La crisi del 1929 i l'ascens del feixisme

1. La lluita contra la crisi (1929-1939)

1.1 Reaccions inicials dels governs

Davant la crisi, els governs van reaccionar tard i malament. Inicialment, no eren partidaris d'usar recursos públics, preferint els principis del capitalisme liberal d'Adam Smith (s. XVIII): deixar fer, deixar passar. Pensaven que la crisi seria seguida d'una època de prosperitat. Van aplicar mesures clàssiques:

• Disminuir la despesa pública
• Aplicar mesures deflacionistes i mantenir la fortalesa de les monedes
• Equilibri pressupostari
• Controlar el crèdit
• Estancar o disminuir els salaris
• Limitar les importacions (proteccionisme aranzelari)

1.2 Noves fórmules: Keynes

Posteriorment, es va veure que les mesures eren insuficients. La crisi no tenia res a veure amb les anteriors. John Maynard Keynes (Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, 1936) va destacar per defensar la intervenció de l'Estat en l'economia. Segons Keynes, per estimular l'economia en temps de crisi i aconseguir la plena ocupació, calia:

• Augmentar el protagonisme de l'Estat i invertir en grans obres públiques, tot i el dèficit pressupostari a curt termini, per reduir l'atur.
• Incentivar el consum i no l'estalvi, millorant els salaris dels obrers.
• Augmentar la demanda de béns de consum i estimular la producció amb la disminució de l'atur i l'augment dels salaris.
• Equilibrar el pressupost amb l'augment dels ingressos via impostos directes i indirectes.

Keynes no era partidari de la planificació estatal de l'economia, sinó de mantenir la propietat privada. La crisi va canviar el capitalisme clàssic, donant més protagonisme a l'Estat.

1.3 El New Deal

La depressió va coincidir amb el mandat de Herbert Clark Hoover, que no era partidari de la intervenció de l'Estat. Seguint les teories del capitalisme tradicional, creia que la crisi era cíclica i desapareixeria. La manca de solucions el va portar a la derrota el 1932. Franklin Delano Roosevelt va guanyar amb un programa de recuperació econòmica (New Deal), inspirat en Keynes, basat en la intervenció de l'Estat:

1. Agricultura:

• Reforma agrària (Agricultural Adjustment Act): subvencions al conreu de cotó i tabac, reducció d'estocs per augmentar preus, destrucció de collites i primes per reduir la producció i diversificar conreus.

2. Bancs:

• Crèdit públic per rellançar inversions.
• Supervisió estatal dels bancs.
• Assegurança federal per garantir els comptes bancaris.
• Control estatal del mercat d'accions i la borsa.

3. Moneda:

• Devaluació del dòlar.

4. Atur:

• Subvencions i subsidis per als aturats.
• Programa d'ocupació juvenil (repoblació forestal).
• Facilitats fiscals i subvencions per crear llocs de treball.
• National Industrial Recovery Act: reducció de la jornada laboral.
• Programa d'obres públiques (Tennessee Valley Authority).

5. Millores socials:

• Subsidis a persones grans i minusvàlids.
• Impuls a l'habitatge social.
• Regulació de les relacions patró-obrer (National Labor Relations Act).

Resultats del New Deal:

• Econòmics: estabilització, però no creixement. La recuperació va ser petita. La recuperació real no va arribar fins al 1939, amb la Segona Guerra Mundial.
• Socials: millora de les condicions de vida dels treballadors i èxode rural. L'atur va seguir elevat. L'èxit principal va ser la recuperació de l'orgull i la il·lusió.

Roosevelt va guanyar les eleccions de 1936, 1940 i 1944.

1.4 La depressió a Europa

Regne Unit:

• Pèrdua de lideratge davant els EUA.
• Impacte del crac del 1929 i elevat atur.
• Mesures: devaluació de la moneda, proteccionisme econòmic (excepte amb l'Imperi), reactivació del consum intern i augment de les exportacions a l'Imperi.
• Recuperació a partir de 1933.

França:

• Crisi tardana i menys intensa.
• Baix atur.
• Amb el Front Popular, Leon Blum va impulsar mesures com la reducció de la jornada laboral, augment de salaris, vacances pagades, obres públiques i devaluació del franc.

Alemanya:

• Fort impacte de la crisi i dependència de capitals estrangers.
• Retrocés de la producció industrial i col·lapse del sistema bancari.
• Elevat atur i radicalització política. Arribada de Hitler al poder el 1933.
• Model autàrquic: planificació econòmica, control del comerç exterior, rearmament, fixació de preus i salaris, i augment dels impostos.

