Descartes: Meditacions Metafísiques, Dubte Metòdic i Existència de Déu

Primera Meditació: De les coses que es poden posar en dubte

A la Primera Meditació, Descartes inicia una recerca de certesa absoluta, qüestionant la validesa de totes les seves creences. Per fer-ho, introdueix el mètode del dubte metòdic, un enfocament radical que implica desconfiar de qualsevol coneixement que no sigui completament indubtable.

Dubte metòdic: eliminar prejudicis i falsos coneixements

Escepticisme:

1. Errors dels sentits (ens enganyen)
2. Existència del món exterior (somnis)
3. Veritats matemàtiques (Déu enganyador)

Dubte hiperbòlic (geni maligne)

Segons Descartes, com que els sentits ja t'han enganyat, no hi pots confiar.

Déu enganyador: Déu que m'ha fabricat per enganyar-me i pensar que 2+2=4 (cal dubtar del món sensorial).

Geni maligne: Déu que dedica tot el seu poder a enganyar-me. (No és una raó per dubtar, la seva funció és abocar "l'esquema", poder dubtar de tot). Descartes no creu que existeixi, només l'utilitza com a filtre per trobar la veritat absoluta.

En posar en dubte tot, ho hem perdut tot.

Segona Meditació: La naturalesa de l'esperit humà

"Jo soc, jo existeixo" "Jo penso, jo soc" Penso, per això existeixo

"Cogito ergo sum" "Pienso, luego existo" Causa (existir) Efecte (pensar)

Primer existeixo, per tant, puc pensar o no, però, si penso, és perquè existeixo.

Únicament podem estar segurs que som una ment (som una cosa que pensa, per la nostra ment pensem coses).

El tros de cera

Utilitza un tros de cera per demostrar que el coneixement no prové dels sentits, sinó de l'enteniment. Quan la cera es fon, totes les seves propietats sensibles canvien, però sabem que és la mateixa cera. Això és perquè la ment reconeix la seva essència. Així, el pensament és més fiable que els sentits i el coneixement autèntic prové de la raó.

Tercera Meditació: De Déu, que existeix

El criteri de certesa de Descartes és concebre una idea de forma clara i distinta.

Hi ha tres tipus d'idees: 1. Adventícies 2. Factícies 3. Innates

1. Adventícies Són idees que aparentment provenen de l'experiència externa, com ara la percepció sensorial del món que ens envolta. Ex: ésser humà, cavall.

• Problema metòdic: En tenir un dubte metòdic, l'existència del món extern es posa en qüestió, això vol dir que no podem estar segurs d'aquestes idees, ja que poden ser un engany o una il·lusió.

2. Factícies Són idees que nosaltres mateixos creem a partir de la combinació d'altres idees. Es tracta d'un procés d'imaginació o construcció mental. Ex: Quimera, centaure (combinar idees adventícies, però no existeixen a la realitat).

3. Innates Aquestes idees no provenen ni de l'experiència externa ni de la combinació d'altres. Simplement, hi són sense que les puguem controlar, formen part de la nostra naturalesa racional.

• Ni s'aprenen ni es construeixen, apareixen de manera necessària i universal.
• Rol filosòfic: Segons Descartes, algunes idees innates (com Déu) són fonamentals per garantir la veracitat del coneixement.

Déu

Les idees com la perfecció o l'infinit no poden provenir d'éssers finits i imperfectes, llavors aquestes només poden provenir d'un ésser realment perfecte, en aquest cas Déu.

A partir de l'argument anterior, Descartes conclou que Déu existeix. La idea de Déu ha de ser una idea innata.

Un cop establerta l'existència de Déu, podem deduir que si Déu és perfecte, no pot ser enganyador, ja que l'engany és una forma d'imperfecció. Per tant, podem confiar que les idees clares i distintes són veritables, perquè Déu no permetria que ens equivoquéssim en aquestes percepcions.

Finalment, la tercera meditació estableix la primera demostració de l'existència de Déu i el seu paper com a garantia del coneixement.

Conclusió

3 veritats:

1. Cogito ergo sum
2. Déu existeix
3. El món exterior existeix.

Quarta Meditació: Del veritable i el fals

Si Déu no és enganyador, per què m'equivoco?

L'error és causat per la llibertat humana, per una desproporció entre la voluntat i l'enteniment humà.

El mètode per evitar l'error

1. Evidència (res cogitans) 2. Anàlisi (idees) 3. Síntesi (quan demostro l'existència de Déu) 4. Enumeració (repassar els passos fets)

1. Acceptar només allò que és clar i distint.
2. Dividir els problemes en parts més senzilles per entendre'ls millor.
3. Reconstruir el coneixement, idees a partir de les parts simples cap a les complexes.
4. Repassar els passos fets.

