Context històric i filosofia del Renaixement

1. Context històric del Renaixement

El Renaixement és el període de la història de la humanitat que se situa, habitualment, entre els segles XV i XVI. Es caracteritza per dos aspectes fonamentals: la recuperació de la cultura grecollatina i l'abandonament de la cultura medieval.

Els renaixentistes es consideraven més refinats i, fins i tot, superiors als medievals, als quals veien com a bàrbars, mediocres i ignorants. El Renaixement representa un gran canvi en la mentalitat europea i va acompanyat de fets històrics molt importants, com ara:

• La invenció de la impremta el 1448. Fins aquell moment, els llibres es copiaven a mà; a partir d'aleshores, es poden editar milers de llibres en poc temps.
• La caiguda de Constantinoble (l'actual Istanbul) el 1453.
• El descobriment d'Amèrica el 1492. Els europeus descobreixen per primera vegada els americans, i a l'inrevés.
• La Reforma i la Contrareforma religiosa. Per Reforma hem d'entendre les esglésies cristianes no catòliques. La Contrareforma és la resposta del Vaticà contra els reformistes.
• L'aparició de la ciència moderna.

Les esglésies reformades més importants

• Calvinisme (defensat per John Calvin)
• Luteranisme (Martí Luter)
• Anglicanisme (Thomas Cranmer)

A diferència dels catòlics, els protestants valoren molt el treball, l'esforç i el sacrifici, i creuen que aquesta és la manera d'aconseguir la salvació eterna. Els catòlics, quan veuen que les coses van malament, poden aconseguir la salvació eterna en l'últim moment.

L'Església catòlica reacciona amb una Contrareforma i, en el Concili de Trento, que va durar gairebé vint anys, Roma va establir els principis bàsics del catolicisme.

Dues característiques més del Renaixement, malgrat tot el que hem vist, són la secularització de la societat (l'Església perd poder i passem del teocentrisme medieval a l'antropocentrisme) i l'humanisme (els renaixentistes senten un gran interès per les humanitats i és per això que recuperen els grecs i llatins clàssics).

Personatges importants

• En el camp de les arts: Miquel Àngel, Leonardo da Vinci...
• En el camp de l'ètica i la política: Lluís Vives, Thomas More i Maquiavel
• En el camp de la literatura: Dante Alighieri, Petrarca, Cervantes...
• En el camp de la ciència: Nicolau Copèrnic, Galileu Galilei...

2. La filosofia renaixentista

La recuperació dels clàssics es comença a produir en alguns territoris a partir del segle XIII, quan es comencen a traduir les obres d'Aristòtil al llatí. Posteriorment, es traduiran al llatí les obres de Plató i dels epicuris, estoics i escèptics més importants. Tot això es va fer, bàsicament, a les universitats de Pàdua i Florència.

2.1. El platonisme renaixentista

El platonista més important és Marsilio Ficino, conegut per haver traduït tots els diàlegs de Plató al llatí. Aquestes traduccions es fan a l'Acadèmia de Florència, una institució creada pels Mèdici, una família de mecenes. Segons Ficino, l'ésser humà esdevé un déu quan contempla la bellesa, que és el màxim al que podem aspirar, ja que ens porta fins a l'absolut.

En aquesta època devia aparèixer el concepte d'amor platònic, un amor absolut i no correspost.

Un altre platonista important és Pico della Mirandola (1463-1499). Segons Pico, l'ésser humà és el més important de la creació per la seva dignitat.

2.2. L'aristotelisme renaixentista

La recuperació d'Aristòtil es produeix, sobretot, a la Universitat de Pàdua. L'aristotèlic més important va ser Pietro Pomponazzi. El seu objectiu és donar una imatge diferent d'Aristòtil, més a prop de la ciència i lluny de les interpretacions que n'havien fet els escolàstics.

2.3. La recuperació de les altres escoles clàssiques

Es recuperen l'estoïcisme, l'epicureisme i l'escepticisme. L'epicuri renaixentista més destacat va ser Lorenzo Valla; l'estoic més important, Justus; i l'escèptic més important, Michel de Montaigne. Montaigne destaca per dues afirmacions: cap forma de coneixement ens pot proporcionar un coneixement veritablement cert (per tant, el savi hauria de dubtar de tot, mentre que per a Sòcrates el savi és feliç i fa el bé) i el desig de coneixement és la causa de totes les desgràcies humanes (per a Montaigne, el savi és desgraciat).