La concepció grega de l'ésser humà segons Plató

Concepció grega: Plató

Els autors que defensen l'existència en l'ésser humà del cos i l'ànima com a dos elements clarament destriables s'anomenen dualistes. Per a aquests filòsofs, l'ésser humà està format per dues realitats diferents: la primera és material i l'altra és espiritual. En general, aquests pensadors consideren que la dimensió espiritual de l'ésser humà és la seu de la racionalitat. La visió de Plató (427-347 a.C.) sobre l'ésser humà, que està inspirada en la seva teoria de les idees, estableix una completa separació entre cos i ànima.

La visió de Plató

Segons Plató, el cos és material i pertany, en conseqüència, al món sensible. Com totes les coses materials, el cos és imperfecte i canviant. A més, és finit perquè és mortal. L'ànima, en canvi, és la part immortal i espiritual de l'ésser humà. Plató valorava l'ànima molt per damunt del cos. Per explicar la diferència entre el que és material i el que és espiritual, afirmava que l'ànima era presonera del cos com si es trobés dins d'una presó. És la anomenada doctrina soma-sema (cos = presó o tomba).

La reencarnació segons Plató

Plató creia en la reencarnació, i pensava que la nostra ànima racional havia estat en contacte amb el món intel·ligible abans del naixement i havia contemplat les idees. Per això les coneixem, encara que en néixer les hem oblidat. Això és el que fa possible el procés de reminiscència (aprendre = recordar), malgrat que només estigui a l'abast dels qui s'esforcen per aprendre filosofia.

Les tres dimensions de l'ànima segons Plató

En cada tipus de persona predomina una d'aquestes dimensions, per la qual cosa no tots els éssers humans tenen els mateixos interessos i capacitats, ni es comporten de la mateixa manera. Les tres dimensions són:

• L'ànima racional: resideix al cap, és l'àmbit de la intel·ligència i de la raó. Aquesta ànima és immortal, i està subjecta a la reencarnació. Les persones en les quals predomina o està més desenvolupada l'ànima racional s'interessen per l'aprenentatge, l'estudi i la reflexió. Només ells estan capacitats per conèixer la veritat mitjançant la filosofia. D'aquest grup de persones sortirà l'encarregat de governar la societat, l'anomenat filòsof-rei.
• L'ànima irascible: es situa al pit, i corresponen les passions nobles, ben dirigides i utilitzades en els moments adients, per exemple, la valentia, la ira i l'honor. A aquests tipus de persones els atreu la vida militar i aventurera i estaran destinats a formar la classe de guerrers i guardians.
• L'ànima concupiscible: localitzada al ventre, és la seu del desig i les passions innobles (menjar, beure, dormir, etc.). En les persones en les quals predomina aquest tipus d'ànima mostren un interès especial per satisfer les seves necessitats materials. Aquestes persones estaran destinades a ser camperols i artesans.

Una persona serà justa si aconsegueix desenvolupar l'ànima racional per tal de controlar les altres dues ànimes. Les persones justes i nobles aconsegueixen orientar racionalment la seva conducta, dominant les passions de l'ànima irascible i els desigs de l'ànima concupiscible.

El mite del carro alat

Aquesta estructura està explicada mitjançant el famós mite del carro alat, el qual apareix en el diàleg Fedre. El mite compara l'ànima humana a un carro alat conduït per un auriga i tirat per una parella de cavalls. Un dels cavalls és blanc, bell i bo; l'altre, negre, lleig i dolent. L'auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l'home o pensament i és la part racional que controla els dos cavalls. Si l'auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales, d'enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees.

Ara bé, el cavall negre se li revolta i per aquesta causa, el carro perd l'equilibri i perd les ales i cau al món de les coses. L'auriga desitjarà tornar de nou al seu món original, al món de les idees, la qual cosa és impossible. El retorn del carro al seu món natural requereix de fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d'enlairar-se novament.

Però, què fa renéixer les ales? L'amor (eros) hi té un paper fonamental, ja que no és cap altra cosa que anhel i desig d'allò que no tenim, però que hem tingut.

Aristòtil

Aristòtil es mostrarà crític amb la idea de la reencarnació mantinguda pel seu mestre. Plató havia concebut l'home com el resultat d'una unió accidental entre l'ànima i el cos, dues entitats de naturalesa diferent que es veien obligades a conviure provisionalment, trobant-se l'ànima en el cos com un pilot en la seva nau o, com ens suggereix en el Fedó, com un presoner a la cel·la. La mort significa per a l'home la separació de l'ànima i el cos. L'ànima immortal i el cos corruptible, Plató identificarà l'home pròpiament amb la seva ànima, per la qual cosa, d'alguna manera, concep la idea que la fi de la vida de l'home està més enllà de la seva vida a la terra.

Aristòtil, però, pensa que les substàncies (un arbre, una flor, un gos...) són un compost indissoluble de matèria i forma (= essència). L'home, doncs, ha de ser una substància composta de matèria i forma: la matèria de l'home és el cos i la seva forma l'ànima. Coincidirà doncs, amb Plató, en la concepció que l'home és un compost d'ànima i cos; però es separarà de Plató en concebre aquesta unió no com accidental, sinó com substancial: la substància “home” per a existir ha de contenir l'ànima i el cos. En realitat, la distinció entre cos i ànima és només teòrica, en la pràctica no es pot realitzar.

Les tres ànimes segons Aristòtil

En el seu tractat d'Ànima, Aristòtil distingirà tres tipus d'ànima:

• L'ànima vegetativa: exerceix les funcions de nutrició i reproducció i és el tipus d'ànima propi de les plantes, encara que també la trobem en tots els éssers vius; assumeix, per tant, les funcions pròpies del manteniment de la vida, en el que podríem considerar la seva escala més baixa, ja que són alienes a ella totes les funcions sensitives així com el control del moviment local.
• L'ànima sensitiva: l'ànima pròpia dels animals, però també la trobem a l'home. Controla la percepció sensible, el desig i el moviment local, el que permet als animals disposar de totes les sensacions necessàries per garantir la seva supervivència, com ara les derivades del gust i el tacte; això permet també als animals disposar d'imaginació i memòria, dues facultats que, per a Aristòtil, deriven directament de la capacitat sensitiva dels animals.
• L'ànima racional: l'ànima racional està capacitada per exercir funcions intel·lectives. És el tipus d'ànima pròpia de l'home. Però en l'home coincideixen les dues ànimes anteriors, tant les funcions irracionals de la nutrició i la sensació, com les funcions racionals, intel·lectives, la capacitat de raonar. De fet, Aristòtil definirà l'home com a animal racional, atenent precisament al tipus d'ànima que li és pròpia. En virtut de la seva ànima racional, l'home disposa de pensament i de llenguatge. L'home és l'animal que parla, l'animal que s'expressa mitjançant el llenguatge, a través del qual comparteix amb els altres els seus pensaments i sentiments. Això fa que puguem caracteritzar l'ésser humà com un animal polític, perquè es fa humà en societat, en la polis.