2. La crisi de les democràcies liberals i l'ascens del feixisme

2.1 Crisi de les democràcies

La derrota dels imperis autoritaris després de la Primera Guerra Mundial va reforçar les democràcies liberals. Però la crisi econòmica de 1929 va generar una crisi social i política, amb augment de l'atur i crítiques al sistema democràtic. Això va afavorir l'ascens de règims autoritaris, sobretot en països amb poca tradició liberal.

2.2 Característiques del feixisme

Polítiques:

• Subordinació de l'individu a l'Estat totalitari.
• Supressió de les llibertats i rebuig de la democràcia.
• Prohibició de partits i sindicats.
• Supremacia d'uns ciutadans sobre altres (homes sobre dones, militars sobre civils, etc.).
• Oposició a la raó i exaltació d'elements irracionals.
• Creació d'una burocràcia afí al règim.

Econòmiques:

• Autarquia i intervencionisme estatal.
• Imperialisme i recerca de nous territoris.
• Megalomania i grans obres públiques.

Socials:

• Víctimes propiciatòries (jueus, comunistes, etc.).
• Veneració del líder.
• Propaganda i concentracions de masses.
• Adoctrinament del jovent.

2.3 El feixisme a Itàlia

2.3.1 Postguerra:

Crisi econòmica, vagues i ocupació de fàbriques. Els treballadors van crear comitès. Al camp, els jornalers es van apropiar de terres. La incapacitat dels governs va afavorir l'ascens de Mussolini.

2.3.2 Formació del partit feixista:

El 1919 es funda el Fascio di Combattimento. El 1921, Mussolini funda el Partit Nacional Feixista. El 1922, la "marxa sobre Roma" porta Mussolini al poder.

2.3.3 El feixisme al poder:

Mussolini va formar un govern de coalició. El 1924, guanya les eleccions i esdevé dictador. Prohibeix l'oposició, controla les institucions i crea una policia política. Els Pactes del Laterà (1929) reconcilien l'Estat amb l'Església. Política exterior expansionista (invasió d'Abissínia, 1935).

Economia:

• Intervencionisme estatal i autarquia.
• Proteccionisme i industrialització.
• Impuls de la indústria lligada a primeres matèries i indústria de guerra.
• Grans obres públiques.
• Resultats desiguals: èxit en la creació d'un sector industrial públic, però fracàs en la descentralització industrial i descens del nivell de vida.

Societat:

• Control i direcció de la societat.
• Prohibició dels sindicats.
• Caixes d'assegurances obligatòries.
• Mesures per afavorir la natalitat.
• Organitzacions juvenils per a l'adoctrinament.
• Control de l'educació, premsa i publicitat.

2.4 El feixisme a Alemanya

2.4.1 Postguerra: República de Weimar:

El 1918, es proclama la República de Weimar. Divisió entre els socialistes. Cops de força dels espartaquistes i els nacionalistes. Constitució democràtica federal. Inestabilitat política i econòmica. Hiperinflació i augment de l'atur.

2.4.2 Formació del partit nazi:

El 1919, es funda el NSDAP. El 1921, Hitler pren el control. Cop d'Estat fracassat el 1923. Crisi de 1929 i radicalització política. Hitler obté el suport dels militars i la burgesia. El 1933, és nomenat canceller.

2.4.3 El nazisme al poder:

Incendi del Reichstag el 1933. Suspensió de les llibertats. Hitler obté el poder. Abolició de la Constitució, dissolució de partits i sindicats, negació de les llibertats, depuració de l'administració, control de la justícia, supressió del federalisme, creació de la Gestapo i camps de concentració, "Nit dels ganivets llargs", abandonament de la Societat de Nacions i posada en pràctica de la idea de "l'espai vital".

Economia:

• Control estatal i autarquia.
• Prioritat a la indústria pesada i d'armament.
• Control de preus i salaris.
• Inversions en obres públiques.
• Concentració del capital.
• Aliança amb la banca.
• Creació d'una classe de pagesos propietaris.
• Plena ocupació, però amb jornades laborals llargues i sense drets sindicals.

Societat:

• Imposició dels idearis nazis.
• Defensa de la puresa racial i persecució dels jueus (boicot, Lleis de Nuremberg, "Nit dels vidres trencats", "solució final").
• Control ideològic i depuració de la universitat.
• Concentracions de masses i culte al führer.
• Educació del jovent i organitzacions juvenils.
• Educació masclista.
• Repressió brutal de l'oposició.