Demografia i Economia a l'Espanya del Segle XIX

La Demografia a l'Espanya del Segle XIX

La demografia als països europeus va créixer durant el segle XIX. Espanya també va experimentar un creixement demogràfic, però inferior al de la resta de països europeus. L'alentiment en el creixement s'explica pel fet que la taxa de mortalitat va ser bastant alta durant tot el segle com a conseqüència de les guerres civils, del retard i de l'escàs creixement de la indústria i de l'aparició d'epidèmies com el còlera.

Els Canvis en l'Agricultura

Els polítics il·lustrats del segle XVIII s'havien preocupat força per modernitzar l'agricultura, però no van poder fer-ho perquè sempre topaven amb el sistema de la propietat de terra, que gairebé era tota en mans de la noblesa i de l'església. És per això que aquesta cosa impedia a Espanya que es produís una arrencada econòmica. Perquè el camp fos més rendible, calia invertir en maquinària o adobs, i sobretot que es preocupessin a estudiar com obtenir més rendiments. Però els propietaris amb aquestes inquietuds eren molt pocs.

Els nobles i el clergat vivien de les rendes que els proporcionaven els camps. Les seves terres eren cultivades per arrendataris amb contractes molt antics. Generalment els arrendataris es quedaven amb una part de les collites i l'altra era per al propietari, a més de pagar impostos a l'estat.

Els camperols en general eren molt pobres i treballaven explotacions petites. També hi havia moltes hectàrees de terra anomenades terres comunals que eren propietat dels municipis, sovint no cultivades o mal cultivades. Les terres de l'església i les dels municipis s'anomenaven propietats de mans mortes ja que, segons la llei, no es podien posar a la venda ni tampoc es podia canviar de propietari.

Les Desamortitzacions

Per als polítics liberals, la solució per posar fi a l'endarreriment del camp espanyol era eliminar totes les restes del règim senyorial que encara hi havia en bona part de les regions del país. Les desamortitzacions dels anys 1836-1855 van consistir en l'apropiació per part de l'estat de gran part dels béns de l'església, i de les terres comunals dels municipis.

La primera desamortització es va fer durant la regència de Maria Cristina, i va ser portada pel ministre d'Hisenda Juan Álvarez de Mendizábal. El govern va nacionalitzar tots els béns dels ordes religiosos, que després va vendre a preus baixos; amb els ingressos obtinguts es va afrontar el deute públic, i finançar l'exèrcit contra els carlins.

La segona desamortització, duta a terme durant el bienni progressista, va ser portada per Pascual Madoz, va posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels Ordes militars.

El procediment consistia a taxar les propietats, fer-ne una subhasta pública i adjudicar-les al millor postor. El pagament es podia fer en efectiu o bé pagant amb títols amb deute públic. Les conseqüències van ser diverses.

En primer lloc, van comportar el canvi de propietat. El 40% de les terres van canviar de mans. Els compradors eren aristòcrates, terratinents i clergues seculars. La segona conseqüència va ser la inestabilitat i la inseguretat de molts agricultors, que van perdre l'ús dels béns comunals. En moltes zones es va produir la proletarització.

I finalment, les amortitzacions sí que van comportar una ampliació important de la superfície cultivada dedicada als cereals. I en algunes zones de València, Catalunya i Múrcia van conrear blat de moro i patates.

Els Avenços en l'Agricultura Comercial

A la segona meitat del segle XIX es va anar imposant una agricultura orientada a la comercialització. Es van cultivar vinyes, cítrics i la canya de sucre. També d'altres com els fruits secs, l'oli d'oliva i l'espart.

La vinya va experimentar un creixement sense precedents a la darreria del segle XIX, entre els anys 1850-1875. Espanya va triplicar el volum de l'exportació de vins gràcies al fet que a França va aparèixer una terrible plaga, la fil·loxera. Espanya es va fer la primera potència mundial en producció vinícola. Amb tot, el conreu cerealístic tradicional continuava predominant, i se n'exportava força.

Les Transformacions Industrials

Quan al darrer terç del segle XIX s'iniciava la segona fase de la revolució industrial, Espanya era un país basat en l'agricultura, per això s'afirma que la revolució a Espanya va fracassar. Les explicacions que s'han donat són dues: la poca demanda de productes manufacturats i el proteccionisme excessiu que van imposar els bascos i els catalans. Aquest proteccionisme consistia a fer pagar uns impostos aranzelaris als productes europeus.

Catalunya havia d'elaborar uns productes cars ja que no tenia carbó ni ferro, tampoc un port bo. D'altra banda, el proteccionisme excessiu no va estimular la renovació tecnològica, cosa que feia perdre competitivitat. A això cal afegir-hi la manca d'inversions, les males comunicacions terrestres i la falta de xarxes comercials que portessin els béns al consumidor potencial. Així, en alguns sectors es van anar avançant poc a poc, en altres es van fer més ràpidament. Alguns d'aquests problemes es van anar resolent al llarg del segle i això va generar una certa expansió del sector industrial.

La Indústria Tèxtil

A Catalunya el cotó i el carbó s'havien d'importar i el mercat espanyol tenia poca capacitat de compra. Malgrat aquestes condicions adverses, però, al Principat es va crear una important indústria tèxtil, sobretot cotonera, gràcies a l'avançament de l'economia catalana. Catalunya s'havia aprofitat de la llibertat de comerç amb les colònies americanes. Per tant, les exportacions van donar força beneficis. Van fer fàbriques com les fargues, els molins paperers i les adoberies.