La comèdia romana: Plaute i Terenci

La comèdia romana: Plaute i Terenci

L'elegia és un gènere poètic que té com a objectiu expressar sentiments íntims, aquells que fan referència a l'amor i al desamor. Estan formats per una successió d'estrofes de dos versos (dístics): un hexàmetre i un pentàmetre.

Des del segle XVI fins avui el mot elegia s'usa per designar composicions poètiques en què s'expressen sentiments de pena, enyor, lamentació, etc.

Va viure època emperador August i va pertànyer al cercle literari de Messala, grup allunyat objectius polítics d'August. Les seves composicions expressaven sentiments més íntims, com ara la pena o el dolor…

Entre tots ells, destaca Ovidi juntament amb Virgili com els poetes més rellevants d'aquella època.

Vida i seves obres

Va néixer a Sulmona, ciutat centre Itàlia, l’any 43 aC. Pertanyia a família benestant que va poder enviar-lo a Roma per a formar-se en l’art de la retòrica. De tornada a Roma, va començar a consagrarse en la poesía. En poc temps, es va convertir en un poeta d'èxit, fins que August el va desterrar per dues causes, error i carmen.

L’error té a veure amb el fet que involuntàriament es va veure implicat amb una conspiració de la família imperial sobre la successió d’August.

Pel que fa el poema, es refereix Art Amatòria, va molestar August pel seu contingut eròtic i sensual perquè ell volia regenerar costums societat romana. Va morir a l’exili l’any 17 dC. 

La major part de les obres d’Ovidi pertanyen al gènere de la poesia elegíaca. Va escriure també poesia èpica, amb unes característiques ben diferents dels poemes elegíacs.

La seva primera obra és un recull de poemes amorosos, els Amors, sobre les situacions més
habituals que es donen en una relació amorosa (gelosia, infidelitat, reconciliació...) Com a
pretext per poder escriure l’obra, el poeta s’inventà una relació fictícia amb una certa Corinna.
Un segon grup d’elegies amoroses, escrites en forma d’epístoles, són les Heroides, la majoria
escrites per heroïnes mítiques als seus marits o amants absents: Dido escriu a Enees,
Penèlope a Ulisses, Ariadna a Teseu... En aquestes cartes, Ovidi apareix com un gran
coneixedor de l’ànima femenina i fa un repàs de tots els sentiments amorosos que pot tenir
una dona.
L’Art amatòria és un poema didàctic per a amants. Està format per tres llibres; els dos
primers estan dirigits als homes, amb consells pràctics sobre l’art de seduir les dones i
conservar el seu amor; el tercer conté consells per a les dones. La temàtica sensual d’aquesta
obra s’ha relacionat, com hem esmentat, amb les causes que van motivar el seu
desterrament.
Va escriure també Receptes de bellesa, un receptari de cosmètica per conservar la bellesa
femenina, i Remeis a l’amor, on s’explica com lluitar contra la passió amorosa i els mals
d’amor.
De la poesia elegíaca, Ovidi passà a la poesia èpica, amb la composició de dos grans poemes
didàctics, ben diferents del que havia escrit fins llavors: les Metamorfosis, de les quals
parlarem en un apartat específic, i els Fastos.
Fastos és el títol d’un poema en què es descriuen les festes romanes amb els seus usos
rituals. S’hi expliquen l’etimologia dels noms dels mesos de l’any, els fenòmens celestes, les
constel·lacions i els mites corresponents. L’obra havia de tenir dotze llibres, però va quedar
interrompuda a la meitat a causa del seu desterrament.

En el seu viatge a l’exili, va començar a escriure les Tristes, cartes sense destinatari real que
contenen passatges autobiogràfics, entre els quals destaca l’emotiu acomiadament de Roma.
Les Pòntiques són poemes en què Ovidi s’adreça als seus amics perquè implorin el perdó
d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.
Va escriure també Halièutica, un tractat sobre els costums dels peixos i la pesca, i Contra
Ibis, una invectiva plena de mitologia contra un enemic anònim al qual dona la culpa dels
seus infortunis.

