Crisi del 98: Conseqüències i Regeneracionisme

Conseqüències del Desastre del 98

Econòmiques

La pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines va tenir repercussions econòmiques menors del que s'esperava. Les estadístiques de l'època indiquen que en els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i una considerable inversió provinent del capital repatriat.

Polítiques

Caire internacional

Destrucció del mite de l'imperi espanyol: les derrotes espanyoles davant dels EUA a la batalla de Santiago i a Filipines en la batalla de Cavite; i, després signant l'acord el 1898 de la Pau de París per la qual Espanya es compromet a abandonar totes les colònies, que van passar a ser un protectorat nord-americà, van relegar Espanya a un paper de potència secundària en el context internacional.

Caire nacional

1. El sistema de la Restauració va sobreviure i s'assegurà la continuïtat del torn dinàstic. No obstant això, alguns dels governants van intentar aplicar a la política noves idees del moviment regeneracionista, un corrent molt crític amb el sistema polític.
2. La crisi política va estimular el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot al País Basc i Catalunya, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics per a desenvolupar una política renovadora i descentralitzadora.

Socials i ideològiques

Sorgeix una crisi moral i ideològica entre l'opinió pública espanyola. Si bé el desastre del 98 no va passar factura política immediata, a nivell social va mostrar el col·lapse del sistema i va plantejar la necessitat d'iniciar reformes que modernitzessin la vida política i social del país.

Les propostes de canvis van sorgir per:

1. La Institució Lliure d'Ensenyament: aquesta institució té homes rellevants com Giner de los Ríos i estava influïda pel krausisme (corrent de pensament desenvolupat al llarg del segle XIX, que tingué la seva màxima expressió pràctica a Espanya). Acaba configurant el que serà el regeneracionisme.
2. Regeneracionisme: corrent que defensava la necessitat de regenerar la societat i l'Estat espanyol. Sorgeix després del desastre de 1898 amb representants com:

• Joaquín Costa: pretenia:
  • Arraconar els valors tradicionalistes de l'imperi espanyol i fomentar l'europeïtzació d'Espanya modernitzant l'economia i la societat.
  • L'alfabetització de la població i la instauració de nous referents culturals.
  • Desmantellar el sistema caciquil donant autonomia als municipis.
• General Polavieja: havia estat general a Cuba i, descontent amb la política de repressió, decideix dimitir i torna a la Península. Proposa la reestructuració de l'Estat i la modernització. Per assolir-la defensa:
  • Nivell estructural de la població.
  • Organitzar els tribunals.
  • Restaurar la Hisenda de manera que es tributi a nivell econòmic de cada classe social.
  • Acabar amb el sistema caciquista.
  • Desenvolupar una descentralització administrativa per tal de superar la corrupció del poder central.

Configuració d'un grup de pensadors liberals coneguts com la Generació del 98: plantegen una reflexió profunda sobre el sentit d'Espanya i el seu paper en la història. Canvi de mentalitat en els militars que adopten postures autoritàries i intransigents davant l'onada antimilitarista posterior al desastre de Cuba. Es va anar formant un sentiment corporativista convençuts que la derrota no fou culpa d'ells, sinó per la ineficàcia dels polítics, i amb el convenciment que havien de tenir més protagonisme i presència en la vida política del país. Aquesta ingerència militar va augmentar en les primeres dècades del segle XX i va culminar amb la dictadura de Primo de Rivera de 1923 i la insurrecció militar de Franco en la Guerra Civil.

Conclusió

La política reformista no va aconseguir èxits. El fracàs és degut a la manca de suport de la població i de les elits econòmiques que s'oposaren a l'augment dels impostos per tal de sanejar el finançament de l'Estat.

La Restauració: anarquisme i socialisme (1874-1900)

Començarem la Restauració amb la FRE il·legalitzada, el moviment obrer dividit i les associacions obreres en la clandestinitat. Durant el govern conservador de Cánovas, la política seguida serà de repressió amb la consegüent clandestinitat. Això provocaria una radicalització revolucionària. Els treballadors veien el govern com el defensor dels patrons i terratinents. D'altra banda, la violència en el camp i els atemptats terroristes anarquistes es van iniciar a Espanya com a la resta d'Europa (Congrés de Londres de 1881).

D'aquesta repressió inicial es passa a la tolerància amb la pujada al poder el 1881 del govern liberal de Sagasta. Aquesta tolerància consolidaria les organitzacions obreres que foren legalitzades amb la Llei d'Associacions polítiques de 1887: nova legalització del moviment obrer.

