Comentari d'Obres d'Art: Guia per a Arquitectura, Escultura i Pintura

ESQUEMA COMENTARI D'UNA OBRA D'ART

ARQUITECTURA

1r pas: catalogació

- catalogació (títol, autor, biografia, cronologia, contextualització)

- materials que s'han utilitzat

- sistema constructiu

- dimensions

- lloc

2n pas: anàlisi formal

- elements de suport

- elements suportats

- espai exterior

- espai interior

-

Estil

3r pas: interpretació

- caràcter

- símbols

- encàrrec i recepció

- funció

- explicacions

ESQUEMA COMENTARI D'UNA OBRA D'ART

ESCULTURA

1r pas: catalogació

- catalogació (títol, autor, biografia, cronologia, contextualització)

- material

- tècnica

- cromatisme

- formes

- tipologia

- dimensions

- lloc

- primera aproximació

2n pas: anàlisi formal

- composició

- ritme

- temps

- estil

3r pas: interpretació

- tema

- font

- gènere

- interpretació

- encàrrec i recepció

- funció

- explicacions

ESQUEMA COMENTARI D'UNA OBRA D'ART

PINTURA

1r pas: catalogació

- catalogació (títol, autor, biografia, cronologia, contextualització)

- material i tècnica

- suport

- dimensions

- lloc

- primera aproximació

2n pas: anàlisi formal

- elements plàstics (línia o dibuix/colors)

- elements plàstics (els colors)

- elements plàstics (la llum)

- composició

- temps

- ritme

- estil

3r pas: interpretació

- tema

- font

- gènere

- interpretació

- encàrrec i recepció

- funció

- explicacions

CASA MILÀ O LA PEDRERA. Antoní GAUDÍv

La Pedrera és producte de la gran llibertat creativa de l’autor. L’enorme influència que les formes de la natura exerceixen en la construcció és evident. Per exemple, ho veiem en les formes capricioses de la façana que ens transporten als penyals de Montserrat.

La Casa Milà, paradigma de l’arquitectura modernista, no oblidà mai la funcionalitat de l’habitatge i va aportar un sistema innovador d’ascensors que conduïen als habitatges individuals. També es va avançar a la idea de planta lliure, propugnada pel Moviment Modern, i per això va utilitzar pilars en lloc de murs de càrrega en la seva estructura. Finalment, el tractament escultòric que se li va donar a la pedra ha estat considerat l’antecedent de l’arquitectura expressionista Alemanya.

CATALOGACIÓ

- Nom: Casa Milà o La Pedrera
- Arquitecte: Antoní Gaudí (1852-1926)
- Localització: Barcelona, Passeig de Gràcia
- Cronologia:1907-1910
- Estil: Modernisme
- Materials: pedra, maó, ceràmica i ferro
- Sistema constructiu: amb nous materials

La Casa Milà és un compendi de les aportacions més rellevants de l’arquitectura del Segle XIX i un avanç d’alguns dels elements més característics del Segle XX.

Gaudí, en la construcció, va voler deixar la imaginació i la fantasia, sense oblidar l’aspecte funcional de l’edifici. Les referències a la natura hi són constants; per això va desterrar la línia recta, exemple de l’artificiositat humana. La Casa Milà constitueix una de les obres claus de l’arquitectura moderna, va ser declarat edifici de caràcter artístic abans que se’n finalitzés la seva construcció.

ANÀLISI FORMAL

Elements de suport i suportats:

L’edifici se sustenta per mitjà d’una estructura de ferro (que atorga gran llibertat a l’hora de distribuir la planta) combinada amb la utilització de pedra natural i maons que permet eliminar els murs de càrrega.

Com hem dit, la façana, en aquest cas, no actua de mur de càrrega, sinó que consistueix una estructura autònoma connectada al cos de l’edifici mitjançant un complex sistema de bigues i tirants de ferro. Va ser construïda amb carreus, blocs rectangulars de pedra natural tallada a peu de l’obra (d’aquí el sobrenom de La Pedrera).

Les plantes, lliures de murs de càrrega, recolzen en pilars i jàsseres corbes (bigues gruixudes que en sostenen d’altres), mentre que arcs parabòlics i columnes inclinades desafien l’equilibri i compensen, amb una complexa tècnica, els esforços verticals i horitzontals.

Espai exterior i interior:

La façana principal és molt innovadora, situada jsutament en la confluència de dos carrers, permet aprofitar l’amplada del xamfrà i gaudir alhora de les àmplies perspectives visuals del Passeig de Gràcia.

Vista des de l’exterior, la Casa Milà sembla una muntanya de pedra de formes capricioses. La línia recta hi és absent; en el seu lloc, corbes i paràboles dominen tots els contorns, tot creant un efecte únic.

Les obertures de les finestres i portes i balconades, fetes amb ferro forjat i modelat en forma de motius vegetals, segueixen la mateixa tònica curvilínia.

L’edifici es compon d’una planta baixa, cinc pisos i un àtic amb terrassa dominat per arcs parabòlics i revestit totalment de tessel·les de ceràmica blanca. Cada pis està separat per una ondulació que recorre al llarg tota la façana i dota d’horitzontalitat l’edifici. Arran del carrer uns pilars en forma d’arbres inclinats enllacen exteriorment amb els volums de pedra dels pisos superiors.

Al terrat, unes capricioses formes escultòriques que recorden els paisatges de la Capadòcia (Turquia) acullen els dipòsits de l’aigua, les ventilacions i les capses de les escales i ascensors, i es converteixen en elements escultòrics emblemàtics de l’edifici.

En travessar la llinda de l’accés principal, a la planta baixa, s’arriba a un dels dos celoberts que conté l’edifici i que aporten ventilació i llum natural a l’interior.

És entorn d’aquests espais que s’articula la distribució de les plantes, compartimentades de manera irregular i sense ordre lògic aparent, fet que dóna com a resultat uns habitatges amb cambres de formes poligonals que obligà a adaptar el mobiliari a les peculiaritats de l’espai, dissenyat pel mateix Gaudí. La profusa decoració interior segueix una línia modernista amb estucs al sostres, panys amb motius florals...

L’artista innovà en els accessos als habitatges, prescindint de les habituals escales (només conservà unes escales de servei) i disposant d’un sistema d’ascensors que porten directaemnt a cadascun dels habitatges.

Estil:

La Casa Milà s’emmarca en l’estil modernista. Constitueix un clar exponent de la reacció en contra de l’uniformisme arquitectònic imposat per la Revolució Industrial. Gaudí aplegà els elements fonamentals que conformaven la seva arquitectura concebuda de manera orgànica. Tot i que no utilitza policromia exterior, la combinació entre la forma sinuosa dels blocs del pedra i el ferro utilitzat a les balconades atorga a l’edifici una gran força expressiva, fins al punt que autors com Oriol Bohigas l’han considerat un dels antecedents de l’arquitectura expressionista Alemanya; com després farien els expressionistes amb el formigó, Gaudí usa la pedra amb finalitat escultòrica en la seva construcció.

INTERPRETACIÓ

Contingut i significació:

La Casa Mila constiuteix l’exponent més clar de l’arquitectura orgànica de Gaudí el qual, en l’intent de rebutjar tota noció d’uniformitat, desterrà completament la utilització de la línia recta en la construcció. La sinuositat de la façana, vista de lluny, fa pensar que ha estat modelada en argila; tanmateix, la composició de pedra i la seva talla granulada li atorguen una consistència comparable a la de determinades formes geològiques.

