La Crisi del 1898 i la Guerra de Cuba: Causes i Conseqüències

La Crisi del 1898: La Guerra d'Ultramar

Cuba, la perla de les Antilles

La Pau de Zanjón va posar fi a la Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-1878) i tenia previstes una sèrie de mesures:

• Igualtat de drets de representació política a les Corts.
• Llibertat de comerç.
• Abolició de l'esclavitud.

Cap d'aquestes mesures no s'havia pres en consideració per l'administració colonial a causa de la rotunda negativa dels grans propietaris, dels esclavistes i dels comerciants peninsulars. Entre la Pau de Zanjón i el final de la Guerra de Cuba es van crear dos grans partits:

• Partit Autonomista: apostava per l'autonomia de Cuba, reformes polítiques i econòmiques sense arribar a la independència. Va aconseguir una àmplia representació al Parlament.
• Partit Constitucional: espanyolista i amb forta militància de peninsulars.

Context Previ al Conflicte Cubà

• 1891: S'estableix un aranzel (Aranzel Cánovas) per als productes importats a l'illa que no procedissin d'Espanya. Aquest aranzel provocava malestar en les transaccions comercials entre Cuba i els EUA. Els EUA compraven sucre i tabac i només podien exportar productes amb forts aranzels. Aquesta situació va provocar la protesta del president nord-americà W. McKinley, qui va amenaçar amb deixar de comprar exportacions cubanes si Espanya no canviava la seva política aranzelària.
• 1893: Els liberals van proposar l'aprovació a les Corts d'un projecte de reforma de l'estatut colonial de Cuba. Però va ser enderrocat per la forta pressió dels interessos espanyols. Aquesta ineficàcia de l'administració per introduir reformes en les colònies va estimular el desig d'emancipació, guanyant l'independentisme enfront de l'autonomisme.
• L'intel·lectual José Martí va crear el Partido Revolucionario Cubano (1893) amb l'objectiu de la independència, de manera immediata amb suport dels EUA.

La Gran Insurrecció (1895-1898)

Desenvolupament del conflicte:

• 1895, 24 de febrer, «Grito de Baire»: Inici de la insurrecció generalitzada. La rebel·lió va començar a l'est de l'illa, a Santiago de Cuba, i es va estendre ràpidament fins a l'Havana. El compromís amb els EUA va ser més evident.
• Govern moderat de Cánovas del Castillo (1895-1897): envia el general Martínez Campos, que no va aconseguir controlar militarment la rebel·lió. Substituït pel general Weyler.
• Problemes militars: guerra a la selva, zones molt escampades, mal aprovisionament i malalties amb gran mortaldat.
• Govern liberal (1897-1898): davant el fracàs del general Weyler, el van destituir pel general Blanco, que va iniciar una estratègia de conciliació amb l'esperança de mantenir la sobirania espanyola i evitar un conflicte amb els EUA. Es va decretar l'autonomia de Cuba.

Intervenció dels EUA

Van actuar de forma directa a la guerra amb l'incident del cuirassat nord-americà Maine l'abril de 1898, del qual van acusar els espanyols. Els americans van presentar un ultimàtum exigint la sortida dels espanyols de Cuba o, si no, es declararia la guerra. Els espanyols no van acceptar l'ultimàtum i va començar la guerra hispanonord-americana.

• Conflicte terrestre i naval: derrota espanyola a la batalla de Santiago i a les Filipines a la batalla de Cavite.
• Desembre de 1898: es va signar la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat nord-americà.

Les Conseqüències del Desastre del 98

Una crisi política i moral: La crisi de 1898 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica. A nivell polític va representar un apropament del poder a les idees regeneracionistes i al sorgiment de moviments nacionalistes. L'exèrcit va començar a actuar amb més intransigència i autoritat, per considerar que la derrota fou culpa dels polítics. A nivell econòmic no va representar una greu crisi econòmica.

El Regeneracionisme

Creació de la Institución Libre de Enseñanza (1876) per un grup d'intel·lectuals descontents amb el sistema. Consideraven que la societat i la política espanyoles, molt influïdes per la doctrina catòlica, no afavorien ni la modernització de la cultura ni el desenvolupament de la ciència.

