Crisi Monàrquica i Guerra d'Independència a Espanya (1788-1814)

La Crisi del Regnat de Carles IV (1788-1808)

La Monarquia de Carles IV

Carles IV va confiar el seu poder a Manuel Godoy. Aquesta elecció va generar desconfiança a la cort. L'execució del monarca francès, Lluís XVI, va obligar Carles IV a declarar la guerra a França, juntament amb altres monarquies absolutes. Les tropes espanyoles van ser derrotades i van signar la Pau de Basilea, que va donar lloc a una aliança entre Espanya i França. Aquesta aliança va crear un conflicte amb la Gran Bretanya, que volia mantenir el seu domini marítim. A la batalla de Trafalgar, l'armada francoespanyola va ser destrossada, fet que va suposar la pèrdua de quasi tota la flota de Carles IV.

El Motí d'Aranjuez

Godoy va signar un tractat amb Napoleó (Tractat de Fontainebleau), que autoritzava els exèrcits napoleònics a entrar a Espanya per atacar Portugal (aliat de la Gran Bretanya). A canvi, havien de pactar un futur repartiment de Portugal entre França i Espanya. Les tropes franceses van travessar els Pirineus i es van anar situant en llocs estratègics.

El 18 de març del 1808 va esclatar un motí a Aranjuez (ciutat on residien els reis) dirigit per la noblesa i pel clergat, que pretenia la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles IV en favor del seu fill, Ferran VII.

Els amotinats van aconseguir els seus objectius, però el motí va provocar una crisi profunda en la monarquia. Carles IV va escriure a Napoleó per explicar-li els esdeveniments i demanar-li ajuda per recuperar el tron.

La Monarquia de Josep Bonaparte

Carles IV i Ferran VII van ser convocats per Napoleó a Baiona on, sense oposar resistència, van abdicar. Napoleó va nomenar el seu germà Josep rei d'Espanya i va convocar les Corts per tal d'aprovar una constitució que acabés amb l'Antic Règim. El nou codi de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l'accés als càrrecs públics. Josep Bonaparte pretenia la liquidació de l'Antic Règim i va prendre algunes mesures com: l'abolició del règim senyorial, la desamortització de terres de l'Església i la desvinculació de les primogenitures i de les terres en mans mortes. Aquesta reforma va tenir poc suport, ja que va causar incomprensió pel fet que el nou govern era estranger i basat en el poder de les armes. Per tant, la població estava en contra del nou monarca.

Guerra d'Independència (1808-1814)

La Revolta Popular i la Formació de les Juntes

El 2 de maig de 1808, mentre la família reial es preparava per marxar a Baiona, una multitud es va concentrar davant del palau i es va alçar contra la invasió francesa. Van sorgir Juntes d'armament i defensa que reaccionaven davant del buit de poder creat per les abdicacions de Baiona. Les Juntes eren partidàries de Ferran VII com a rei i, més endavant, van impulsar la creació de les Juntes provincials. Aquestes van declarar la guerra a Napoleó i van buscar el suport de la Gran Bretanya. Les Juntes van formar la Junta Suprema Central (a Aranjuez), una forma de govern radicalment nova que va reconèixer Ferran VII com a rei legítim d'Espanya i va assumir la sobirania en absència del rei (segrestat per Napoleó), actuant com a representant de l'Estat. Davant del progrés francès, la Junta va fugir a Cadis, l'única ciutat que, amb l'ajuda dels britànics, resistia l'avanç napoleònic.

La Resistència: Setges i Guerrilles

En els setges de les ciutats, la població resistia durant mesos a l'exèrcit francès. No obstant això, Espanya no va poder resistir al gran exèrcit napoleònic.

Per això, la resistència a la invasió es va dur a terme per mitjà de les guerrilles: petits grups locals formats per llauradors, artesans, estudiants, etc., els dirigents dels quals eren militars i membres del clergat. Com que els francesos no coneixien el territori espanyol, les guerrilles atacaven per sorpresa: destruint les instal·lacions, assaltant els combois d'aprovisionament, etc.

El 1812, el curs de la guerra va canviar a causa de la campanya que Napoleó va iniciar a Rússia, que el va obligar a retirar membres del seu exèrcit de la Península. Davant d'això, les tropes espanyoles, amb el suport de les guerrilles i de l'exèrcit britànic (comandat per Wellington), van aconseguir la retirada de les tropes franceses, ja que Napoleó no podia mantenir els dos fronts. Això va permetre la tornada de Ferran VII (Tractat de Valençay).

Actituds Socials i Polítiques

La invasió francesa va obligar els diferents corrents ideològics a prendre partit davant de la presència francesa i la nova monarquia napoleònica.

• Afrancesats: Van col·laborar amb la monarquia de Josep I. Eren membres de l'aristocràcia, l'alt clergat i funcionaris. Pensaven que el bonapartisme podia dur a terme una renovació d'Espanya. Acceptaven les renúncies de Baiona i a Josep Bonaparte com a rei d'Espanya.
• Front patriòtic: Són els qui es van oposar a la invasió. Ara bé, trobem posicions diferents:
  • Absolutistes: La major part del clergat i la noblesa buscava la tornada a l'absolutisme sota la monarquia de Ferran VII i rebutjaven qualsevol canvi social.
  • Liberals: Influenciats per la Revolució Francesa, són partidaris de la divisió de poders, de la sobirania nacional i de l'abolició dels privilegis estamentals i gremials (per desenvolupar el capitalisme).
  • Alguns il·lustrats: Creien que amb la tornada de Ferran VII es podria emprendre un programa de reformes i la modernització del país en el marc de l'Antic Règim.