Tot i que actualment és difícil detectar-ho, la Casa Milà respon a la profunda religiositat del seu autor. El projecte inicial contemplava la disposició, al capdamunt de l’edifici, d’un gran conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu de Gràcia, de manera que l’edifici era una gran base de pedra.

Tanmateix, els atacs a la religió en aquell moment, materialitzats en la crema de convents i esglésies durant la Setmana tràgica del 1909, impulsaren el propietari de l’immoble a prescindir dels detalls religiosos del projecte.

La Casa Milà fou encarregada el 1906 a Gaudí per la reusenca Roser Segimon de Milà, i la construcció es realitzà entre 1907 i 1910. La riquesa és palesa en cada detall, la importància donada a cada bloc de pedra, tractat individualment, les evocacions oníriques de les xemeneies i, en general, l’audàcia constructiva que regalima per tots els costats de l’edifici, la converteixen en un referent de l’arquitectura moderna.

Funció:

Tot i que, actualment, algunes parts de l’edifici s’han recuperat per a activitats culturals, la seva funció original era exclusivament residencial. L’edifici va ser projectat per poder allotjar un aparcament de carruatges i cotxes al soterrani, botigues a l’entresòl, el domicili particular dels propietaris a la planta noble o principal, quatre pisos amb habitatges de lloguer, i un àtic o golfes amb terrat de diferents nivells, remarcable per la seva originalitat. Encara avui es conserven alguns dels apartaments originals, amb el mobiliari dissenyat per l’arquitecte.

La Casa Milà és coneix amb el nom de La Pedrera, ja que les pedres utilitzades foren treballades i tallades en un solar que hi havia davant el mateix edifici.

A més de petits patis de ventilació, Gaudí va construir dos grans patis per millorar la il·luminació i la ventilació en els setze apartaments.

Les expressives reixes de ferro dels 32 balcons de La Pedrera es consideren antecedents de l’escultura abstracta del Segle XX.

A La Pedrera es pot visitar un pis mostra que permet conèixer la distribució interior, així com els elements ornamentals dissenyats per Gaudí

Les torres de ventilació i les xemeneies doten el terrat de la Casa Milà de gran personalitat.

IMPRESSIÓ SOL IXENT

CATALOGACIÓ

Aquesta obra s'anomena "Impressió Sol ixent", realitzada l'any 1872 per l'autor Claude Monet, un pintor francès considerat un dels creadors de l'impressionisme. El terme impressionisme deriva del títol d'aquesta obra. Les seves primeres obres, fins a la meitat de la dècada del 1860, són d'estil realista.

El seu context històric està marcat per l'aparició de l'impressionisme a França durant la segona meitat del Segle XIX. Els impressionistes, inclòs Monet, buscaven trencar amb les convencions artístiques establertes i capturar la vida quotidiana, la llum i l'atmosfera de forma més directa i espontània. L’any 1870 s’inicia la tercera república, la qual posa fi al govern de Napoleó i els malestars entre França i Rússia provoquen que molts artistes marxin a Rússia. Aquesta obra va ser exhibida per primer cop l'any 1874 en la primera exposició impressionista, on el terme "impressionisme", es va utilitzar per primer cop de forma pejorativa per descriure l'estil d'aquestes noves obres que semblaven capturar només una impressió ràpida de la realitat. És una època de canvis tecnològics, apareix la fotografia, la qual té relació amb la nova exploració artística que fan el artistes.

En el context cultural, la societat estava experimentant canvis significatius en termes de política, tecnologia, economia i cultura. La França de l'època tenia moltes idees i molts moviments artístics. París, en concret, era un centre de cultura que atreia artistes, escriptors, intel·lectuals i persones de tot el món.

La tècnica emprada són pinzellades soltes i ràpides per capturar la impressió de la llum i el moviment, en el que el seu suport és el llenç, el qual és una tela resistent i flexible. Les dimensions d'aquesta pintura és de 48x63 cm i està localitzada al Museu Marmottan, a la ciutat de París. Una primera aproximació, seria dir que veiem un vaixell al mig, amb un port al darrere, i aquesta escena és situa a l’hora que surt el sol, el qual està reflexat al mar.

ANÀLISIS FORMAL

El primer d'ells és la pintura a l'aire lliure, que tenia la intenció de capturar l'instant, i per a això era important la utilització de llum natural, que és canviant depenent del temps atmosfèric. D'altra banda, es renuncia a l'ús de la línia o el dibuix, com a mitjà d'expressió de la llum. L'autor vol aconseguir aquesta sensació de fugacitat utilitzant pinzellades les quals reconstrueixen la imatge a una certa distància. Es prescindeix d'alguns colors com el negre, que no existeix en un estat pur en la naturalesa, en el seu lloc es fan servir tons freds per a les ombres, ja que la seva gamma de colors es basen en colors primaris mentre que es renuncia també a l'ús de la perspectiva i qualsevol recurs acadèmic, trobem grisos, taronjats, representants a l’aigua, i blaus.

En aquesta pintura no hi ha una simetria perfecta en la composició, hi ha un equilibri natural entre els elements del paisatge. Així mateix, és una composició oberta i expansiva, la qual cosa permet a l'espectador sentir l'amplitud del paisatge marítim, ja que la vista del port de l'Havre s'estén cap a l'horitzó, fent una sensació de vastitud i espai infinit. Crida l’atenció les figures humanes que apareixen de forma esquemàtica, ja que treballen a tocs de colors. Els impressionistes treballen amb pinzellades unides i molta gamma cromàtica.

Les línies predominants en aquesta obra són les que suggereixen la forma dels vaixells, les estructures portuàries i els reflexos de l'aigua. Aquestes línies convergeixen cap al centre de la composició, on el sol emergeix entre els núvols i la boira. Aquesta convergència de línies emfatitza el punt focal de l'obra, i crea una sensació de profunditat i moviment.

Així mateix, el temps d'aquesta obra és de moment anecdòtic i amb un ritme equilibrat. És d'estil impressionisme, el qual captura la llum i l'atmosfera i és caracteritzada per ser una pintura a l'aire lliure, això s'anomena "plein air". L'autor demostra amb aquestes característiques que la seva obra és totalment impressionista. A més, el seu precedent és el Realisme amb el consegüent del postimpressionisme.

INTERPRETACIÓ

El tema principal de l'obra "Impressió, sol naixent" de Claude Monet és la captura d'un moment fugaç i efímer: l'alba en el port de Le Havre. Per una altra banda, és de gènere paisatgístic juntament amb la seva funció. La seva interpretació d'aquesta obra se centra en la captura de l'atmosfera i la lluminositat matutina. Monet utilitza pinzellades soltes i ràpides per a representar els reflexos del sol naixent en l'aigua i els matisos del cel. L'escena es presenta amb formes difuses i una sensació de moviment. Aquesta obra no va ser encarregada per un client específic, sinó que va ser creada per Monet com a part de la seva exploració personal del paisatge i la llum, encara que amb el temps aquesta obra va ser destinada per al públic en general.

Finalment, un aspecte anecdòtic seria dir que la forma en la qual Monet va pintar aquesta obra en resposta a una situació específica i en un període de temps molt curt, ja que va ser una única sessió, capturant ràpidament la impressió de la sortida de l’alba al port de l'Havre.