Sens dubte, és el poema més important d’Ovidi, acabat l’any 7 dC, poc abans de rebre l’ordre
de desterrament.
Les Metamorfosis és un conjunt de quinze llibres, escrits en hexàmetres, on Ovidi presenta
més de dues-centes cinquanta narracions mitològiques que se succeeixen en el temps des
dels orígens del món fins a la transformació de Juli Cèsar en estel.
L’argument comença amb l’ordenació del caos inicial, la creació de l’univers i l’aparició de les
divinitats i dels homes; continua amb la victòria dels déus olímpics contra els gegants; el diluvi;
el mite de Deucalió i Pirra com a únics supervivents, i a partir d’aquí comença un seguit
d’històries mitològiques i metamorfosis relacionades amb divinitats, herois i humans que es
transformen en animals, arbres o constel·lacions. S’hi poden llegir, entre altres, el mite de
Dafne i Apol·lo; el de Filèmon i Baucis; el d’Aracne, que rivalitzà amb Atena i es convertí en
aranya; el del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava; el de la nimfa Eco i Narcís, que
fou castigat i s’enamorà d’ell mateix; el de Píram i Tisbe, que moriren per amor; el de Medea,
que matà els seus fills per venjar-se del seu marit; el d’Orfeu, que baixà als Inferns a buscar
la seva estimada Eurídice; el de Perseu, el fill de la pluja d’or... I així fins a arribar a la guerra
de Troia i a l’arribada d’Enees a Itàlia després de la destrucció de la ciutat, tot continuant amb
el cicle de mites romans fins a la divinització de Juli Cèsar.

101

En tota l’obra es manté una unitat, i podríem dir que la metamorfosi és l’element que lliga tot
el poema.
Segons l’opinió del poeta, les Metamorfosis era una obra inacabada. Ovidi considerava que
el text no estava del tot polit, i per això va decidir cremar el manuscrit de l’obra abans de partir
cap a l’exili. El poema, però, es va publicar a partir de les còpies que els seus amics havien
conservat.
Les Metamorfosis és considerada l’obra més fidedigna pel que fa a la mitologia clàssica, i ha
esdevingut la font d’informació més important per a escriptors i artistes de tots els temps.

La historiografia, a la qual pertany l’obra de Livi, és el gènere en prosa més important de la
literatura llatina. Cal buscar els orígens de la historiografia en els documents que redactaven
els magistrats i els pontífexs, en els quals explicaven els fets més importants que havien
succeït al llarg de l’any; eren els anomenats Annals.
Els primers historiadors llatins es remunten al segle III aC, però aquests explicaven la història
de Roma en llengua grega, ja que la consideraven més adient per a aquest tipus d’obres.
El primer historiador en llengua llatina fou Marc Porci Cató (segle II aC), que va escriure una
obra, avui perduda, titulada Orígens i que narrava la història de Roma i d’Itàlia des dels seus
primers temps.
Fins al segle I aC no trobem altres historiadors de renom. Cal destacar, però, Gai Juli Cèsar,
més conegut com a polític i militar, que va escriure les seves obres històriques per justificar
les seves accions: Guerra de les Gàl·lies explica la conquesta de la Gàl·lia per part de Cèsar,
i Guerra civil narra la guerra entre Cèsar i Pompeu. Totes dues obres poden ser considerades
de caire propagandístic.
Gai Sal·lusti, per la seva banda, va escriure dues monografies: La conjuració de Catilina i
Guerra de Jugurta. També es conserven alguns fragments de la seva obra Històries.

Tit Livi va néixer a Pàdua, una ciutat del nord d’Itàlia, entre el 64 aC i el 59 aC. Va rebre
estudis de retòrica i filosofia, i ben aviat anà a Roma, on es dedicà a escriure la seva gran
història de Roma, Ab urbe condita (Els orígens de Roma).
A Roma va entrar en contacte amb altres escriptors propers al cercle de Mecenes, com ara
Horaci i Virgili, i va fer amistat amb la família d’August, fins al punt d’esdevenir el professor
del futur emperador Claudi. Va morir a la seva ciutat natal l’any 12 o 17 dC.
Els orígens de Roma narra la història de Roma des dels seus orígens fins a l’època d’August,
més concretament fins a la mort de Drus, germà petit de l’emperador Tiberi, l’any 9 dC.
Contempla, per tant, un període de 745 anys.
Els llibres es publicaren separadament, però de seguida es van agrupar de deu en deu i
reberen el nom de “Dècades”. La gran extensió d’aquesta obra va provocar que ben aviat se’n
fessin índexs (periochae) o bé resums (epitomae), de més fàcil utilització.
Així és com es va anar perdent part de l’obra de Livi, dels 142 llibres de la qual només
conservem algunes parts:

La primera dècada (llibres I-X), que va des dels orígens de Roma fins a la tercera
guerra samnita.
La tercera dècada (llibres XXI-XXX), que tracta de la segona guerra púnica.
 La quarta dècada (llibres XXXI-XL), que narra l’expansió per la Mediterrània oriental.
I la meitat de la cinquena dècada (llibres XLI-XLV), que explica la conquesta de
Macedònia.
Coneixem els altres llibres desapareguts d’Els orígens de Roma gràcies als resums que es
van fer de l’obra i a altres escriptors que ens n’han parlat.
Les fonts que consultà Livi per escriure la seva obra eren els llibres dels antics annalistes i de
l’escriptor grec Polibi. Deixà de banda moltes altres obres per recolzar les seves afirmacions
i no es preocupà per les imprecisions que apuntava. Seguia un text determinat i després el
completava o corregia amb altres obres. Si es trobava amb contradiccions o amb més d’una
versió d’un fet, Livi les expressava sense decantar-se per cap opció. Això fa que en la seva
obra trobem molts anacronismes, imprecisions geogràfiques i contradiccions en els fets
històrics.
Certament, Livi no pretenia escriure una obra seguint les normes que regeixen la historiografia
actual, sinó que volia glorificar les gestes d’un gran poble. Per a Livi, la història de Roma tenia
la finalitat d’ensenyar, ja que estava plena de fets positius que calia imitar, i també de negatius,
que calia defugir. Volia demostrar que la grandesa de Roma es basava en la virtut moral dels
seus habitants.

Amb aquestes intencions, Livi seguia les idees que unien els escriptors del cercle d’August
(Virgili, Horaci, etc.): engrandir la glòria de Roma i exaltar la pax augusta.

El nom de poesia lírica prové de l’acompanyament musical amb què se solia cantar - de la
lira-, almenys en el món grec. Aquest gènere poètic abarca formes i temes molt variats, però
tots ells tenen en comú el fet que estan estretament relacionats amb l’ésser humà, en contrast
amb l’èpica que tracta temes de l’àmbit públic o social de l’home.
La poesia lírica és un tipus de poesia en què predominen l’element i el to afectiu, sentimental
i emotiu en detriment dels elements històrics i èpics. El poeta Quint Horaci Flac va néixer l’any 65 aC a Venúsia, al sud d’Itàlia, i va morir l’any 8 dC. Passà la primera infància en un ambient camperol i, als set anys, el seu pare l’acompanyà
a Roma per estudiar. Quan en tenia vint, va marxar a Atenes per estudiar filosofia i per
perfeccionar els seus coneixements, cosa que era molt habitual en aquell temps. Mentre era
a Grècia, es va enrolar en l’exèrcit de Brutus, un dels assassins de Juli Cèsar, i, després de
la desfeta de Brutus, tornà a Roma. Aleshores Horaci va esdevenir secretari del fisc i, sense
cap mena de problema econòmic, es va dedicar a escriure. L’any 38 aC Virgili el va presentar
a Mecenes, la qual cosa li va permetre d’accedir a formar part del cercle d’intel·lectuals
propers a August. Horaci s’inspirà en dos grans lírics grecs: Alceu i Safo de Lesbos. El precursor llatí d’Horaci
fou Catul. Les seves obres primerenques van ser les Sàtires i els Epodes. Les primeres són divuit
poemes escrits en hexàmetres en què l’autor ens ofereix retalls de la seva vida i critica els

