La Constitució de 1812 i la Restauració Absolutista a Espanya

La Constitució de 1812 i la Restauració Absolutista

La Revolució Francesa i el Regnat de Carles IV

La Revolució Francesa (finals del segle XVIII - XIX) va marcar l'edat contemporània. A Espanya regnava Carles IV (1788-1808). El seu regnat es va veure trasbalsat pels fets revolucionaris. Els indicis d'una revolta a França van inquietar els governants espanyols. Els primers consellers del rei, que eren il·lustrats (simpatitzaven amb la idea d'acabar amb la societat estamental i els privilegis del clergat i la noblesa), no estaven en desacord amb el caràcter absolutista (veient el que havia passat a França). Amb l'execució del rei Lluís XVI, la por i desconfiança es va transformar en hostilitat. Carles IV va declarar la guerra a França (Guerra Gran a Catalunya). L'exèrcit de Manuel de Godoy (primer ministre) va perdre. Girona s'encarregà de la contraofensiva espanyola. El 1795 es va signar la Pau de Basilea, que va durar 13 anys.

Guerra de la Independència

Entre els diversos acords que es van fer entre els dos països, un d'ells era el Tractat de Fontainebleau (1807), signat per Godoy i Napoleó, que consistia en repartir-se Portugal. Però Napoleó pretenia ocupar tota la Península Ibèrica, on posaria al seu germà com a rei. Napoleó pretenia controlar Madrid, Barcelona, Cadis i Lisboa. Godoy se'n va assabentar i va convèncer la família reial que es traslladés a Sevilla i d'allí a Amèrica. Però Ferran VII va provocar el Motí d'Aranjuez. L'any 1808, Ferran VII va aconseguir el tron. Aquest motí mostrava la decadència i debilitat de la monarquia espanyola. Pare i fill es disputaven el tron i van recórrer a Napoleó (mentrestant, les tropes franceses ocupaven la Península Ibèrica). Napoleó va avançar els seus plans i va obligar a abdicar del tron a favor del seu germà. Es va crear a Baiona una constitució. Els grups il·lustrats van veure en la nova situació la possibilitat de treure el país del buit de poder en què es trobava (afrancesats). Aquesta nova situació no va durar gaire, ja que a Madrid va haver-hi un aixecament. D'una banda, l'exèrcit espanyol es preparava per enfrontar-se als francesos. D'aquesta manera, s'inicia la Guerra de la Independència. Van derrotar els francesos el 1814.

Les Corts de Cadis i la 1a Constitució

L'any 1808 es va crear la Junta Suprema, que assumia la regència fins que no arribés Ferran. Les juntes van proposar la creació de més juntes, combatre els francesos i redactar una constitució. Moltes institucions es van plantejar si calia obeir a Bonaparte o a la Junta. A partir d'això van sorgir els afrancesats i els resistents. Resistents liberals: pretenien un règim polític basat en les idees de la Revolució Francesa. Resistents absolutistes: veien en Bonaparte les idees que ells compartien. Es van triar representants de 33 ciutats amb la finalitat de reunir-se i redactar una constitució. El 1812 es va proclamar la 1a constitució democràtica, que incloïa la Declaració de Drets Humans, llibertats polítiques, dret al vot dels homes majors de 25 anys i l'establiment de poders legislatiu, executiu i judicial.

Restauració Absolutista i Trienni Liberal (1814-1833)

Quan l'imperi de Napoleó va ser derrotat, Ferran VII va retornar a Espanya. Un grup d'ideòlegs absolutistes li van donar un document on li demanaven la restauració de la monarquia absoluta i que invalidés la constitució. Ferran va acceptar. Va anul·lar la legislació de les Corts i va promoure una repressió contra els constitucionalistes. El segle XIX va estar regit per una intolerància i repressió de les idees. Entre 1814 i 1819 es van produir aixecaments armats protagonitzats per partidaris de la Constitució, que van fracassar. El 1820 triomfa un cop d'estat. Així es va proclamar la Constitució i es va iniciar el Trienni Liberal. El final del Trienni va ser a causa de l'acció combinada dels agents de Ferran VII i dels sectors absolutistes.

