Condicions d'habitabilitat i astrobiologia: un viatge per l'univers

Condicions d’habitabilitat:

Distància adequada al sol, permet una temperatura mitjana de 15 ºC i aigua en els tres estats d’agregació (sòlid, líquid i gasós). Atmosfera, la grandària del planeta permet retenir els gasos i formar-la, té oxigen, un gas essencial per a molts organismes. Lluna, satèl·lit de la Terra, responsable de les marees i de l’estabilització de l’eix de rotació del planeta.

Grandària adequada al sol, si fos més petit, no arribaria prou energia, i si fos més gran, ja hauria parat de brillar. Nucli extern de la Terra, genera un camp magnètic que protegeix la superfície de partícules ionitzants del Sol i dels raigs còsmics.

Activitat geològica (volcans, terratrèmols i formació de muntanyes), cosa que afavoreix la vida a la Terra.

Exoplanetes:

S'anomenen exoplanetes els cossos que orbiten al voltant d'estrelles diferents del Sol.

Dins d'un sistema planetari, es denomina zona d'habitabilitat circumestel·lar la regió circumdant a una estrella on pot haver-hi aigua líquida a la superfície del planeta o el satèl·lit.

A més, cal que el planeta orbiti a una distància determinada del centre de la galàxia, en la denominada zona d'habitabilitat circumgalàctica, de manera que li permeti:

• Disposar dels elements pesants per a la formació de planetes rocosos.
• Evitar la inestabilitat de les regions interiors que impedirien la viabilitat i l’evolució de possibles ecosistemes.

L’astrobiologia:

És una nova disciplina que conjumina diferents ciències, com ara astronomia, biologia, geologia, química o física, amb l’objectiu d’estudiar l’origen, l’evolució i la possible existència i distribució de la vida a l’univers.

Alguns altres exemples d'anàlegs terrestres serien:

• La conca de Riotinto (Huelva) és considerada anàloga a Mart pels alts continguts en òxids de ferro i sulfats.
• Els nunataks antàrtics, sortints rocosos en les glaceres en què es duen a terme estudis geomicrobiològics.
• La depressió de Danakil (Etiòpia), considerada el lloc més càlid del planeta, que, a més, presenta valors de pH molt àcid.

Els marcadors biològics i geològics:

Els biomarcadors poden ser compostos orgànics que procedeixen inequívocament de l'activitat biològica d'un organisme, com ara aminoàcids, lípids o proteïnes. Els biomarcadors són difícils de detectar, ja que tendeixen a degradar-se.

D'altra banda, per determinar l'habitabilitat d'un planeta, en astrobiologia també es busquen geomarcadors, que poden ser des de compostos inorgànics a estructures sedimentàries que estiguin relacionats amb la presència o l'activitat biològica d'un organisme. Exemples de geomarcadors serien:

• Morfològics. Estructures com ara petxines, exoesquelets o fins i tot empremtes en els sediments, que indiquin la possible presència d'activitat d'algun organisme o simplement d'aigua líquida.
• Químics. Són molècules inorgàniques producte d'alguna mena d'activitat biològica com el metà, la fosfina, l'oxigen i l'ozó que puguin romandre en les atmosferes dels exoplanetes.

Els organismes extremòfils

Un altre dels camps de recerca en astrobiologia se centra en la cerca i l'estudi d'éssers vius terrestres capaços de suportar les condicions extremes que podrien donar-se en altres planetes. Aquests organismes s'anomenen extremòfils.

En funció de la seva resistència a les condicions extremes que són capaços de suportar:

• Organismes baròfils: els capaços de resistir les altes pressions existents, per exemple, en el fons marí.
• Organismes halòfils i alcalòfils: que poden suportar pH extrems alts o baixos.
• Organismes termòfils i psicròfils: capaços de suportar temperatures extremes molt altes o molt baixes, respectivament.
• Organismes xeròfils: que poden sobreviure en estat latent en absència d'aigua.

Segons el procés que els desencadena, els riscos geològics es classifiquen en:

Riscos geològics interns, amb origen a l'interior de la Terra, estan associats a moviments de les plaques tectòniques com ara volcans i terratrèmols, o derivats d'aquests, com els tsunamis.

Riscos geològics externs

Depenen de la gravetat o d'agents geològics externs com l'aigua, el gel o el vent, i són moviments de vessant, inundacions, allaus de neu, erosió, enfonsaments, etc.

Riscos geològics induïts

Són provocats per la intervenció i la modificació directa de l'ésser humà sobre la dinàmica dels processos geològics naturals.

Riscos biològics:

La Terra és un planeta geològicament actiu sotmès a la interacció d'energies internes i externes. El resultat d'aquesta interacció desencadena diversos fenòmens geològics. Encara que la major part d'aquests fenòmens són lents i a penes perceptibles a escala humana, en determinats moments i llocs del planeta aquesta energia s'allibera de manera ràpida i brusca, i dona lloc a fenòmens catastròfics com ara:

• Erupcions volcàniques.
• Terratrèmols.
• Tsunamis.
• Inundacions.
• Moviments de vessants.
• Subsidències i col·lapses.
• Esllavissades

Quan alguns d'aquests fenòmens afecten una població, poden resultar devastadors i, per això, són considerats un risc geològic.

El risc geològic és la probabilitat que un fenomen geològic es converteixi en un desastre i afecti un territori i la seva població.

Un desastre natural es produeix quan es donen tres factors alhora:

1. Si es produeix un fenomen geològic catastròfic.
2. Si els llocs ocupats per poblacions se situen a prop d'un volcà actiu, en rius que poden desbordar-se o en vessants amb perill de lliscament.
3. Si, a més, les poblacions no tenen la capacitat de defensar-se o mitigar els efectes, és a dir, si no s'han pres les mesures preventives adequades.