La Fi d'una Època

El desastre de 1898 va significar la fi del sistema de la Restauració, tal com l'havia dissenyat Cánovas del Castillo, i el sorgiment d'una nova generació de polítics que van començar a actuar al regnat d'Alfons XIII (1902-1931).

Causes de la Guerra de Cuba

• Incompliment de les mesures pactades a la Pau de Zanjón.
• Reivindicacions econòmiques dels EUA (Aranzel Cánovas).
• Impossibilitat de dur a terme reformes a Cuba.
• Creació del moviment independentista de José Martí amb suport popular i dels cabdills revolucionaris.

Conseqüències de la Guerra de Cuba

• A nivell polític: pèrdua de poder colonial, fi del sistema canovista, major ingerència de l'exèrcit a la vida política. El sistema de la Restauració continua. Corrent regeneracionista de la política.
• A nivell econòmic: pocs efectes.
• A nivell sociocultural: fort impacte psicològic, canvi de mentalitat.

La Primera República (1873-1874)

Davant l'abdicació del rei Amadeu de Savoia, les Corts es van reunir i van proposar la proclamació d'una república. Els vots van ser favorables, però la majoria de diputats eren monàrquics, per la qual cosa la República va néixer amb poques possibilitats d'èxit. (Els monàrquics només volien guanyar temps per preparar la tornada del fill d'Isabel II, Alfons XII). El primer president fou Estanislau Figueras, que tot seguit va començar un programa de reformes:

• Programa de reformes socials.
• Organització de l'Estat Federal.
• Repartició de les competències legislatives entre el govern federal, les repúbliques federades i els municipis.

El segon president fou Francesc Pi i Margall, el qual durant el seu mandat es va trobar amb diversos problemes:

• Les guerres carlina i cubana.
• Divisió interna entre els republicans, que va donar lloc a una facció més radical del republicanisme, produint-se revoltes socials i aixecaments constants. És el que es coneix amb el nom de CANTONALISME (aspiracions autonomistes mitjançant revolucions socials). Es va arribar a produir la independència de diferents cantons, fonamentalment a Andalusia.
• Els monàrquics que volien restaurar la monarquia en Alfons XII, fill d'Isabel II.

El tercer president fou Nicolàs Salmerón, al qual va seguir Emilio Castelar, anant la República agafant un gir cap a ideologies més conservadores. El cinquè president fou el general Serrano, després d'un cop d'Estat protagonitzat pel general Pavía, que va dissoldre les Corts. Aquest va instal·lar un règim republicà conservador i presidencialista, que es va trobar sense recolzament. El 29 de desembre de 1874, es va produir el pronunciament militar d'Arsenio Martínez Campos, que juntament amb Cánovas del Castillo, al Manifest de Sandhurst, van declarar Alfons XII rei d'Espanya.

Bienni Progressista (1854-1856)

El govern havia restringit molt les llibertats i això va provocar desavinences en el partit moderat. Destaca el general O'Donnell. El juny de 1854, O'Donnell encapçala el pronunciament de Vicálvaro, però no aconsegueix cap resultat definitiu. Es publica el Manifest de Manzanares que critica la dictadura moderada. Esclaten alçaments pels progressistes amb ajuda dels demòcrates contra el govern. O'Donnell funda Unió Liberal, un partit de centre amb l'objectiu d'aglutinar els moderats més liberals i els progressistes més conservadors. La reina es veu obligada a nomenar ministre el general progressista Espartero. Comença el període de govern progressista (Bienni Progressista (1854-1856)). Es reprèn l'obra de desmantellament de l'Antic Règim.

• Llei de Desamortització Civil del ministre Pascual Madoz (1855): completava la desamortització eclesiàstica de Mendizábal.
• Llei de Ferrocarrils (1855): construcció important de la xarxa ferroviària.
• Moviment obrer: conflictivitat obrera provocada per la introducció de les selfactines.

El 1856 un cop d'estat posa punt final al Bienni Progressista.

Descomposició del Règim Moderat (1856-1868)

El general O'Donnell instaura lleis moderades i la Constitució del 1845. El juliol de 1866, els progressistes liderats per Prim i els demòcrates van signar el Pacte d'Ostende, per posar fi a la monarquia d'Isabel II. La crisi financera del 1866 i la crisi de subsistències (1868) augmenten el descontentament d'amplis sectors socials heterogenis.