_{Això d'aquí sota no té a veure amb l'enumeració de dalt.}

1. Déu és perfecte i no pot ser responsable de l'error humà.
2. L'enteniment és limitat perquè no podem entendre-ho tot ni tenir el coneixement complet de totes les coses. La voluntat és la capacitat que ens permet prendre decisions, afirmar o negar i és il·limitada, ja que podem opinar sobre qualsevol cosa, fins i tot més enllà del que entenem.
3. Com es produeix l'error: Quan la voluntat va més enllà del que l'enteniment pot comprendre amb claredat i distinció. La voluntat és lliure (llibertat humana) i no està restringida, per això pot dirigir-se cap a idees confuses i incompletes, o barrejar idees.
4. Per què no és culpa de Déu? Déu és perfecte i no pot ser l'origen del mal o de l'error. Som criatures finites amb facultats/capacitats limitades, combinades amb una voluntat il·limitada.

A la Quarta Meditació, Descartes analitza el problema de l'error i com és possible que un ésser creat per un Déu perfecte pugui equivocar-se. Conclou que l'error no prové de Déu, sinó de la combinació de la voluntat humana, que és il·limitada, i l'enteniment, que és limitat. Quan la voluntat s'estén més enllà del que l'enteniment pot abastar, es cometen errors. Per evitar caure en l'error, Descartes suggereix que només s'han d'emetre judicis sobre allò que es percep de manera clara i distinta, en consonància amb la garantia divina de la veritat d'aquestes percepcions. Així, l'ésser humà té la responsabilitat d'exercir el seu judici amb moderació, utilitzant la raó com a guia per assolir la certesa i evitar l'engany. Aquesta meditació reforça la relació entre l'existència de Déu, la capacitat humana de conèixer i la necessitat de disciplina intel·lectual.

Cinquena Meditació: Essència de les coses materials

A la Cinquena Meditació, Descartes analitza les idees clares i distintes, especialment les relacionades amb les matemàtiques i la geometria, afirmant que aquestes idees són innates i fiables. Desenvolupa una nova prova de l'existència de Déu, coneguda com l'argument ontològic: sosté que l'existència és una característica necessària de Déu, ja que un ésser perfecte no pot mancar d'existència. Això reforça la certesa en els coneixements basats en idees clares i distintes i posa les bases per reconèixer l'existència de les coses materials.

Sisena Meditació: Existència de les coses materials

A la Sisena Meditació, Descartes argumenta que Déu garanteix l'existència d'un món material que es correspon amb les nostres percepcions clares i distintes. Això valida la fiabilitat general dels sentits, malgrat que poden enganyar en situacions específiques. A més, desenvolupa el dualisme cartesià, afirmant que l'ànima (substància pensant) i el cos (substància extensa) són essencialment diferents, tot i estar estretament connectats en l'experiència humana. Aquesta meditació tanca el projecte cartesiano, reconciliant el món espiritual i material.

1. Idees: conceptes, representacions mentals, tres classes

2. Substància (res): realitat que existeix de tal manera que no requereix cap altre per existir (Déu) éssers finits precisen de Déu. Independència món / jo

3. Substància pensant (res cogitans): puc dubtar de tot, però la mateixa reacció de dubtar demostra el meu ésser.

4. Res infinita (Déu): substància més important, creadora del jo i el món

5. Res extensa (Món): món exterior

Segona Meditació: Com és més fàcil conèixer l'esperit que el cos

A la Segona Meditació, Descartes introdueix la seva famosa afirmació "Cogito, ergo sum" (penso, doncs existeixo). Després de dubtar de tot, s'adona que, mentre dubta, necessàriament existeix com un ésser pensant. Aquest descobriment es converteix en el primer principi indubtable de la seva filosofia. Descartes explora també la naturalesa d'aquest "jo" que pensa, concloent que la seva essència no és física, sinó mental. Això el porta a establir una distinció entre la ment i el cos, establint les bases per al seu dualisme. En aquesta meditació, Descartes també utilitza la metàfora d'un tros de cera per demostrar que el coneixement de les coses materials no prové dels sentits, sinó de l'enteniment. Així, reafirma que la ment té un accés més directe i cert als seus propis pensaments que al món extern.

Tercera Meditació: Déu existeix

A la Tercera Meditació, Descartes se centra a demostrar l'existència de Déu com una garantia de la veritat. Reflexiona sobre les idees que troba a la seva ment i distingeix entre idees adventícies (provenents del món extern), factícies (creades per la seva imaginació) i innates (presents a la seva ment de manera natural). Argumenta que la idea d'un ésser perfecte i infinit, com Déu, no podria haver estat creada per un ésser imperfecte com ell. Per tant, aquesta idea ha d'haver estat posada a la seva ment per un ésser que realment posseeix aquestes qualitats: Déu. Descartes conclou que Déu, essent perfecte, no és enganyador, la qual cosa assegura que el coneixement clar i distint pot considerar-se veritable. Aquesta meditació marca un punt crucial, ja que l'existència de Déu es converteix en la base per reconstruir l'edifici del coneixement.