Composició de l'interior de la Terra

La densitat de la Terra és heterogènia. Les ones sísmiques, originades pels terratrèmols, travessen l’interior del planeta i, igual que ocorre amb el so, modifiquen la direcció i la velocitat si canvia el medi pel qual es propaguen. Un tipus d’ones, les transversals, també anomenades S, no es tropaguen en els fluids. Les ones S deixen de transmetre’s a 2900 m, això indica que s’han trobat una capa fluida: el nucli extern. Les discontinuïtats sísmiques són zones de l'interior del planeta on les ones sísmiques experimenten canvis importants en la seva velocitat i són sotmeses a reflexions i refraccions, com a resposta d'un canvi sobtat en l’estructura i composició dels materials que travessen.

Escorça

L’escorça és sòlida, de densitat i rigidesa creixent. Hi ha dos tipus: oceànica i continental. L'escorça oceànica té un gruix mitjà de 5 km i és basàltica i densa (180 m anys aprox.). L'escorça continental té un gruix mitjà de 35 km i és granítica, lleugera i vella (3.900 m anys aprox.).

Mantell

El mantell està format per dues parts: el mantell litosfèric i l'astenosfera. La zona unida a l’escorça és rígida i es mou solidària a aquesta, juntes fan la litosfera (oceànica i continental). L'astenosfera és la zona interior del mantell, és sòlida però alhora té una certa fluidesa que li permet tenir moviments convectius, gràcies a estar sotmesa a altes pressions i temperatures.

Nucli

El nucli està format per ferro (90%) i níquel (10%). El nucli extern és líquid, mentre que el nucli intern és sòlid (fins a un 8% líquid). El moviment convectiu del nucli fa que la Terra tingui camp magnètic.

Límits de les plaques

Els límits de les plaques són de tres tipus:

• Divergents: límits en els quals les plaques se separen unes de les altres.
• Convergents: límits en els quals una placa xoca contra una altra. Hi ha tres tipus de límits convergents.
• Transformants: límits on les vores de les plaques llisquen una respecte a l'altra al llarg d’una falla de transformació. Els corrents de convecció són responsables del moviment de les plaques. Alguns autors diuen que no només es mou l’astenosfera sinó que és tot el mantell.

Tectònica de plaques

La tectònica de plaques és una teoria unificadora de les ciències de la Terra que explica una gran quantitat d'observacions geològiques i geofísiques d'una manera coherent. Es basa en dos fets: la litosfera està dividida en plaques (continentals, mixtes o oceàniques) i l’escalfor de la Terra provoca corrents de convecció a l’astenosfera, que ocasionen el moviment de les plaques.

Proves de la tectònica de plaques

Hi ha diverses proves que sustenten la teoria de la tectònica de plaques:

• Proves estratigràfiques: les roques i estructures en el relleu coincideixen entre continents separats.
• Proves paleoclimàtiques: el relleu com les morenes glacials situades en llocs tropicals es van formar en altres llocs.
• Proves paleontològiques: la distribució d’alguns fòssils d’espècies en continents totalment separats actualment no s'explicaria si els continents no haguessin estat junts, ja que eren espècies que no podien creuar oceans.
• Proves geogràfiques: les costes d’alguns continents encaixen entre elles. Si unim els continents actuals, no pas pel nivell de la costa, sinó a nivell de les plataformes continentals, en resulta un acoblament gairebé perfecte.

Magnetisme

El magnetisme de la Terra és produït pel moviment convectiu del material del nucli extern.

Estudis geotèrmics

Els estudis geotèrmics han permès conèixer que la temperatura de la Terra augmenta aproximadament 3 ºC per cada 100 m en els primers quilòmetres.

Estudis sísmics

Els estudis sísmics ens han proporcionat la major part de les dades de l'interior del planeta, gràcies als terratrèmols o explosions provocades artificialment.