vicis de la societat del moment, personalitzant-los en contemporanis de poca significació. En
l’època d’August, en efecte, no era possible la sàtira política dirigida a personatges influents.
Els Epodes són disset poemes també de to satíric, però que no estan escrits en hexàmetres
i que tenen un caire més líric; d’aquí que Horaci els agrupés en un altre conjunt. L’objectiu de
les invectives continuen sent personatges gairebé anònims que esdevenen models de vicis i
de caràcters reprovables -una bruixa, un nou ric, un mal poeta, etc.A continuació va escriure un seguit de poemes que anomenà Carmina i que la tradició ens ha llegat com a Odes. El coneixement que tenia de la literatura grega el va encoratjar a adaptar
al llatí els principals versos i estrofes que havien utilitzat els poetes lírics grecs, com Safo,
Alceu i Anacreont. Precisament en aquest fet mètric rau la singularitat principal d’aquestes
composicions i un dels mèrits importants de la poesia horaciana en general. Els arguments
que hi tracta són molt variats i van des de temes històrics -com la celebració de la victòria
d’August sobre Antoni i Cleopatra a Àccium- , fins a la seva filosofia de la vida -cants a l’amor, a l’amistat i a la bona vida.

En acabar aquestes Odes, va compondre dos llibres d’Epístoles en hexàmetres. Són cartes
que tenen un destinatari real, però clarament convencional, ja que no és altre que el públic
lector. En aquestes composicions Horaci continua reflexionant sobre la manera de viure feliç.
A més hi introdueix un nou argument, la reflexió sobre la composició poètica, tema que
tractarà extensament en una obra de maduresa, l’Epístola adreçada als Pisons o Art poètica,
en la qual exposa la seva concepció de l’obra d’art com un tot unitari.
Ja en la seva vellesa tornà a escriure un llibre d’Odes, el quart, en el qual el tema amorós
cedeix terreny a l’exaltació de la dinastia regnant, o sigui August i la seva família. Per
completar el repàs de la seva obra, afegirem que l’emperador li va encarregar la composició
d’un poema per celebrar i agrair als déus l’entrada en una nova època (saeculum) marcada
per la pau. Aquest Carmen Saeculare va ser interpretat per un cor infantil de nens i nenes
l’any 17 aC.

L’obra d’Horaci és una barreja de lirisme i de filosofia. Ens trobem, en efecte, davant del poeta
llatí més líric, en el sentit que és el que refereix més i més variadament a si mateix; alhora la
seva poesia traspua sempre un alliçonament moral entre l’epicureisme -doctrina filosòfica que
exalta l’amistat com a via per obtenir el plaer i la felicitat, el fi humà suprem-, i l'estoïcisme -

doctrina filosòfica que defensa la inexorabilitat del futur i, per tant la necessitat de conformar-
se amb la vida que a un li ha tocat viure.

La influència de la poesia d’Horaci no fou, ni en l’antiguitat ni posteriorment, tan gran com la
de Virgili o Ovidi. Amb tot, el poeta de Venúsia ens ha llegat algun dels tòpics més recurrents
de la literatura occidental, tots lligats a la seva forma de veure la vida.

Popularment, per “tòpic” s’entén aquella expressió o argument que molta gent usa per referir-
se a situacions o a casos amb característiques semblants. Per això, de vegades també esparla d’expressió proverbial. Per exemple, ens referim a la “tòpica puntualitat dels britànics” o
a la “tòpica afabilitat dels italians”.
Literàriament, un tòpic és aquella expressió o argument encunyats per un escriptor a propòsit
d’una idea, que han fet fortuna i que han estat adoptats per la posterioritat per suggerir la
mateixa idea. En aquest sentit, parlem del tòpic de la “fugacitat del temps” per referir-nos a la
inexorabilitat de la mort; o del tòpic de la “captació de la benevolença”.

L’èpica és un gènere narratiu que produeix obres extenses en vers (l’hexàmetre),
consagrades a personatges de grandesa excepcional -històrics o llegendaris- i a les seves
gestes heroiques. En la major part d’aquestes obres hi ha algun tipus d’intervenció divina en
l’acció, encara que no és una característica indispensable del gènere.