MAGATZEMS CARSON, PIRIE, SCOTT & Ço (CHICAGO). LOUIS SULLIVAN

CATALOGACIÓ

- Títol:
Magatzems Carson, Pirie i Scott.
- Autor: Louis Suillivan (Boston, 1856 –Chicago, 1924).
- Cronologia: 1899-1901 (ampliat entre 1903 i 1904).
- Estil:

Escola de Chicago

- Tipologia: civil.
- Materials: formigó, ferro, i vidre.
- Localització: Chicago (EUA).

L’autor:

Louis Sullivan és l’arquitecte més rellevant de l’anomenada escola de Chicago. Estudia arquitectura a l’ Institut Tecnològic de Massachusets (ITM), i a l’Escola de Belles Arts de París, on rep la influència del decorativisme modernista. La seva activitat professional s’inicia a Boston, i posteriorment a Chicago on s’associa amb l’arquitecte Dankar. Junt amb Adler, ben aviat investiga les possibilitats que ofereixen les estructures metàl·liqües i l’aplicació que aquestes poden tenir en edificis comercials, construint els primers gratacels a la ciutat de Chicago. Tot i l’interés per l’estructura, Sullivan manté encara elements decoratius que l’entronquen amb el Modernisme. Entre els seus deixebles destaca la figura de l’arquitecte Frank LLoyd Wright.

L’escola de Chicago:

Aquesta nova escola arquitectònica sorgí l'any 1871 arrel d'un incendi que va arrasar amb la petita població que en un futur seria Chicago. La ciutat va haver de ser reconstruïda i com a conseqüència molts arquitectes hi van participar.

Alguns factors que van determinar aquest estil arquitectònic foren:

- Manca d'espai
- Especulació del sòl posterior a l'incendi

Com a resultat, s'aixecaren els primers gratacels d'estructura arquitravada. Tot i això, es van intentar mantenir valors com la simetria, el ritme o l'ordre en les façanés. En general doncs, destaca l’ús del ferro i el ciment que permetia construir majors alçadés i es propugna un utilitarisme de l’espai: finestres horitzontals, ús d’ascensors....

El màxim exponent en fou l'arquitecte Louis Sullivan amb obres com l'Auditorium Building de Chicago o els famosos magatzems Carson. Sullivan afirmava que " la forma segueix la funció", seria la llavors del funcionalisme.

Descripció formal:

En alçat, la façana dels magatzems Carson, Pirie i Scott presenta dues parts ben diferenciades. La base de l’edifici l’ocupen l’entresol i la primera planta, tancats amb amplis aparadors de vidre situats arran de façana. En aquest cos inferior, destaquen dues bandes de rica ornamentació de ferro fos. Té caràcter naturalista, és feta amb de fulles d’acant lobulades i espinoses i bandes espirals, que emmarquen els grans aparadors.

La resta de plantes que s’aixequen sobre aquest primer cos homogeni segueixen una construcció cel·lular, consistent en la repetició d’un mateix mòdul seguint un ritme uniforme de finestres horitzontals, que a la part superior són més baixes, separades per una geomètrica estructura de formigó. La part superior es tanca amb una coberta plana.

En el pla horitzontal, Sullivan resol el trencant de la cantonada, aixecant un pavelló circular que segueix l’estructura del cos inferior de l’edifici, si bé gaudeix d’una decoració molt més exagerada en la seva part baixa. En els vitralls que segueixen la línia dels aparadors dels murs laterals de l’edifici, s’hi poden veure els noms dels magatzems. En el seu conjunt, la façana està projectada per tal que compleixi funcions indispensables, especialment la de deixar entrar la llum.

Els seus elements fonamentals són les anomenades finestres de l’Escola de Chicago, perllongades en sentit horitzontal i estudiades per tal que coincideixin amb l’estructura de muntants i jàsseres. Així mateix, aquesta horitzontalitat fa que l’edifici doni poca sensació d’alçada, tot i els Déu pisos que té i permet una major adaptació visual al seu entorn.

Finalment, cal ressaltar que els grans finestrals dels aparadors i les portes del pavelló circular permeten una perfecta interrelació de l’interior amb l’exterior, de tal manera que existeix una continuïtat entre el carrer i el vestíbul dels magatzems.

Entorn i integració urbanística:

La proposta urbanística en la que es construeixen els magatzems Carson, Pirie i Scott, en el xamfrà dels carrers Franklin i Adam, dins l’històric districte comercial de la ciutat de Chicago, inclòs en el registre Nacional de llocs històrics dels EUA l’any 1998, no s’entendria sense la necessitat de reconstruir la ciutat arran del gran incendi que devastà el centre de la ciutat l’any 1871.

La reconstrucció també va suposar un canvi d’usos i la centralització de les activitats econòmiques i administratives en la City, l’emplaçament dels negocis en el centre de la ciutat. Aquesta part de la ciutat es troba associada tradicionalment als grans magatzems i al comerç, per la qual cosa cal tenir present la importància d’estar en una cantonada, on, gràcies a la seva monumentalitat, es pot dominar molt més el camp visual.

Significat i funció:

Aquest edifici va funcionar, fins el 2007, com a grans magatzems de la firma Carson, Pirie i Scott, especialitzats en la venda de roba, calçat, mobles per a la llar, joieria i productes de bellesa entre d’altres.

Aquests magatzems estan considerats, no només una de les construccions més rellevants del Louis Sullivan, sinó també un dels edificis més significatius de l’Escola de Chicago.

Suposa un clar exemple del pensament arquitectònic de Sullivan, segons el qual cada part havia de reflectir clarament la funció per a la qual havia estat dissenyada. Una teoria que es resumeix en una frase atribuïda a ell mateix: “la forma segueix a la funció”.

Models i influències:

Si bé Sullivan manté el decorativisme ornamental hereu de l’arquitectura modernista, que pogué estudiar durant la seva estada a París, els Magatzems Carson, Pirie i Scott recullen l’essència de les innovacions constructives de l’escola de Chicago, desenvolupada entre 1875 i 1905.

Recollint les possibilitats de nous materials com el formigó (experimentat des del 1880 a França), el ferro i el vidre, planteja una estructura interna de ferro que permet fer edificis molt més alts, poder obrir grans finestres i poder dissenyar els interiors de l’edifici lliurement, sense dependre de murs de càrrega. Aquesta major alçada promou i és possible gràcies a l’ús de l’ascensor elèctric, construït per Siemens l’any 1887. A banda d’aquestes innovacions, el plantejament arquitectònic de Sullivan segons el qual la forma dels elements està condicionada a la seva funció i no a l’inversa, constitueix l’arrel del moviment funcionalista europeu, en el que destaquen Adolf Loos i Le Corbusier.

TORRE Eiffel. Eiffel

- Autor: Alexandre Gustave Eiffel (1832 - 1923)
- Localització: París, Camps de Mars

- Cronologia:1887-1889

Context històric i cultural: Al llarg del  primer terç del Segle XIX un dels fets que destaca és la nova estructura social i econòmica que sorgí arrel de la Revolució Industrial, així com el nou tipus d'indústries com la siderúrgica. Entre 1830-40 van succeir-se les grans revolucions liberals ( en algun cas acompanyades de moviments nacionalistes).

Durant la segona meitat del Segle XIX Alemanya i Itàlia aconsegueixen la unificació. A mitjans de segle destaca l'enfrontament entre el moviment revolucionari dels obrers contra els governs burgesos conservadors. Poc a poc aquest xoc feu que finalment l'obrerisme entrés en una etapa violenta.

