Conflicte lingüístic: diglòssia, minorització i substitució

La diglòssia i el conflicte lingüístic

Al món es parlen sis mil llengües repartides en dos-cents estats. El contacte de llengües (plurilingüisme) és una situació habitual. Allò més significatiu és com es resol. Els motius que expliquen l’entrada en contacte de dues o més llengües són diferents: processos d'expansió i de colonització, moviments migratoris, contactes internacionals, veïnatge. Aquest contacte lingüístic es pot esdevenir de manera estable i no conflictiva, o bé pot provocar situacions de conflicte lingüístic.

En cas que dues varietats lingüístiques d’una mateixa llengua coexisteixin en una mateixa comunitat lingüística en harmonia i equilibri parlem de diglòssia interna, una situació social en què es produeix una especialització de funcions de cada varietat: la varietat de la llengua alta, A, força codificada, apresa en l’educació i usada en els àmbits formals i públics, i la varietat baixa, B, usada en els àmbits informals i privats.

No obstant això, quan el concepte fou introduït als Països Catalans es va produir una desviació conceptual del terme, ja que es va emprar el terme diglòssia per fer referència a la situació en què la coexistència de les dues llengües implicava un ús desigual d’aquestes dins la mateixa comunitat lingüística (es denomina diglòssia externa): una en els àmbits formals (L2) i l’altra (L1), en els informals. Més endavant es va tornar a revisar el concepte aplicat a la nostra situació i es va determinar que no era estrictament una situació diglòssica, sinó de conflicte lingüístic.

D’aquesta manera, s’entén el conflicte lingüístic com la situació dinàmica que sorgeix quan una llengua dominant (L2) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori, la llengua dominada (L1).

La majoria de casos de bilingüisme generalitzat (o social) amaguen situacions de conflicte lingüístic, perquè els parlants de la llengua minoritzada (o dominada) perden el dret a emprar-la, ja que una altra n’ocupa els àmbits d’ús i les funcions que tenia assumits històricament. En concret, la minorització és el procés de retracció dels usos públics i privats que pateix una llengua en la seva comunitat lingüística. Es tracta d’un procés paral·lel al de substitució lingüística, que afecta les llengües dominades. La solució natural del conflicte lingüístic i, per tant, del procés de minorització, és la substitució lingüística (procés sociocultural a través del qual una llengua o varietat lingüística s’imposa totalment -lingüicidi- o parcialment sobre una altra). Ara bé, és un fenomen que es pot evitar si s’inicia un contraprocés: la normalització lingüística (procés sociocultural a través del qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical i accedeix a àmbits d’ús fins aleshores reservats a la llengua dominant, L2).

El conflicte lingüístic: definició i processos

En el món es parlen sis mil llengües repartides en dos-cents estats, per tant, el contacte de llengües (plurilingüisme) és una situació habitual. Allò més significatiu és com es resol. Els motius que expliquen l’entrada en contacte de dues o més llengües són diferents: processos d'expansió i de colonització, moviments migratoris, contactes internacionals i veïnatge.

El conflicte lingüístic és la situació dinàmica que sorgeix quan una llengua dominant (L2) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori, la llengua dominada (L1).

La majoria de casos de bilingüisme generalitzat (o social) amaguen situacions de conflicte lingüístic, perquè els parlants de la llengua minoritzada (o dominada) perden el dret a emprar-la, ja que una altra n’ocupa els àmbits d’ús i les funcions que tenia assumits històricament. En concret, la minorització és el procés de retracció dels usos públics i privats que pateix una llengua en la seva comunitat lingüística. Es tracta d’un procés paral·lel al de substitució lingüística, que afecta les llengües dominades. La solució natural del conflicte lingüístic i, per tant, del procés de minorització, és la substitució lingüística.

La substitució lingüística

Procés sociocultural a través del qual una llengua o varietat lingüística s’imposa totalment -lingüicidi- o parcialment sobre una altra. Hi ha substitució quan els parlants d’una llengua l’abandonen per parlar la de la comunitat dominant.

És un procés llarg que té diferents etapes:

1. Monolingüisme en la llengua pròpia del territori (minoritzada, L1) i penetració d’una llengua nova (dominant, L2).
2. Bilingüització dels parlants de la llengua pròpia, minoritzada (L1), en la llengua dominant (L2).
3. Monolingüisme en la llengua dominant (L2).

Per causes econòmiques, militars o culturals una llengua nova (L2) arriba a un territori que té una llengua pròpia (L1). En un principi la llengua nova (L2) és minoritària, però esdevé la de l’administració, de la justícia i de part de la vida cultural, perquè és la que parlen els governants. L’aristocràcia nativa, ja bilingüe, atreu la burgesia i els intel·lectuals, que veuen la llengua nova (L2) com una manera d’ascendir socialment: mercats i públics nous, avantatges econòmics, possibilitat d’adquirir poder, fama...

Així, la llengua dominant (L2) ocupa els àmbits d’ús més importants: política, economia, cultura o la religió, alhora que va fent la minoritzada (L1) prescindible. Pot arribar, fins i tot, a prohibir-se’n l’ús i que la dominant (L2) esdevingui oficial. Tot i que la llengua autòctona (L1) pot tenir moments de certa tolerància i revifalla cultural, continua perdent àmbits d’ús i és relegada a l’àmbit col·loquial. Quan l’escolarització en la llengua dominant (L2) esdevé massiva, aquesta guanya parlants i augmenta el seu prestigi, penetra en els àmbits col·loquials i esdevé l’única llengua d’ús imprescindible. Geogràficament, la substitució comença a les grans ciutats (hi ha més immigrants que no aprenen la llengua pròpia) i en els organismes d’administració (principals difusors de la llengua dominant). Socialment, les classes més elevades abandonen primer la llengua autòctona, després ho fa la burgesia.