Descartes: Racionalisme, Mètode i Metafísica

Descartes:

És el pare del racionalisme. Va estudiar en un col·legi de jesuïtes i era un dels millors de la seva època. Tenia una salut delicada i es passava grans estones al llit on llegia, treballava i meditava. Va morir emmalaltit.

Influències: Pitàgores, Platò i Galileu (matemàtiques)

Filosofia:

En l’àmbit del pensament crea una filosofia estretament lligada a la ciència, una nova filosofia en la qual els seus mateixos errors esdevinguin fecunds i inspiradors per als filòsofs posteriors.

El discurs del mètode:

Exposa el seu mètode (teoria sobre la manera d’assolir el coneixement) i un primer esbós dels coneixements filosòfics que aquest li ha permès assolir (metafísica). Destaca l’ensenyament de les matemàtiques per la seva certesa i per l’evidència dels seus raonaments. Les dues últimes parts tracten d’alguns resultats de les investigacions físiques de Descartes i del treball científic en general.

Meditacions metafísiques:

Ampliació del dubte metòdic explicat en el discurs del mètode. És una de les obres que inauguren la filosofia i la ciència moderna.

El mètode:

El problema que ben aviat preocupa Descartes és el de la fonamentació del coneixement: com poder avançar amb seguretat en el camí del coneixement. Reconeixia els nombrosos errors que al llarg dels segles havien estat presentats com a veritats inqüestionables. Ara bé, com que la raó humana és una eina valuosa i eficaç, aleshores, quin havia estat el motiu dels errors anteriors? I si la raó humana és la mateixa, per què pot fer progressar la ciència i no la filosofia?

La resposta era la següent: la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia li mancava aquest mètode. Per tal d’omplir aquest buit, proposa un mètode eficaç i que ell ja ha comprovat, el mètode emprat pels geòmetres (introdueix un mètode matemàtic a la filosofia).

Aquesta confiança que té en el bon resultat del mètode es basa, no tan sols en la seva perfecció, sinó també en la seva concepció de la raó humana com una facultat que pot formular les qüestions més complexes i donar-hi respostes.

Estableix quatre regles fonamentals del seu mètode:

Evidència: estableix que no prendrà per veritable res que no sigui clar i distint (obscur i confús), res que sigui dubtable.

Anàlisi: hem de dividir els problemes fins a trobar elements simples, evidències.

Síntesi: reunir les parts i mirar quines relacions s’estableixen entre elles.

Enumeració: comprovar tot el procés.

El resultat al qual arriba el mètode cartesià és mostrar-nos que la raó humana, seguint l’exemple de les matemàtiques, pot arribar a l’evidència de determinades idees, que són fonamentals per construir l’edifici del coneixement i de la ciència. Aquesta evidència en la filosofia neix del dubte. Només dubtant de tot al menys ‘un cop a la vida’ podem arribar a aconseguir alguna veritat.

El seu mètode és el dubte, però el seu objectiu la recerca de la veritat.

El dubte i la primera veritat:

Segons Descartes, com ja hem dit, el més assenyat és qüestionar-se absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables: fa una crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements. És el seu famós dubte universal i metòdic, que es fonamenta en les raons següents:

• La incertesa de les dades sensorials: els sentits ens han enganyat moltes vegades; aleshores, Descartes dubta de totes les dades que s’originen en els sentits.
• Els errors de raonament: moltes veritats inqüestionables s’han tornat confuses i incertes, aleshores, és vàlid dubtar de tots els raonaments que s’han tingut com a demostratius.
• La dificultat per a destriar el son de la vetlla: els meus pensaments podrien tenir la mateixa categoria que els meus somnis, és a dir, que els meus pensaments podrien ser il·lusions. És quan em desperto que reconec el somni com a tal, no mentre somio. Per aquest motiu hi ha possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vetlla siguin en realitat somnis que no reconeixem.
• Hipòtesi del geni maligne: per tal que el seu dubte sigui universal suposa l’existència d’un geni maligne astut i enganyador, que duu a considerar evidents coses que no ho són.

Descartes fingeix dubtar per a arribar a una situació contrària a la de l’actitud dels escèptics: la certesa, la seguretat en l’absència de qualsevol possible error; el fonament segur. És un dubte provisional, un pas que es fa amb l’esperança de trobar després una veritat indubtable.

Primera veritat:

Quan dubto, penso i l’acció de pensar implica l’existència d’un ésser que pensa. Si jo estic pensant, aleshores també estic existint: penso, aleshores existeixo (cogito, ergo sum).

És una intuïció; absolutament res no permet de dubtar-ne, és evident, clar i distint.