Pel que fa al context propi de l'obra cal destacar que fou una etapa en la que les exposicions universals van constituir-se com a esdeveniments importants en les que hi participaven els països industrialitzats fent gala de la seva potència industrial i tecnològica. Així i coincidint amb la commemoració del centenari de la Revolució Francesa, es va celebrar l'any 1889 l'Exposició Universal a París per la qual es construí l'obra a analitzar.

Abans el projecte havia estat rebutjat per a una exposició Universal de Barcelona. Políticament estaven a la III República. Es trobaven en plena Revolució industrial: nous materials, més gent a les ciutats que necessitaven més vivendes, per tant, nous sistemes constructius.

També es desenvolupa l’ enginyeria del ferrocarril, es construeixen ponts, estacions, vies etc. La burgesia era emprenedora. Es feien exposicions universals que impulsaven l’arquitectura.

Estil: arquitectura del ferro

Material : ferro forjat

Característiques formals:

- Planta- Espai: Quadrat de 125m per costat.

- Alçat: 305m que amb l'antena actual arriba als 325m

- Material constructiu: ferro

- Sistema constructiu: combinació del sistema arquitravat i voltat gràcies al treball de l'arquitectura del ferro

- Elements de suport: 4 pilars als vèrtex del quadrat que estan reforçats per quatre arcs

- Elements suportats: Estructura vertical que s'aixeca com una agulla que entra cap al centre de l'estructura per dotar-la d'equilibri i estabilitat.

- Espai exterior: Pel que fa als volums destaca una gran verticalitat  en forma piramidal (la més alta del món en el seu moment)base ampla que acaba en agulla) Estructura exterior metàl·lica feta amb bigues entrecreuades i els espais buits dels pisos primer i segon donen ingravidesa visual a l'edifici. Està separada per 3 plataformes que donen sensació de verticalitat.

El primer bloc actua de base. En ella, s'hi alcen quatre potes més amb una inclinació cap endins fins una alçada de 115m on s'hi troba la segona plataforma. A l'interior hi podem trobar escales i ascensors que permeten el seu accés des del parc dels Champs de Mar.

En el segon bloc, que descansa sobre la primera plataforma, s’hi aixequen quatre pilars més però no tan inclinats com els del primer bloc. Aquí arribem als 115 metres d’alçada, que és on hi ha la segona.

En el tercer bloc els pilars s’uneixen en un i arriba fins a 274 metres d’alçada. Llavors s’arriba al mirador, que seria el quart bloc, i està a 305 metres, tot i que s’hi afegim l’antena arriba als 325 metres. Destaca la sensació de verticalitat, la simetria i la forma piramidal, l’ascenció es pot fer mitjançant l’ascensor o les escales.

- Pel que fa la façana podem comentar que els quatre cantons són idèntics alhora que simètrics. Finalment pel que fa l'urbanisme, l'obra es va ubicar a la zona on s'havia de celebrar l'Exposició universal a París, l'any 1889 en un espai obert per tal que es Veíés des de molts indrets de la ciutat.

Estil: arquitectura dels nous materials.

Característiques: verticalitat, lligat a la revolució industrials, els nous materials com el ferro, l’acer i el vidre, l’aplicació a l’arquitectura, importància dels enginyers, que eren partidaris dels nous materials, més que dels arquitectes, que volien utilitzar materials tradicionals. L’avantatge del ferro era que en poc temps es podia construir amb facilitat i rapidesa. El muntatge va durar dos anys, començant en 1887, i per a la curiositat se sap que està composta de 18.038 peces metàl·liqües i 2.500.000 reblons. Tots els elements van ser preparats en el taller de Levallois-Perret prop de París on es trobava la seu de la construcció Eiffel.Cadascuna de les peces, van ser dissenyades i provades amb un càlcul molt minuciós, abans de ser col·locades a la torre. En l'obra un equip d'entre 150 i 300 obrers, guiats per un equip de veterans en la construcció de pont, van muntar aquest gegantesc mecano.

Altres obres de mateix autor: El pont de ferro de Girona i l’estructura de l’Estàtua de la Llibertat.

Significat i la funció:
L'obra bàsicament té dues funcions: commemorativa del centenari de la Revolució Francesa de 1789 alhora que crear una obra representativa i emblemàtica degut a l'Exposició Universal celebrada a París l'any 1889. Pel que fa el significat únicament remarcar que les Exposicions Universals eren un gran aparador on els diversos països exposaven els seus avenços. Al ser l'edifici més alt en la seva època l'obra té un significat relacionat amb la potència i l'avenç constructiu que França volia demostrar al món.

Així com ara és un símbol, al principi va tenir moltes crítiques perquè la gent no estava acostumada a veure un esquelet metàl·lic. Uns anys més tard de que la construïssin es va demanar que la desmuntessin perquè era molt lletja, però ja s’havia convertit en símbol. L'obra va ser des d'un principi objecte d'admiració per part del poble, però també de burla i rebuig per part de nombrosos artistes i intel·lectuals. Per exemple "Aquest llum veritablement tràgic" (Léon Bloy); "aquest esquelet de ferralla" (Paül Verlaine)... Són algunes de les crítiques que va rebre. Fins i tot en 1909 va estar a punt de ser derrocada. Malgrat aquestes crítiques tan dures, la torre es va convertir en un gran símbol de modernitat.

Amb ella Eiffel va demostrar que l'art i la tècnica estaven íntimament relacionats, la tècnica permetia oferir nous recursos per al desenvolupament artístic. Avui dia, la Torre Eiffel és el monument més visitat de França, i es manté gràcies a un manteniment costós.

El 1980 va ser restaurada, i es van destinar 50 tones de pintura de color bronze per a cobrir-la. En el cim existeix un gran restaurant on treballen 380 persones. Disposa de quatre ascensors, i 300 grans llums la il·luminen. Actualment té una funció turística alhora que serveix d'antena de ràdio i televisió

Models i influències:: L'obra va rebre influències en relació a tot el succeït durant la Revolució Industrial , on el ferro i el vidre van emprar-se com a materials arquitectònics afavorint la creació de nous espais amplis com estacions de ferrocarrils, biblioteques...Un exemple n'és el Crystal Palace de Joseph Paxton (de l'exposició universal de Londres l'any 1851). Aquesta nova tipologia d'edificis era impulsada per ingenyers en contra els arquitectes que continuaven construint amb els models del passat.

L'obra passà a ser un model a seguir en l'arquitectura futura basada en l'enginyeria en contra de l'arquitectura historicista fent-se replantejar conceptualment als arquitectes les noves construccions i obligant-los a buscar noves solucions als problemes que anaven sorgint derivats de la Revolució Industrial. Va crear molta controvèrsia i fou molt criticada, tot i això finalment passà a ser un símbol de París que ha perdurat fins l'actualitat.

Influències: diferents construccions de ferro, com algun pont de Calatrava

Uns anys abans Eiffel havia presentat la seva organització de l'Exposició Universal a Barcelona però el seu projecte no fou acceptat i finalment es va construir l'arc de triomf de Josep Vilaseca.

DINAR CAMPESTRE. ÉDOUARD MANET

Realisme, IMPRESSIONISME I Modernisme

1. Context goegràfic

L'art de la segona meitat del Segle XIX té com a centre artístic París, la qual destacarà per les diferents tendències pictòriques. Tot i que Roma continua sent un punt de referència artístic, passa a ser un centre marcat per l'academicisme i poc a poc va perdent importància.

Tot i això veurem que al llarg del Segle XIX són diverses les capitals europees les que aniran destacant en el camp artístic: Londres, Milà, Berlín, Barcelona... Al llarg de la segona meitat de segle veurem com cronològicament van sorgint diversos moviments que seran l'avantsala de les posteriors avantguardes del Segle XX.

