Crisi de l'Imperi Romà: Esclavisme, Cristianisme i Invasions

L'economia esclavista i la seva crisi

Màxima expansió i apogeu de l'imperi al segle II (Trajà, Adrià, Marc Aureli). Al segle III, greu crisi; decadència, però no desaparició. Primeres incursions bàrbares, atacs a les ciutats, debilitament urbà. Dèbil poder central, inseguretat a les comunicacions, caiguda del comerç, crisi de la producció artesanal urbana, decadència de les ciutats.

Simultàniament, guanyen importància les unitats de producció rurals (viles), autosuficients (autarquia), amb poders autònoms. Serà una sortida per a molts ciutadans urbans (artesans sense feina) i petits propietaris rurals que, fugint dels elevats impostos, es convertiran en colons de grans dominis (són lliures, no pagaran impostos, treballen per una part de la producció i troben protecció enfront de la inseguretat).

Però amb el temps quedaran vinculats a la terra (Reforma de Dioclecià, 297, serfs de la "gleva" o colonat), perdran llibertat i tindran més obligacions davant el senyor (Dominus).

L'escassetat d'esclaus per les manumissions (alliberació d'esclaus) i per la falta de noves conquestes (presoners), el seu baix rendiment i la perillositat de revoltes afavoreix el canvi de sistema, amb la contractació de colons en els grans latifundis (preludi del feudalisme).

Continuarà havent-hi esclaus, però l'esclavisme ja no serà la base de l'economia; serà l'economia rural i d'autoproveïment, amb la consegüent decadència urbana (amb excepcions).

L'aparició del cristianisme

Jesús de Natzaret (+30). Molt poca informació històrica. Es presenta com "el Messies" (alliberador del poble jueu). Revisa la Llei de Moisès i critica els ortodoxos (fariseus), guanyant-se l'enemistat de la jerarquia religiosa jueva (califes) que l'acusen de blasfem, però també d'enemic de Roma ("rei dels jueus"). Els romans l'executen.

Els seus seguidors eren anomenats cristians. En un primer moment, escissió del judaisme, però apareix Saule (Pau) de Tars, que promulgà l'acceptació dels "gentils" (no jueus) al Concili de Jerusalem (48). Pau organitza l'Església mitjançant cartes i viatges per tot l'imperi.

L'hostilitat dels jueus afavoreix la dispersió per tot l'imperi (universalisme cristià). Lenta difusió, especialment a Orient i Roma. Però el menyspreu a les religions politeistes (pagans) i la negativa a adorar l'emperador provocarà les persecucions (Neró, 64; Deci, 250; Dioclecià, 303-311).

Fonaments del cristianisme

A través dels Evangelis, missatge de Jesús. Amor a Déu i al pròxim. Benaurances (humilitat, caritat, amor fratern...) a l'espera del Judici Final. Sacrifici de Jesús, el Fill de Déu, per la salvació de la humanitat.

Organització dels cristians

Església. Al principi, molt democràtica, consell d'ancians i diaques. Amb el temps, jerarquització i concentració del poder per part del bisbe (episcopos), cap de la diòcesi (coordinació amb els altres bisbes i progressiva subordinació davant el bisbe de Roma: el papa).

L'Edicte de Milà

Després de la gran persecució de Dioclecià (303-311), guerra civil pel poder imperial entre Constantí i Maxenci. Batalla del Pont Milvi (312), victòria de Constantí, després del seu "somni o visió". Constantí i Licini, els dos augusts, signen l'Edicte de Milà (313), que atorga llibertat religiosa i igualtat de drets per als cristians. Devolució dels béns expropiats i abolició del culte estatal (adoració de l'emperador).

Constantí, mort el 337, afavoreix els cristians. Convoca el Concili de Nicea (325) establint el Credo, però amb ambigüitat (també aixeca temples pagans). Només accepta el baptisme al final de la seva vida (però per a l'Església és quasi un sant).

Després de Constantí, l'Església agafarà cada cop més influència i poder (amb l'excepció del curt regnat de Julià "l'apòstata", 361-363). Teodosi proclamarà el cristianisme com a religió oficial de l'imperi, condemnarà les "heretgies" com l'arrianisme (380) i prohibirà els cultes pagans (391).

Les invasions bàrbares

Bàrbar = estranger, especialment els pobles germànics del centre i nord d'Europa (germànics del nord, de l'oest i de l'est). Fins al segle III, el limes (frontera Rin-Danubi) és fort i les legions romanes mantenen a ratlla els bàrbars (que pretenen entrar dins l'imperi).

A partir del segle III, crisi política i econòmica, debilitat romana que provoca les primeres incursions bàrbares. El 254, gots, sàrmates, francs i alamans són finalment expulsats, però els romans acabaran cedint la Dàcia als gots (271) i el nord de la Gàl·lia als francs (268-278).