Anarquistes

Pel que respecta als anarquistes, cal destacar que el 1881 la FRE va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, l'anomenada FTRE, a causa de la necessitat d'adaptar-se a la nova legalitat que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l'estranger. La FTRE estava molt implantada entre el proletariat català i els jornalers andalusos. Va augmentar el nombre d'afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu dins de la legalitat. Degut a la repressió, prompte sorgiren dissensions internes, un grup es va separar de la FTRE i va optar per l'acció directa i la violència: la "propaganda pel fet", atemptats, sabotatges, bombes, és a dir, terrorisme. Volien acabar amb els pilars del capitalisme: Estat, Església i burgesia.

Els anarquistes andalusos de la província de Cadis optaren per aquesta via violenta com a resposta a les negatives dels terratinents a les seues reivindicacions. Les males collites de la tardor de 1882 van provocar fam i crispació. Es van organitzar vagues que desencadenarien revoltes camperoles amb incendis de collites o edificis, robatoris, assalts i assassinats. Els anarquistes foren acusats el 1883 d'estar darrere de la "Mano Negra", suposada societat terrorista i secreta que volia acabar amb els terratinents. La FTRE deia que no tenia res a veure amb els esdeveniments. Les presons es van omplir de camperols i jornalers, ja que la simple denúncia o la mera sospita de qualsevol veí era prou per enviar-los a la presó. La dura repressió, fins i tot es dictaren penes de mort, desarticularia l'anarquisme rural que passaria a la clandestinitat. Era evident que la "Mano Negra" no podia tenir tants afiliats ni estar darrere de tot, però va ser utilitzada per acabar amb totes les protestes camperoles. La FTRE seria dissolta el 1888.

El terrorisme anarquista va ser durament reprimit, moltes vegades de forma indiscriminada, cosa que provocaria una espiral de violència basada en la dinàmica d'acció/repressió/acció. El moment clau d'aquesta espiral van ser els processos de Montjuïc, celebrats a Barcelona el 1897, en els quals van ser condemnats i executats 5 anarquistes. Com a venjança, assassinarien Cánovas.

La proliferació d'atemptats va aprofundir la divisió de l'anarquisme entre els partidaris de l'acció directa i els partidaris de la via legal que propugnaren la necessitat de crear organitzacions sindicals. Aquesta nova tendència anarcosindicalista va donar els seus fruits a l'inici del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910).

L'anarquisme predominaria sobretot a la façana mediterrània (Barcelona i València) i al camp andalús. L'ideari anarquista era fàcil d'entendre tant pel camperolat andalús inculte i analfabet, i molt decebut amb els partits polítics, com pel proletariat català per l'arrelament del republicanisme federal. A més, en un país com el nostre amb greus dificultats per a l'associacionisme obrer i amb persecucions constants, la forma d'organització anarquista era molt àgil, ja que donava llibertat d'acció a les seccions locals i es prenien decisions de manera assembleària. Això explica la força de l'anarquisme a Espanya.

Socialistes

Pel que respecta als socialistes, cal destacar l'efímera vida de la Nueva Federación Madrilenya per la desaparició de l'AIT el 1876. Els seus membres, entre els quals destaquem Pablo Iglesias, decidiren transformar-se en un partit polític: així va néixer el 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol, el PSOE, en plena clandestinitat. El 1886 es crearia "El Socialista" per a la difusió del socialisme.

El PSOE era un partit marxista, obrerista i partidari de la revolució social. Presentava un programa de reformes que incloïen els drets d'associació, reunió, manifestació, sufragi universal, reducció de les hores de treball, prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. Va créixer lentament, i predominà sobretot a Madrid, el País Basc, Astúries i Màlaga. El 1889 es va afiliar a la II Internacional i ja va participar en la Festa del Treball, instituïda l'1 de maig de 1890.

El 1888 es va crear la Unió General de Treballadors (UGT) com el gran sindicat socialista de masses que s'organitzava en seccions d'oficis en cada localitat. Encara que teòricament era independent del partit, entre ambdós hi havia una estreta col·laboració pel que fa als seus dirigents i a les propostes d'actuació. En el seu programa demanava millores laborals: 8 hores, salari mínim, no-discriminació salarial, negociació col·lectiva entre obrers i patrons i el recurs a la vaga com a últim recurs (eren més prudents que l'anarcosindicalisme).

Reformisme i qüestió social

A les acaballes del segle, el moviment obrer ja estava organitzat, encara que la situació del proletariat era molt precària. L'Estat no té més remei que intervenir regulant i tutelant les relacions laborals per a exercir una acció compensatòria. Comença un "reformisme social" amb la creació de la Comissió de Reformes Socials (1883) que va portar endavant una tímida legislació laboral que va tenir poc efecte. La major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva no van veure la llum fins a les primeres dècades del segle XX.