Així doncs en arquitectura sorgeixen:

- El Neoclassicisme

- El corrent historicista relacionat amb el romanticisme

- L'arquitectura del ferro

- L'ecleticisme

- L'Escola de Chicago

- L'arquitectura modernista..

Pel que fa la pintura i destacant com a focus artístic la capital parisenca s'hi desenvolupen diverses tendències pictòriques tals com:

- El Neoclassicisme i Romanticisme (vistos en els apunts anteriors)

- El Realisme

-

Impressionisme

- Neoimpressionisme i Postimpressionisme

- Altres: Simbolisme, natzarens...

En escultura, pràcticament els corrents són els mateixos que a la pintura. La dificultat sorgeix amb l’ impressionisme que es fonamenta en el color. El principal representant d’aquest corrent en escultura és Rodin que canvia la vibració del color per la vibració de la llum en la superfície i textures de l’escultura. Això ho aconsegueix per mitjà d’un modelat ràpid que deixa presents en la superfície les ditades de les mans. Aquesta immediatesa en l’execució és parella a la pinzellada ràpida dels pintors. Per això Rodin deixa les superfícies sense polir.

2.Context històric i cultural

La segona meitat del Segle XIX es caracteritza per iniciar la ruptura amb l'art tal com s'havia entès fins el moment. Òbviament, aquesta nota visió artística bé donada pel context històric i cultural en la que es desenvolupa. En aquesta segona meitat el context es caracteritza per:

Context històric i cultural

- Consolidació Revolució industrial:

• • Aparició nous materials i fonts d'energia.

  • Migració del cap a la ciutat- algunes ciutats dupliquen la població.

  • Urbanísticament això comporta una nova visió de la ciutat.

  • Millores dels mitjans de comunicació i tecnologia ( ferrocarril, tren, vaixell de vapor, telègrafs, fotografia, formes d'impressió, cinema -1894...)

  • Expansió del periodisme i la propaganda comercial.

- Políticament:

• • Caiguda de l’Antic Règim

  • consolidació de les monarquies parlamentàries, repúbliques...

  • Moviments obrers, agitació social

  • Sorgiment de noves ideologies i moviments: comunisme, anarquisme, moviments nacionalistes...

  • Unificació d'Itàlia (1861)

  • Reordenament d'Alemanya (1871)

  • Irrupció de la Tercera República a França

  • Consolidació dels Estats Units

  • Proclamació de la Primer República Espanyola i Restauració de la monarquia.

  • Colonialisme:influència món occidental/resta de cultures  

- Socialment:

• • Aparició i consolidació del proletariat.

  • S'afiança el paper de la burgesia que s'havia enriquit durant la Revolució Industrial.

  • Societat industrialitzada

  • Creixement demogràfic i urbà.

Context artístic

• La millora en els mitjans de comunicació propicia la influència internacional entre artistes.

• Mercantilització de l'art.

• La burgesia passa a ser el client per excel·lència de l'art de la segona meitat del Segle XIX.

• Sorgiment de moviments artístics diversos que acaben superposant-se uns als altres degut al ritme al que van sorgint.

• Recerca per part dels artistes d'una identitat pròpia.

• Estats Units degut a la seva diversitat social passa a ser el gran comprador d'obres d'art ( tant antigues com contemporànies). Aquestes col·leccions seran la llavor dels futurs museus.

3. Realisme

El context del Realisme el podem situar en les dècades centrals del Segle XIX, concretament entre els anys 1848-1870 a França. Hi ha diversos factors que faciliten la creació d'aquest corrent pictòric:

Es desenvolupa el positivisme filósòfic d'August Comte basat en les bondats que aporta l'evolució de la ciència per millorar el progrés de la societat.

• En general, hi ha un avenç en el camp de la ciència ( teories evolucionistes de Charles Darwin, les lleis d'herència de Mendelson o la classificació dels elements químics de Mendeleiev).

• Es desenvolupa el Realisme literari que reflexa la duresa de la realitat obrera de les ciutats. Destaquen les novel·les dels autors com Dickens, Balzac o Zóla.

• Implantació definitiva de la burgesia com a classe social.

• Reacció artística davant els problemes socials derivats de la Revolució del 1848.

• Desacord entre l'art oficial i l'independent ( revulsiu social).

Així doncs, en aquest context, en el que l'art es dirigia a un públic burgès i que estava totalment oficialitzat ( salons, exposicions...) es produeix una reacció per part del artistes enfront al romanticisme i la idealització de la societat i la realitat que es tradueix en un corrent pictòric caracteritzat per:

• Es deixen enrere temes medievals, clàssics i orientals.

• Recerca de la representació de la realitat objectiva. Negació de la idealització de la realitat.

• Cerca de la realitat propera i quotidiana. Es representa la realitat de les classes socials populars ( sorgides a la Revolució Industrial) amb les seves misèries.

• Rebuig a la retòrica ROMàntica i a la idealització neoclàssica.

• Temàtica lliure segons la realitat observada per l'artista. Tot i això, destaca per estar centrada en aspectes quotidians alhora que relacionats amb la duresa colpidora de la realitat de les classes populars humils sorgides de la Revolució Industrial.

L'aparició de la fotografia  (Daguerre,1839), la difusió de la premsa o la revolució tecnològica varen ser factors que van contribuir en les composicions pictòriques d'aquest estil. Així doncs formalment aquest estil es caracteritza per:

• Enquadraments casuals a mode de fotografia instantània.

• Tècnica lliure alhora que perfecta ja que la realitat s'havia de plasmar tal com es veia.

• Ús de les tècniques de la litografia i el dibuix per representar escenes quotidianes transmeses a partir de la mirada de l'artista.

Millet. L'àngelus (1857-1859), oli sobre tela. Museu del Louvre, París. L'obra representa un moment quotidià d'oració al camp on es pot observar una gamma cromàtica de colors propers als colors de la terra.

Realisme francès

Dins el corrent francès podem destacar tres pintors que varen sobresortir treballant la realitat com a punt de partida:

- Courbet: realitzà obres de grans dimensions amb temes vulgars i quotidians. Un exemple n'és l'Enterrament a Ornans.

- Daumier: La seva obra es centra en escenes de la vida urbana . Fou un gran il·lustrador en litografia ( destacà per les seves sàtires, crítica social contra la burgesia i les professions liberals). En la seva pintura hi destaca la línia per sobre el color ( a mode de dibuix).

- Millet: La temàtica de les seves obres gira entorn a escenes de la vida del camp, el treball dels pagesos així com moments relacionats amb la situació que havia generat la industrialització. Així doncs, les seves obres es caracteritzen per composicions estructurades, cromatismes propers als colors de la terra...

A l'esquerra, Courbet. Enterrament a Ornans (1849), oli sobre tela. Museu del Louvre, París. A la dreta, una escena del treball dels pagesos plasmada en una obra de Millet. Les espigolaires (1857), oli sobre tela. Musée d'Orsay, París.

Dins el Realisme francès  i allunyant-se de la crítica social, es va desenvolupar una pintura de paisatge allunyada de l'obra del Romanticisme de Turner o Friedrich. En aquest cas, l'artista no interpreta el paisatge sinó que representa la realitat observada tal com és. Corot, artista que destacà en aquest camp, treballà la llum real i la composició per donar amb diferents plans, profunditat al quadre.