Però les grans invasions no vindran fins al segle V, després de la divisió definitiva de l'Imperi. Des de finals del segle IV, pressió dels huns des de l'est. Destrueixen el regne ostrogot del sud de Rússia i causen grans migracions de pobles germànics cap a l'oest.

Els visigots són admesos dins l'imperi com a federats (376), però es rebel·len i derroten els romans a Adrianòpolis (378).

L'any 406, sueus, vàndals i alans trenquen el limes del Rin protegit pels francs federats, que no resisteixen. Saqueig i destrucció de la Gàl·lia. El 408 salten els Pirineus i s'estableixen a Hispània i el nord d'Àfrica. Fou una gran invasió. L'imperi només controlarà Itàlia, Sicília i poc més.

Però els visigots, procedents de l'est, envaeixen també Itàlia i saquegen Roma (410, Alaric). Després d'un pacte es retiren cap al sud de la Gàl·lia. Com a aliats de Roma expulsaran els vàndals i alans d'Hispània, però s'hi quedaran ells.

El nord i centre de la Gàl·lia serà ocupat per francs, alamans i burgundis. Britània serà envaïda pels angles i saxons. Finalment, burgundis i ostrogots ocuparan Itàlia.

És de destacar l'aparició cap al 450 dels huns d'Àtila, que avancen d'est a oest. Constantinoble es lliura pagant un tribut. Després envairan la Gàl·lia. Romans aliats amb francs i visigots derroten Àtila als Camps Catalàunics (451). Retirada dels huns cap a Hongria.

Fruit de totes aquestes invasions, l'Imperi Romà d'Occident desapareix el 476, quan Odoacre, cap de la Guàrdia Bàrbara, deposa Ròmul Augústul com a darrer emperador.

Causes de les invasions bàrbares

Molt complexes. Només coneixem la versió romana. Les més acceptades serien:

• Desig de les riqueses romanes i de millors terres.
• Possible superpoblació germànica.
• Possible canvi climàtic.
• Arribada dels huns des de l'est.
• Debilitat romana (romans febles i bàrbars més avançats, "romanitzats").
• Divisió de l'Imperi (sacrifici d'Occident).

Les lluites civils, els "foederati"

Lluites civils hi va haver a Roma des dels seus inicis. Algunes, de caràcter social, com l'alçament dels itàlics (91-89 aC) per aconseguir la ciutadania; les guerres contra Mitridates (88-63 aC) o els importantíssims alçaments d'esclaus com els d'Eুনো, la Primera Guerra dels Esclaus (136-132 aC) i el d'Espàrtac (73-71 aC). Però la major part dels conflictes civils van ser lluites pel poder: Guerra Civil entre Pompeu i Cèsar (49-46 aC), Guerra Ptolemaica entre Octavi i Marc Antoni (32-30 aC). El 193, a la mort de Còmode, any dels 4 emperadors, guerra entre ells. Durant la Primera "Anarquia Militar" (235-305) també van ser freqüents les lluites pel poder entre els "aspirants" a emperador. Després de la Tetrarquia, Constantí aconseguirà el poder quan derrotà els exèrcits de Maxenci (312) i de Licini (324).

A partir del segle IV, l'autoritarisme creixent dels emperadors i el fort increment de la pressió fiscal provoquen un èxode des de les ciutats cap al camp. Molts passaran a ser colons dels grans latifundis, però d'altres es dedicaran al bandolerisme i la pirateria, unint-se a grups d'esclaus rebels, com el cas dels bagaudes a la Gàl·lia i al nord d'Hispània, o integrant-se amb els bàrbars invasors.

Els foederati

Des del segle IV, queda autoritzat l'establiment d'algunes tribus germàniques en els confins de l'imperi en qualitat de "federats" de Roma. Reben una anualitat (annonae foederatae) a canvi d'assumir la defensa de la frontera de l'imperi.

L'any 376, Valent autoritzarà l'assentament dels visigots com a federats, però aquests es rebel·len i derroten els romans a Adrianòpolis, on mor el mateix emperador romà.

El tractat o foedus era un contracte polític que obligava els germànics a ajudar militarment l'Imperi Romà. A canvi, aquest els concedia territoris on instal·lar-se (hospitalitas). 1/3 de les terres es cedien als germànics en usdefruit, no en propietat.

Visigots, ostrogots, vàndals i francs seran federats. Per garantir el compliment de l'acord, els caps germànics entregaven els seus fills als romans com a ostatges.

Aquest sistema va acabar fracassant al segle V, quan els bàrbars veuen la debilitat de Roma i la seva impossibilitat de fer-los fora.