Acompleix dues funcions determinades:

• Justifica l’existència d’un jo pensant diferenciat del cos. El cos, percebut per mitjà dels sentits, es troba sota el dubte metòdic.
• Esdevé un principi modèlic. Així tot el que sigui evident, clar i distint com aquest primer principi, serà acceptat com a veritat.

Les tres substàncies:

Aplicant el seu mètode, Descartes arriba a destriar quines són les tres substàncies que componen la totalitat del que és real: el jo pensant, Déu i el món.

El jo pensant:

El dubte metòdic i universal que ens ha dut a una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant, és a dir, d’una substància que pensa, un res cogians, una ànima. Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta, perquè en tinc una informació a través dels sentits i els sentits no són fiables, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat.

Què és la meva subjectivitat?

És el conjunt de pensaments, idees, representacions... que influeixen en el meu jo. Ara bé, no tenim la seguretat que aquestes representacions subjectives (és a dir, de la pròpia ment) es corresponguin necessàriament amb fets del món exterior; per exemple, la idea que jo tinc del meu cos, es correspon amb la realitat? No ho sé amb certesa, ja que tota la informació que tinc del meu cos prové dels sentits i Descartes ha decidit dubtar-ne. Així doncs, el gran repte que ha de superar és trobar la manera de saber si les idees sobre el món no són somnis ni il·lusions; és a dir, arribar a conèixer si hi ha coses objectives i com són aquestes coses.

Hi ha diferents idees:

• Adventícies o adquirides: idees que provenen de fora, de l’experiència sensible, de la meva percepció del món o de l’ensenyament. Fàcilment poden resultar errònies.
• Factícies o artificials: idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos (animal mític).
• Innates o naturals: no procedeixen de la percepció dels objectes exteriors ni han estat construïdes per nosaltres, sinó que emergeixen a partir de la pròpia facultat de pensar. Idees que la nostra ment capta i ha d’acceptar necessàriament sense poder-ne modificar res (Déu).

Déu, substància divina:

Considera que el jo pensant no és perfecte, i que el mateix dubte metòdic s’ha establert per tal de corregir-ne els errors, il·lusions i imprecisions; però malgrat això el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta. Així la idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d’un ésser perfecte: és la idea de Déu. Segons Descartes, aquesta idea de perfecció o de Déu no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes; aleshores, ha d’haver estat una realitat divina la que l’ha fet sorgir dins de les nostres ments.

És una idea que clarament i distintament em permet afirmar que forma de mi mateix, fora de la meva ment, existeix una realitat, una realitat extramental. I aquesta idea tan privilegiada que descobreixo dins meu, i que alhora em permet d’anar més lluny de mi mateix. És la idea innata de Déu.

És una peça fonamental en la metafísica cartesiana.

Ara ja sé que fora del meu jo hi ha una altre realitat, substància perfecte, un ésser que no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguin un engany. Així Descartes fa un pas més: Déu esdevé garantia de coneixement. En Déu existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell; totes les veritats matemàtiques que descobrim hi són, en Déu; les lleis de la natura són decretades per Déu...

El món, substància extensa:

El dubte ha permès a Descartes afirmar l’existència d’una primera substància, el jo pensant. Al seu torn, el jo pensant descobreix una segona substància, Déu, ésser amb totes les perfeccions, entre elles la veracitat. I el món exterior, i el meu propi cos? En puc parlar amb certesa?

El meu jo té plena consciència de la diferència entre la idea del jo pensat i la idea de cos extens. Del jo pensant no en puc dubtar; del cos sí. Però si jo tinc una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu, que m’ha creat racional, no pot permetre que m’enganyi quan faig ús adequat de la meva raó. Així, la bondat de Déu em garanteix que la grandíssima inclinació o tendència natural humana a creure en l’existència de les coses extenses no es enganyadora.

Així, a més de la substància pensat existeix un altre tipus de substància finita i creada: la dels cossos, tots ells amb un atribut fonamental, l’extensió. La matèria o res extensa constitueix la tercera substància de la metafísica cartesiana. Qualsevol vida no és res més que un mecanisme, un conjunt de peces articulades i extenses que fabriquen moviment. El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents, el pensament no té res a veure amb la realitat material, i la vida d’aquestes realitats materials és semblant a un rellotge.

Ara bé, si el jo pensant i la matèria són dues realitats o substàncies independents, com s’explica, per exemple, que el meu jo pensant decideixi anar a fer un tomb i el meu cos tot seguit realitzi la decisió? De quina manera una idea (fet mental) influeix en una acció (fet físic)? Com es comuniquen entre elles? Descartes va resoldre aquestes qüestions plantejades pel seu sistema filosòfic donant-hi aquesta explicació: hi ha un punt en el nostre cos, la glàndula pineal, que està situat al bell mig del cervell, i que és on s’allotja l’ànima; des d’allí connecta amb el cos i en modifica els moviments.