Realisme espanyol

A Espanya, la pintura es troba encara entre la influència ROMàntica i el Realisme.

Destaca en pintura històrica Eduardo Rosales i en temàtica costumista i exòtica ressalta Maríà Fortuny.

A Catalunya, i en relació a l'escola de Barbizon, sorgí l'escola d'Olot, amb Joaquim Vayreda i Josep Berga.

Fortuny. La vicaria (1867-1870), oli sobre tela. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona. En l'obra s'hi aprecia la temàtica costumista de l'autor així com el detallisme pictòric.

4. Impressionisme

En l'últim quart del Segle XIX sorgí un nou moviment pictòric que trenca artísticament amb els moviments anteriors, l'Impressionisme. Els antecedents cal buscar-los en els pintors barrocs, els paisatgistes anglesos així com els pintors realistes de l'escola de Barbizon. El grup impressionista recull doncs influència dels grans mestres tals com Constable o Turner.

Tot i que la majoria no eren francesos, París va ser la capital artística on es va desenvolupat aquesta corrent pictòrica. Malgrat que mai es va forma una escola impressionista com a tal, el grup d'artistes fou un grup molt cohesionat entre d'altres raons pel fet que estaven units per un sentiment d'amistat. Així doncs es reunien en cafès parisencs ( el Cafè de Guerbois) a fer tertúlies  amb altres intel·lectuals i debatre aspectes pictòrics.

L'any 1886, els impressionistes van celebrar una exposició conjunta. Aquest any es considera la fi del moviment.

Aquest corrent pictòric, basat en la captació de la llum a partir de pinzellades soltes i tonalitats cromàtiques es caracteritzà entre d'altres aspectes per:

• Tractament del color→ La tècnica dels pintors impressionistes es centrà en la teoria dels colors de Chevreul. La teoria afirmava que existien tres colors primaris ( groc, vermell i blau) i tres complementaris ( verd, violeta i ataronjat). Així doncs els colors existeixen per la relació dels colors més propers combinant-se primaris i complementaris. Per aquesta raó, els pintors impressionistes treballaven amb taques de color soltes i sense línies de contorn. A tota aquesta teoria també va ajudar el fet que els avenços químics van possibilitar la utilització de la pintura a l'oli en tubs de plom fet que permetia que els artistes treballessin a l'aire lliure al camp, el conegut au plein air. Aquest tipus de pintura a l'aire lliure té els seus antecedents a l'escola de Barbizon que pintaven directament la realitat sense passar per l'estudi.

• Tractament de la llum→ Com ja hem vist, l'impressionisme basà el seu estil en l'intent de captar la llum per mitjà de tocs cromàtics solts i tractant de captar l'atmosfera del moment determinat ( fugaç).

          Així, els pintors plasmen els colors tal com els veuen en aquell precís moment segons la incidència de la llum ( que és determinant) relacionant llum-temps-espai. L'impressionisme doncs,  no va innovar tant en temàtica, ja que es segueixen tractant paisatges, si no pel fet d'intentar captar la incidència de la llum de l'instant que s'està pintant. Una conseqüència d'aquest fet, fou que es pintaren sèries d'un mateix paisatge però a diferents hores del dia, diferents èpoques de l'any i amb diferents tonalitats segons la incidència de la llum, és a dir, aparences successives. 

• Tractament de la pinzellada→ Els pintors impressionistes treballaren les seves obres a partir de pinzellades lliures i soltes fet que Generà una pintura amb un efecte d'esbossat, inacabada. D'aquesta manera, creaven taques soltes de colors purs agrupats i sense línies de contorn. Com a conseqúència, quan volien representar ombres no utilitzaven el color negre ni línies de contorn si no colors complementaris. Aquesta corrent pictòrica no utilitzà l'efecte del clarobscur i per contra es decantà per la coloració de les ombres dels objectes, es reduïen els espais acolorits amb llums grogues, violades...

• no punto
  Aquesta tècnica utilitzada va definir perspectives que no es regien per la geometria si no per dissociacions cromàtiques així com formes i volums suggerits més que no pas dibuixats.

A l'esquerra, Chevreul. Cercle cromàtic de colors complementaris. A la dreta, exemple de serie. Monet. La catedral de Rouen (1894), oli sobre teles. Musée d'Orsay, París.

Pintors impressionistes

• Manet, tot i ser un pintor realista es considera precursor i pare del grup d'artistes impressionistes ja que compartia les mateixes inquietuds que la resta del grup. Tot i això, mai va exposar amb els artistes impressionistes.

• L'any 1863, l'autor exposà el seu quadre " Le déjuner sur l'herbe" el dinar campestre provocant un gran escàndol no tant pel tema si no per la manera en la que estava pintat el quadre. Els artistes impressionistes van exposar les seves obres al Salon des Refúsées ja que les seves obres no eren admeses en els Saló de París.

Manet. Le déjuner sur l'herbe (1863), oli sobre tela. Musée d'Orsay

• Renoir, destacà per una pinzellada vaporosa i el seu tractament de la llum s'enfocà en l'estudi de la llum a través de fulles, teles...

A l'esquerra, Renoir,  Le Moulin de la Galette (1876), oli sobre tela. Musée d'Orsay, París. A la dreta, La Grenouillère (1868), National Museu, Estocolm. 

• Edgar Degàs fou l'artista impressionista que es centrà en la captació del moment visual a partir de quadres que representaven ballarines, curses de cavalls..

• Pel que fa l'enquadrament, va rebre influència de l'art japonès amb primers plans per centrar l'atenció de l'obra en el protagonista de l'obra. 

A l'esquerra, Degas. L'absenta ( 1876), oli sobre tela. Musée d'Orsay, París. A la dreta, Degas. La classe de ballet (1874), Musée d'Orsay, París.

• Altres autors a destacar foren→ Pissarro ( temàtica dels treballadors), Sisley (paisatgista rural) o la pintora Morisot que pintà la vida relaxada de la burgesia.

5. Postimpressionisme

Com comentàvem en el punt anterior, l'any 1886, el grup impressionista realitzà l'exposició conjunta que marcaria la fi d'aquest moviment. Així doncs, començaren a sorgir nous corrents i noves recerques artístiques. S'anomena doncs Postimpressionisme a l'etapa que comprèn des de l'última exposició impressionista al Cubisme, als primers anys del Segle XX. Aquesta etapa serà l'avantsala de l'art del Segle XX:

Pintors neoimpressionistes o puntillistes

Relacionats amb els pintors impressionistes trobem un seguit d'autors que van interpretar la teoria de colors amb un punt de vista diferent. Aquests, l'aplicaren amb punts petits de colors primaris amb els complementaris que es superposaven tot estudiant el color i la composició. El seu treball finalment fou menys espontani que la dels impressionistes. Els dos autors a destacar foren: Seurat i Signac.

Pintors postimpressionistes

El postimpressionisme es centrà en la recerca d'una nova llibertat plàstica que cada autor adaptà al seu propi estil. En general però totes les tendències del moment van assentar les bases de les avantguardes del Segle XX: 

- Es recupera el dibuix i el color negre per definir les ombres i les figures. Es treballa en esbós previ per aprofundir en les tècniques. 

- Ús de colors plans tot creant superfícies uniformes. Influència del ukiyo-3, art primitiu i clàssic occidental. 

Paül Cézanne 

Cézanne, va experimentar amb la geometrització de les formes, personatges, paisatges...És per aquest fet, que se'l considera precedent del Cubisme. Pinzellada ample, colors pur. Recerca de formes perennes en la natura.

