desenvolupament del gust.

3.2. Alteracions

L'alteració més freqüent del sentit de l'olfacte és l'anòsmia, pèrdua de l'agudesa olfactòria o de la insensibilitat olfactiva, que es pot produir per una deficiència en els receptors sensorials situats a la mucosa olfactòria o pituïtària groga. La hipoòsmia és la capacitat disminuïda de l'olor (causes com l'edat, el tabac...). La hiperòsmia és l'augment anormal de la sensibilitat olfactiva (p. ex. durant l'embaràs). La fantòsmia és una al·lucinació olfactòria. La paròsmia és una distorsió en la percepció normal de les olors.

4. Sistema gustatiu

Igual que succeeix amb el sentit de l'olfacte, el sentit del gust no està tan desenvolupat a l'espècie humana com en altres espècies de mamífers. És un sentit que té una funció auxiliar, ja que col·labora en el reconeixement dels aliments i, generalment, actua amb el sentit de l'olfacte, ja que comunica anatòmicament amb el sistema olfactori a través del conducte nasofaringi.

4.1. Desenvolupament

• Sentit força desenvolupat en el nounat, ja que les papil·les gustatives ja funcionaven en l'úter matern.
• Un infant de 5 dies és capaç de reconèixer el sabor de la llet materna. Discrimina entre dolç, àcid, salat i amarg. Prefereix el dolç perquè és el que predomina a la llet materna.
• Cap al quart mes comença a acceptar el sabor salat i comença a mostrar preferències entre els diferents sabors que se li ofereixen. Se sol aprofitar aquest moment per anar introduint nous aliments.
• A partir dels 12 mesos, el nadó comença a acceptar els sabors amargs i àcids.
• De 24 a 36 mesos: és capaç d'identificar sabors de diferents aliments amb els ulls tapats.

4.2. Alteracions

Les alteracions del gust s'anomenen disgèusies. I podem trobar les següents:

• L'agèusia o la pèrdua gairebé total de la capacitat de detectar els diferents sabors.
• La hipogèusia o la pèrdua de la capacitat gustativa, és a dir, menys sensibilitat per distingir entre dolç, salat, agre i amarg.
• La hipergèusia, és sentir de forma molt intensa els sabors.
• La fantogèusia que consisteix en una al·lucinació gustativa (sobretot sensació de gust amarg a la boca).
• La paragèusia o confusió en la percepció de sabors.

5. Sistema tàctil

La pell és una membrana que recobreix tot el cos i, entre altres funcions, actua com a òrgan sensorial amb diferents receptors repartits per tota la superfície cutània. El que normalment es coneix com a sentit del tacte, en realitat, són diferents sentits que produeixen sensacions de calor i fred, pressió i dolor. Les sensacions tàctils són recollides per les diferents terminacions nervioses, que envien la informació a la medul·la espinal i a l'escorça cerebral, on la impressió percebuda és processada.

5.1. Desenvolupament

• El fetus ja és sensible al tacte. La sensibilitat cutània és un dels sentits que es desenvolupen més aviat i que porta molta coneixença de l'entorn. També té la capacitat de crear vincles emocionals amb els progenitors.
• El nounat experimenta en l'alimentació (pit, tetina) la sensibilitat bucal. Respon especialment als estímuls al voltant de la boca, als palmells de les mans i a les plantes dels peus. L'infant exerceix la percepció tàctil, primer amb la boca i després amb les mans i la planta dels peus. Des del primer dia, el nadó pot sentir dolor.
• A partir del 6 mes comencen a manipular objectes (toquen, premen, miren, els fan girar, els deixen caure...).
• Cap als 6-7 mesos, hi ha una gran evolució d'aquest sentit i més tard s'especialitzarà en zones: tou dels dits, àrea genital, galtes...
• No s'ha d'oblidar que la pell no és només un instrument de relació amb el medi, sinó que també proporciona altres sensacions com el dolor. Per al nadó, el dolor és molt difús i no és capaç de localitzar-lo, però a partir dels 18 mesos ja en sabrà la procedència.

5.2. Alteracions

La insensibilitat tàctil és el trastorn més freqüent a causa de deficiències als receptors sensorials. Els trastorns de la sensibilitat es manifesten, per exemple, en forma de sensacions errònies desagradables (parestèsies), de sensacions intensificades (hiperestèsies), afeblides (hipoestèsies) o anul·lades per complet (anestèsies). Alguns trastorns sensitius típics són el formigueig, la coïssor, la picor, la sensació de dolor intensificada o l'entumiment de parts del cos.