Virgili va escriure la seva obra més important, l’Eneida, a l’època de l’Imperi, sota el mandat
de l’emperador August. Aquesta es va convertir en la gran epopeia nacional romana, però
no fou la primera, ni Virgili el primer escriptor de poesia èpica.
Les primeres obres de la literatura escrita de moltes cultures solen ser un poema èpic o bé
una epopeia nacional, pel desig d’explicar la fundació de ciutats importants, moments històrics
rellevants, etc. I la literatura llatina no és diferent. Així doncs, els primers escrits literaris en
llengua llatina pertanyen a la poesia èpica.
Cal remarcar, però, la gran influència de cultura grega en aquest gènere poètic i en tota la
literatura llatina, que va agafar com a model les dues grans obres èpiques de la literatura
grega, l’Odissea i la Ilíada. I ens ho demostra el fet que la primera obra èpica llatina, del final
del segle III aC, fou una traducció al llatí de l’Odissea d’Homer, feta per Livi Andrònic.
Aquest gènere poètic es va anar consolidant amb escriptors com ara Nevi i Enni, que han
estat considerats els creadors de l’epopeia nacional romana i que van exercir una gran
influència en la gran obra èpica de Virgili, l’Eneida.

Virgili va néixer l’any 70 aC a prop de Màntua (nord d’Itàlia). La seva família era molt modesta
i ell, al llarg de la seva vida, va demostrar també una gran modèstia i timidesa. Va iniciar els
seus estudis a Cremona i després va anar a Roma, on va acabar els seus estudis de retòrica
i filosofia. Allà conegué Mecenes, promotor i protector de les arts i gran amic personal
d’August.
Va viure una vida molt senzilla, que dedicà a la seva poesia. En els últims onze anys de vida
va escriure l’Eneida, i morí el 19 aC a Bríndisi, després d’un viatge a Atenes, on es traslladà
per donar els últims retocs a la seva gran obra.

Virgili va escriure la seva primera obra, les Bucòliques o Èglogues, quan tenia 28 anys. Es
tracta d’un conjunt de poemes de temàtica pastoral, en què uns pastors dialoguen sobre
temes amorosos, socials, etc. Amb aquests poemes, Virgili pretenia reflectir la vida senzilla
dels pastors del camp, ambientats en un paisatge idíl·lic, paratge propi del locus amoenus.
Amb aquesta obra, que va tenir un gran èxit ben aviat, va aconseguir l’amistat de Mecenes.
Posteriorment, es retirà a Nàpols on escrigué les Geòrgiques, un poema didàctic que tracta
sobre l’agricultura, la ramaderia i les feines del camp. Aquest tractat va ser un encàrrec de
Mecenes que desitjava potenciar l’agricultura i la vida del camperol itàlic com a font de riquesa
i prosperitat.

L’Eneida Gran poema èpic sobre els orígens, la grandesa i l’esplendor de Roma. Estructurat en dotze
cants i quasi deu mil versos, té com a base la destrucció de Troia pels grecs i la posterior
anada d’Enees, cabdill troià, a Itàlia, on ha de fundar una nova pàtria.
L’Eneida de Virgili s’inspira en les dues obres cabdals d’Homer; l’Odissea i la Ilíada. La
primera part de l’Eneida ( des del llibre I al llibre VI) narra la navegació d’Enees, fill de Venus
i Anquises, des de Troia fins a Sicília, i és una imitació de l’Odissea. La segona part (des del
llibre VII fins al llibre XII) explica les posteriors lluites amb els aborígens d’Itàlia per aconseguir
la nova pàtria, i és una imitació de la Ilíada.
L’obra, però, no segueix una línia cronològica. El llibre I comença amb els intents d’Enees
d’arribar a Itàlia des de Sicília, on ha mort el seu pare Anquises. A causa d’una tempesta,
provocada per Juno, enemiga dels troians, el mar els porta a Cartago, on són acollits per la
reina Dido. Aquesta demana al seu hoste que li expliqui tot el seu viatge des de Troia
fins a l’Àfrica, i els fets que portaren a la destrucció de la seva ciutat. En el cant II, anomenat
també “Llibre de Troia”, es rememora l’episodi del famós cavall de fusta.
En el cant III, Eneas continua explicant a la reina tot el que ha sofert des de la fugida de Troia
fins que arriba a Cartago. En escoltar-lo, Dido s’enamora d’Enees i el cabdill troià es queda a
viure a Cartago durant un any, període narrat en el cant IV, el cant més romàntic. Però Enees,
advertit pels déus que ha de continuar el seu viatge i fundar una nova pàtria, se’n va i
abandona Dido, la qual se suïcida.