A l'esquerra, Cézanne. Els jugadors de cartes (1893-1896), oli sobre tela, Musée d'Orsay, París. A la dreta, Cézanne. Grans banyistes (1898-1900), Museum or Art Filadèlfia on s'observen les que seran les bases del futur Cubisme.

Paül Gauguin

• Es centrà en la recerca de l'ideal estètic. El buscà a la Provença, a la Bretanya i finalment a Tahití.

• Utilització de colors plans i en alguns casos aleatoris. Referent pels autors simbolistes i expressionistes entre d'altres.  

A l'esquerra, Gauguin. Dues tahitianes o pits amb flors vermelles (1899), oli sobre tela. Metropolitan Museum of Art, Nova York. A la dreta, Gauguin. La visió després del sermó (1888), National Gallery, Edimburg.

6. Modernisme

El Modernisme fou un moviment artístic que sorgí entorn al 1880, al voltant de canvi de segle. Depenen de la zona on es desenvolupà va rebre diversos noms tals com: 

○ Art Nouveau (Bélgica i França) 

○ Modernisme ( Catalunya) 

○ Modern style ( Anglaterra) 

○ Sezession ( Àustria) 

○ Liberty ( Itàlia) 

○ Jugendstil ( Alemanya)

Lluís Domènech i Montaner. Hospital de Sant Pau (1902-1911), Barcelona. Vista interior dels diferents pavellons del recinte, un dels màxims exponents del Modernisme català. 

Fos el nom que fos, el moviment del Modernisme es caracteritzà per: 

○ Busca noves solucions en relació a la llibertat de les formes aplicant avenços en enginyeria. 

○ Trenca amb la tradició tot aprofitant-se de la nova tecnologia i la indústria. 

○ Emancipació de l'arquitectura en pro d'una tipologia decorativa basada en elements inspirats en la natura ( motius florals, geomètrics...) ○ Defuig de les formes clàssiques tot i adaptar les conquestes tècniques adquirides. 

○ Entén l'edifici com a element global pel que es dissenyen tots els elements. L'edifici deixa de ser un bloc tancat ( plans i arestes) per passar a ser concebut com a espai obert a línies sinuoses, asimetries, ondulacions, obertures, balconades, miradors... 

○ Ús de nous materials en decoració tals com ferros forjats, vidres, ceràmica, fustes retallades que evoquen la natura... 

○ Art refinat dirigit a una burgesia amb ansies d'un art més fi que el que produeix la industrialització. 

○ Art integrador de les arts.

○ Art relacionat amb el progrés industrial , el suport tecnològic... ○ Pel que fa les plantes hi ha llibertat absoluta tot i que els espais interiors marquen una forta organització. 

○ Es divideix en dos línies principals: una primera més sinuosa en decoració i una segona més geomètrica. 

Línies principals del Modernisme 

Dins el moviment artístic del Modernisme hi trobem dues línies principals: 

1.Modernisme de línies ondulants:

○ Es caracteritza per línies ondulants i motius geomètrics 

○ Aquest corrent destaca a Bèlgica, França i Catalunya 

○ A Bèlgica destaca, Víctor Horta que recargolava les formes amb línies sinuoses. A França hi destaca, Hector Guimard. 

○ A Catalunya, com veurem més endavant té una tradició clarament burgesa i nacionalista. Hi destacaren : Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoní Gaudí amb un estil propi... 

2. Modernisme de formes geomètriques:

○ Tendència més geometritzadora, de volums prismàtics 

○ Arquitectures asimètriques tot i haver-hi certa relació entre els espais interiors i la distribució geomètrica de l'espai en els jardins exteriors. ○ Aquest corrent destaca a Anglaterra i Àustria. 

○ Hi destaquen Mackintosh al Regne Unit així com Wagner i Olbrich ( deixeble seu) a Àustria. 

○ En una època marcada per la Revolució Industrial i la fabricació en serie, sorgí de nou la valoració del treball artesanal amb William Morris i el moviment Arts&Crafts, una lluita idealista contra els 

productes industrials en sèrie. Es centrà en produir objectes bells per una societat marcada per la industrialització. En general però l'estètica modernista cuidà els detalls de mobles, vidres, joies, objectes 

decoratius... 

El Modernisme a Catalunya 

○ A Catalunya, la línia que Marçà el moviment modernista fou el caracteritzat per les línies ondulants i motius geomètrics. 

○ Contextualitzant-lo el podem relacionar amb la Renaixença, que redescobreix els moments històrics i tradicionals catalans. 

○ Arquitectònicament hi destaquen tres artistes:

■ Lluís Domènech i Montaner, amb una gran tendència decorativa. Entre les seves obres destaca la Sala de concerts del Palau de la Música Catalana a Barcelona. 

■ Josep Puig i Cadafalch, un pèl gotitzant. Entre les seves obres hi destaquen la Casa Amatller o la Casa Terrades ( la Casa de les Punxes). 

■ Antoní Gaudí: amb un estil propi i una personalitat de geni, les seves obres són mereixedores d'un estudi a part. Va treballar amb formes i estructures noves i tradicionals tot creant un art avançat en la creació d'espais. Entre les seves obres hi destaquen la Sagrada Família així com la Casa Milà o la Pedrera.

A l'esquerra, Domènech i Montaner. Sala de concerts del Palau de la Música Catalana (1905-1908). Barcelona. En ella s'hi observen l'ús de noves tècniques alhora que l'ús de materials tradicionals ( vitralls, mosaics, forja...). A la dreta, imatge de Passeig de Gràcia, Barcelona. En ella hi observem a l'esquerra Puig i Cadafalch. Casa Amatller (1900-1901) i a la dreta l'obra d'Antoní Gaudí. La Casa Batlló (1904-1906), Barcelona on hi observem el trencadís de la façana amb inspiració natural. 

A l'esquerra, Gaudí. Casa Milà o La Pedrera ( 1907-1910), Barcelona. En ella s'hi aprecia el seu domini tècnic i estructural alhora que se'n desprén el seu estil propi en la creació de noves formes constructives. A la dreta, Puig i Cadafalch. CasaTerradesl o la Casa de les Punxes (103-1905), Barcelona. 

○ En pintura, l'estil mostra una gran diversitat temàtica i estilística en la que hi trobem artistes impressionistes, simbolistes així com artistes amb tradició plàstia del Segle XIX ( retrats i paisatges). Hi destaquen Ramón Casals i Santiago Rusiñol amb temàtiques senzilles i amables de la burgesia catalana. Pel seu cantó, Isidre Nonell destacà per les seves obres amb càrrega social. 

○ En arts decoratives hi destaquen els treballs artesanals de Josep María Luís Masriera. En gràfics ( sobretot en cartells) hi van destacar Casas i Alexandre de Riquer.

LA NIT ESTELADA. VAN GOGH

CATALOGACIÓ

- Títol: Nit estelada

- Autor:

Van Gogh

- Tècnica: Oli sobre tela (73’7 x 91’1)

- Cronologia: 1889

- Localització: MOMA- NY

- Tema: paisatge

- Estil: Postimpressionisme

- 1a aproximació: Paisatge nocturn provençal, on observem un gran cel ocpuant la gran part del llenç, un xiprer i un poble de l’església. Es mostra la agitació i estat interior del pintor.