Independència de les Colònies Americanes

Tres etapes:

• 1810-1815: coincideix amb la guerra d'Espanya contra França. Es caracteritza per diverses rebel·lions.
• 1815-1818: coincideix amb la 1a reacció absolutista de Ferran VII.
• 1818:

Règim Liberal: Progressistes i Moderats (1833-1868)

Ferran VII tenia una filla (Isabel II), nascuda el 1830. Però com que la llei no permetia que una dona accedís al tron, el successor havia de ser el seu germà petit (Carles Maria Isidre). El rei va canviar la llei abans de morir. A la mort del rei, la seva dona, Maria Cristina, es va ocupar de regnar fins que Isabel fos major d'edat. Això va comportar que els partidaris de Carles (absolutistes) no estiguessin d'acord i es revelessin contra Maria Cristina, qui va haver de buscar suport en els liberals: guerra civil entre els carlins i els isabelins (fins al 1876).

Liberals al Poder: Les Dues Regències (1833-1843)

Els liberals es dividien en moderats i progressistes. Els tres primers anys de regència van servir perquè els moderats s'anessin consolidant en la política. El primer fet legal va ser l'Estatut Reial (1834), que va ser l'inici de les implantacions de les llibertats polítiques. L'any 1837 es va redactar una constitució similar a la de 1812, però amb canvis que la moderaven:

• La supressió de l'obligació de pagar delmes.
• L'eliminació de les duanes interiors.
• La desamortització.
• Supressió dels gremis per afavorir el creixement de la indústria.

El 1840, Maria Cristina va abdicar del tron i va ser elegit Baldomero Espartero (guanyador dels partidaris de Carles Maria Isidre). Espartero, amb la seva política radicalment lliurecanvista, que posava en perill la indústria catalana, es va anar guanyant antipaties. Per això, els fabricants tèxtils de Catalunya, sent liberals, van rebutjar la política del govern. A aquest rebuig es va afegir Barcelona, que veia que les seves condicions de vida empitjoraven. El 1843, gràcies a tots els enemics del govern, es va iniciar una revolta que va acabar amb el govern. Espartero va fugir i es va exiliar a Londres.

Les Guerres Carlines

Les Guerres Carlines van ser manifestacions d'una guerra civil, iniciades pels partidaris de l'hereu Carles Maria Isidre, que s'enfrontaren a Maria Cristina. Els partidaris absolutistes van donar suport a Carles V i, per altra banda, un conjunt de liberals i absolutistes moderats van acceptar Isabel II com a hereva. De Guerres Carlines n'hi va haver tres, però a la part est d'Espanya hi va haver hostilitat durant tot el segle.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Els carlins es van fer forts al nord de la Península. Els carlins van perdre contra els isabelins, comandats per Espartero. Carles va fugir a França.

La Segona Guerra Carlina (1846-1849)

Coneguda com a Guerra dels Matiners, va tenir lloc a Catalunya, iniciada pels partidaris del fill de Carles V, que s'autoproclamà rei amb el nom de Carles VI. Els carlins van arribar a Barcelona, on van ser derrotats. Amb tot, alguns grups carlins van quedar a zones rurals i muntanyenques fins al 1860.

La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)

Es va localitzar a Catalunya. Els carlins van conquerir poblacions importants, però, per tercera vegada, els isabelins els van guanyar. Les conseqüències més importants d'aquestes guerres van ser:

• Políticament: es va desfer un govern no centralista.
• El prestigi que els militars liberals obtenien per les victòries va facilitar la intervenció en la política de l'Estat.
• Econòmicament: les guerres van suposar una gran despesa (és molt car mantenir un exèrcit en estat d'alerta). Això explica la desamortització de 1836 i 1855.

Dècada Moderada (1844-1854)

El general Ramón Narváez va posar fi, mitjançant un pronunciament militar, a la regència d'Espartero. Isabel II, ja major d'edat, va assumir el tron d'Espanya (1843) i va encarregar la formació del govern al Partit Moderat, liderat pel mateix Narváez (1844). El Partit Moderat va governar deu anys. Va derogar la Constitució del 1837 i en va redactar una altra de nova (1845). S'atorgaven més poder a la Corona i al govern i es disminuïen els del Parlament. Poder legislatiu bicameral (un Senat i un Congrés de Diputats) i es mantenia el sufragi censatari (només tenien dret al vot i a ser elegides persones de classe alta o amb professions destacades). El règim moderat va dur a terme una política d'acostament a l'Església. El 1851 es va signar un conveni de col·laboració amb el Vaticà i es va crear la Guàrdia Civil (1844). També afavoria els negocis dels polítics i personatges poderosos. Van fer concessions per a obres públiques, per proveir material a l'exèrcit, promocions immobiliàries, etc. Aquesta corrupció i autoritarisme va fer que, el 1854, les classes populars donessin suport a una revolta liberal de caràcter progressista.