Descartes: Dubte, Raó i Existència

El Mètode Cartesià: Una Guia per al Pensament

Descartes volia descobrir una veritat completament segura, de la qual ningú pogués dubtar. Per això, va inventar un mètode per pensar millor i evitar errors. Aquest mètode té quatre regles principals:

1. Acceptar com a veritat només allò que es veu clar i distint, com quan entens una cosa tan bé que no en pots dubtar.
2. Davant d'un problema, dividir-lo en parts més petites; entendre conceptes simples és més fàcil.
3. Resoldre aquestes parts de manera ordenada, començant per les més senzilles i avançant cap a les més complicades.
4. Revisar-ho tot al final per assegurar-se que no s'ha omès res.

Aquest mètode és com una guia per fer filosofia, com si construïssis un edifici on cada peça ha de ser sòlida.

El Dubte Metòdic i la Primera Veritat

Quan Descartes va aplicar el mètode, va decidir dubtar de tot per començar de zero. Per exemple, va dubtar dels sentits, perquè a vegades ens enganyen: una torre llunyana pot semblar rodona, però és quadrada quan t'hi acostes. També va dubtar del món, pensant que potser la vida és un somni, com en l'obra La vida es sueño. Fins i tot va dubtar de les matemàtiques, perquè potser un "geni maligne" (com una mena de dimoni) ens fa pensar que 2+2=4 quan podria no ser així. Però al final, es va adonar que hi havia una cosa indubtable: ell estava pensant, i si pensa, vol dir que existeix. Per això va dir: "Penso, doncs existeixo". Aquesta és la seva primera gran veritat.

Les Idees i la Demostració de l'Existència de Déu

Un cop va saber que ell existia com a "cosa que pensa" (ànima), es va posar a analitzar què pensa. Va veure que hi ha tres tipus d'idees:

1. Les adventícies, que semblen venir dels sentits, com quan veiem un arbre. Però com que els sentits ens poden enganyar, aquestes no són fiables al 100%.
2. Les factícies, que són idees que nosaltres inventem combinant altres idees, com imaginar un centaure (mig home, mig cavall).
3. Les innates, que ja tenim dins nostre, com la idea de Déu.

Segons Descartes, la idea de Déu no pot venir de nosaltres perquè som finits, i Déu és infinit. Així que Déu ha d'existir i ens ha posat aquesta idea dins nostre.

A més, Descartes va demostrar que Déu existeix amb dos arguments principals: primer, que tot té una causa i que la idea d'infinit només pot venir d'un ésser infinit, que és Déu. Segon, que si Déu és perfecte, no li pot faltar res, ni tan sols l'existència. Això vol dir que Déu és real. Un cop sap que Déu existeix i que és bo, Descartes diu que Déu no ens enganyaria, així que podem confiar en el que percebem de forma clara i distinta. Gràcies a això, també pot demostrar que el món exterior existeix: si Déu no ens enganya, les coses materials que percebem no són un truc de la nostra ment.

Ànima, Cos i la Glàndula Pineal

Descartes també explica que hi ha dues substàncies principals:

1. L'ànima, que és el pensament.
2. El cos, que és extensió (ocupa espai).

Això significa que les persones som dues coses separades però unides. El cos és com una màquina que ocupa espai, mentre que l'ànima pensa, decideix i controla el cos. Tot i això, Descartes diu que l'ànima i el cos estan units per una part concreta del cervell: la glàndula pineal. Això és important perquè ajuda a explicar com els sentiments, com la por o l'amor, afecten tant l'ànima com el cos.

La Moral Provisional i el Control de les Passions

Pel que fa a com hem de viure, Descartes diu que, mentre busquem veritats segures, podem seguir una moral provisional. Això vol dir tenir unes regles temporals per guiar-nos:

1. Obeir les lleis i els costums del lloc on vivim, perquè així no tindrem problemes amb els altres.
2. Ser decidit i seguir endavant amb el que decidim fer, fins i tot si dubtem al principi.
3. Acceptar el que no podem canviar i intentar canviar només les nostres actituds, no les coses.

Aquest últim punt està molt influït pels estoics, que creien en dominar les emocions i adaptar-nos al que no podem controlar.

Finalment, Descartes explica que les passions, com l'alegria o la tristesa, poden portar-nos a fer coses bones o dolentes. Si la raó controla les passions, podem viure millor, perquè veurem amb més claredat què ens convé. Així, el coneixement i la prudència són les claus per viure bé.

Resum del Pensament Cartesià

En resum, Descartes volia construir un sistema de pensament segur i ordenat que comencés per una veritat indubtable ("penso, doncs existeixo") i que ens portés a entendre l'existència de Déu, del món i de nosaltres mateixos. A més, va donar idees sobre com viure mentre busquem aquestes veritats, ensenyant-nos a controlar les nostres emocions i a confiar en la raó.

Comparació entre Plató i Descartes

Plató i Descartes comparteixen la idea que el coneixement té origen en la raó, però difereixen en la seva concepció: per a Plató, les idees són externes al pensament, mentre que per a Descartes són innates i es troben dins del pensament. Pel que fa al mètode, Plató proposa un mètode dialèctic basat en la reminiscència, que consisteix a recordar les idees contemplades per l'ànima abans de la seva encarnació, mentre que Descartes basa el seu mètode en la intuïció innata i la deducció.

Quant a la concepció de la veritat, Plató defensa una veritat objectiva que es troba al món de les idees, universal i independent del subjecte. En canvi, Descartes la situa dins del subjecte que la pensa, però la considera igualment universal gràcies al caràcter innat de les idees. En ambdós casos, es busca una síntesi que connecti les intuïcions o idees, seguint un ordre jeràrquic.

Sobre la enumeració, per a Plató, el procés de repàs està relacionat amb la tornada del coneixement al món sensible com a acte ètic, mentre que Descartes la considera una regla per evitar errors, rebutjant la memòria perquè pot portar a confusió. En relació amb el dubte, Plató el vincula al procés dialèctic com a eina pedagògica per descobrir veritats, mentre que Descartes el fa servir per accedir a una evidència indubtable, sense adoptar un escepticisme absolut.

Tots dos filòsofs desconfien dels sentits, tot i que amb matisos: Plató considera que la percepció sensible és canviant i, per tant, no fiable, mentre que Descartes es basa en l'experiència d'engany per rebutjar la fiabilitat sensorial. Plató no dubta del coneixement matemàtic perquè considera que forma part del coneixement intel·ligible, mentre que Descartes el qüestiona hipotèticament amb la idea d'un geni maligne. També divergeixen sobre l'existència del món extern: Plató és realista i accepta un món extern veritable, mentre que Descartes, idealista, arriba a la certesa del pensament abans de reconèixer la realitat externa. Sobre l'ànima, Plató la concep com immortal, font de coneixement i principi de vida, que es reencarna i es relaciona amb el cos com a presó. Descartes també defensa la immortalitat de l'ànima, però la defineix com a substància individual i font de coneixement, sense funció vital, separada del cos. El cos, per a Plató, és un obstacle per a l'ànima; per a Descartes, és una substància independent de l'ànima, definida per les seves propietats físiques. Quant a la relació entre ànima i cos, Plató diferencia entre tres ànimes amb funcions diverses, mentre que Descartes atribueix la connexió a la glàndula pineal. Finalment, sobre Déu, Plató concep un Demiürg que ordena el caos seguint el model del món de les idees, mentre que Descartes defensa un Déu perfecte i infinit que crea el món del no-res, posant-lo en moviment en un univers mecànic.