ANÀLISI FORMAL

- Línea i dibuix→ Veiem com lhi ha un predomini del color dobre el dibueix

- Color→ Van Gogh empra una paleta de colors rica i vibrant per a transmetre una sensació d'emoció. Els tons blaus profunds dominen el cel nocturn, contrastant amb els grocs brillants de les estrelles i la lluna. Els xiprers i els pujols estan pintats en tons de verd i blau, la qual cosa crea una harmonia cromàtica en tota l'obra. Existeix un predomini dels colors freds, sobretot amb el blau ocupant gran part de l’obra. Pinzellada empastada que transmet força i es gruixuda

- Llum i ombra→ Malgrat representar una escena nocturna, "La nit estrellada" està plena de llum i lluminositat. Van Gogh utilitza contrastos de llum i ombra per a ressaltar les formes i crear un efecte de profunditat en l'obra. La llum de les estrelles i la lluna il·lumina el cel i els pujols, mentre que les ombres fosques dels xiprers afegeixen dramatisme a la composició. 

- Composició→ La pintura presenta una composició oberta, dinàmica i enèrgica. Van Gogh utilitza línies corbes i ondulades per a crear un sentit de moviment en el cel i en les figures. L'estructura diagonal dels pujols i els xiprers porta la mirada de l'espectador cap al centre de l'obra, on es troba la vibrant espiral de la Galàxia. Poble dibueixat amb línies esquemàtiques. Xiprer sembla un foc i amb el campanar serveix per unir cel i terra (les dues parts de la composició, separada per les muntanyes). Profunditata a partir de plans perpendiculars i formes planes i esquemàtiques les unes sobre les latres. 

- Perspectiva→ Van Gogh utilitza una perspectiva atmosfèrica per a crear una sensació de profunditat en la pintura. Els pujols i els xiprers en primer pla són més detallats i nítids, mentre que les muntanyes en l'horitzó es tornen més difuses i borroses, la qual cosa suggereix la distància i la *vastedad del paisatge.

- Textura→ Van Gogh aplicava la pintura de manera gruixuda i enèrgica, creant una textura palpable en la superfície del llenç. Aquesta tècnica, coneguda com *impasto, afegeix profunditat i relleu a la pintura, accentuant la sensació de moviment i energia. 

- Estil→ Postimpresionista. Tenen visió molt subjectiva de la realitat. Aquest quadre sobretot ens anticipa el que serà la pintura moderna (avantguardes). A Van Gogh el va influenciar Delacroix sobretot per la pinzellada curta i solta. 

INTERPRETACIÓ

Tema→ Paisatge provençal

Gènere→ Paisatge

Encàrrec i recepció→ No va ser un encarrec, ja que era una visió subjectiva de la realitat, i Van Gogh ens mostra el paisatge que veia des del sanatori al qual es troba. Va ser al públic, pero la recepció va ser pública

Símbols: 

"La Nit Estrellada" de Vincent van Gogh és una obra carregada de simbolisme, on cada element té el seu propi significat. Aquí hi ha alguns dels símbols més destacats:

1. El cel estrellat: Representa un símbol de transcendència i infinitud. Les estrelles brillants i els remolins de núvols evocan una sensació de misteri i meravella davant de l'univers.

2. Els ciprers: Aquests arbres, amb les seves formes altes i sinuoses, podrien simbolitzar la vida eterna o la connexió entre la terra i el cel. També poden representar la mort i la immortalitat, ja que sovint es troben en cementiris.

3. La lluna: La llum de la lluna, centrada en la pintura, pot representar la llum enmig de la foscor, la il·luminació en temps d'obscuritat o fins i tot la idea de l'esperança en situacions difícils.

4. Les estrelles: Les estrelles poden simbolitzar diversos aspectes, com ara la guia, la direcció o fins i tot la divinitat. La seva brillantor pot representar la clarividència o la inspiració divina.

5. Els colors: Els colors utilitzats per van Gogh també poden ser simbòlics. Els tons blaus profunds poden representar la calma i la tranquil·litat, mentre que els tons grocs brillants poden simbolitzar l'alegria o l'esperança.

En conjunt, "La Nit Estrellada" és una obra que evoca una profunda reflexió sobre la naturalesa, la vida i l'univers, i els seus símbols ens conviden a explorar el seu significat en el context de la nostra pròpia existència i experiència humana.

Van gogh→ món interior té molt pes en ell, colors purs , pinzellades espesses

Explicacions→ Hi ha diverses interpretacions i detalls interessants sobre "La Nit Estrellada" de Vincent van Gogh:

1. Influències japoneses: Algunes teories suggereixen que van Gogh podria haver estat influït per l'estètica japonesa en la composició d'aquesta obra. Es destaca la semblança de la forma dels ciprers amb els arbres característics dels gravats japonesos, i l'ús del color i la perspectiva també podrien reflectir aquesta influència.

2. L'ús del color: Van Gogh va utilitzar una paleta de colors intensa i contrastada per reflectir la seva pròpia interpretació emocional de la nit. Els tons blaus profunds del cel contrasten amb els grocs vibrants de les estrelles i la lluna, creant una sensació de dinamisme i profunditat.

3. Els remolins de núvols: Van Gogh va capturar la bellesa i el moviment dels núvols amb les seves característiques pinzellades gruixudes i enèrgiques. Aquests remolins de núvols no només serveixen com a Març per al cel estrellat, sinó que també transmeten una sensació d'agitació i tumult que pot reflectir l'estat emocional de l'artista.

4. La llum de la lluna: La llum de la lluna que s'irradia des del centre de la composició crea un punt focal que guia l'ull de l'espectador a través de la pintura. Aquesta llum suau i tranquil·la contrasta amb la brillantor intensa de les estrelles, contribuint a la sensació de calma i serenitat que s'associa amb la nit.

5. El significat personal: "La Nit Estrellada" es considera una de les obres més personals de Van Gogh, pintada mentre estava ingressat en un sanatori mental. Algunes interpretacions suggereixen que la pintura pot ser vista com una expressió de la seva pròpia lluita interior i la seva cerca de Pau i consol en la natura.

En resum, "La Nit Estrellada" de Van Gogh és una obra complexa i fascinant que ofereix una mirada profunda a la seva visió del món i les seves pròpies emocions. A través del seu ús de color, composició i tècnica pictòrica, Van Gogh captura la bellesa i la profunditat de la natura, així com la riquesa de l'experiència humana.

Interpretació→ Després de varios episodis acaba a un sanatori psiquiatric. Utilitza paisatge per expresar i mostrar un altre mon que no és le del paidatge, sinó el seu mateix que es troba tormentat (neguir interior). Aquest pot ser donat per una crisi religiosa. Elements-_> Vida, mort i ressurrecció (interpretació emocional quadre). Passat religiós fill d’un pastor protestant (tractament religiós del paisatge) → Friedrich influència representació emocional. La seva pintura influirà en els expresionistes. Buscar amb la natura i el cosmos donar resposta la inquitud humana (per ell inquietud d’haver fracassat en molte scoses a la vida, troba cónsol a la pintura). Nous camins en la pintura. Surt del asilo de salut mental estava en crisi, i pinta el quadre. Sentiment de la percepció del món amb un sentiment de puresa, es contraposa al camí que s’inicia dels avenços tècnics de contaminació a la ciutat, trobo refugi en ells. 

Elements importants→ Xiprer, camp, cel (apocalíptic→ tant agitat que sembla que anuncia fi del món, contrasta amb la tranquilitat del poble, pot representar el món interior del artista i les seves crisis nervioses, i el poble en la tranquilitat que troba entre crisi i crisi), estrelles i firmament…