En el cant V, Enees, anant cap a Itàlia, s’atura a Sicília per honrar la tomba del seu pare. En
el cant VI, s’atura a Cumes, ja a la península Itàlica, on, acompanyat per la Sibil·la, baixa als

Inferns per trobar el seu pare. Anquises mostrarà a Enees el destí de Roma i alguns dels seus
descendents, entre els quals hi ha Cèsar i August.
En la segona part del poema, Enees lluita amb els aborígens del lloc, ajudat pel rei Llatí, que
li ha ofert la mà de la seva filla Lavínia. Aquest fet provoca una guerra en Enees i Turn, que
també pretenia casar-se amb la noia. El poema acaba amb la derrota i la mort de Turn per
part del troià.
Amb aquesta gran epopeia nacional romana, Virgili, que havia entrat al cercle de Mecenes
sota la protecció de l’emperador, es proposava explicar els orígens llegendaris de Roma i unir
la gens Iulia, la família d’August, amb aquells antics herois troians. Presenta l’emperador
August com un ésser diví predestinat a estendre la Pax Romana per tot el món. Segons Virgili,
August seria un descendent d’Enees, i tota la nissaga Júlia hauria pres el nom de Iulus, fill
d’Enees. August seguia molt de prop l’elaboració de l’Eneida, esperada per tothom, i fins i tot després
de la seva campanya càntabra va demanar al poeta que li n’enviés un guió. A la seva tornada
a Roma, Virgili li llegí els tres cants que ja havia escrit, considerat els eixos de tota l’obra.
Quan, després d’onze anys, el poema estava ja quasi enllestit, Virgili va voler fer un viatge a
Grècia per donar-li els últims retocs. Durant el viatge emmalaltí i a Atenes trobà August, que
el convencé per tornar amb ell cap a Roma. En una parada a Bríndisi va morir, el 19 aC.
Ja moribund, demanà que cremessin l’Eneida, perquè estava inacabada, però August no en
va fer cas i va fer editar l’obra sense afegir-hi res més i deixant alguns versos incomplets.
Influència de Virgili
La influència de l’obra de Virgili en els seus contemporanis i en la posteritat ha estat immensa
i constant.
Livi i Tàcit quedaren encisats per l’encant del seu llenguatge.
A la baixa edat mitjana, Dant va escollir Virgili perquè el guiés a través del món subterrani.
Durant l’època culminant del Classicisme francès, Racine va prendre de l’Eneida l’argument
de la seva obra Berenice.L’estil de Virgili és elegant, amb un llenguatge harmoniós, ple de nombroses figures retòriques
i encertades comparacions. A les seves obres, Virgili demostra que tenia un coneixement
profund de la literatura històrica grega i romana.

És l’art d’expressar-se bé i de saber convèncer els oients. Aquesta qualitat era molt
necessària en una Roma teòricament democràtica, ja que un bon orador podia aconseguir
que s’aprovessin o no unes lleis determinades, que es designés un candidat o un altre per
exercir les magistratures, o que es condemnés o no un acusat, entre altres coses.
L’art de l’oratòria era indispensable per a tot aquell que volia dedicar-se a la carrera política.
Ben aviat, la retòrica va ser la principal matèria de l’ensenyament superior, i les escoles dels
rètors eren freqüentades per tots aquells que volien dedicar-se a la vida pública.
A Roma, l’època d’or de l’oratòria correspon al període republicà i, sens dubte, l’orador per
excel·lència fou Ciceró.
Els grecs, i després els romans, van definir quina havia de ser l’estructura i el contingut dels
discursos. Tot bon discurs ha de presentar quatre parts ben diferenciades.
1. El proemi o introducció, en el qual l’orador tractarà de guanyar-se l’atenció i la simpatia
del públic (captatio beneuolentiae) i anunciarà el contingut del discurs.
2. L’exposició clara dels fets que es tractaran, per tal de situar l’auditori en el context del
tema.
3. L’argumentació, que consisteix a provar les raons que defensa l’orador i a atacar les
de l’oponent.
4. La conclusió, en què l’orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure
l’auditori cap a la seva posició.
Aquesta estructura cal bastir-la amb les cinc parts de l’art oratòria:
1. Inuentio: cercar els temes i arguments adequats al discurs.
2. Dispositio: distribuir els temes i arguments adequats al discurs.
3. Elocutio: recerca dels mots i frases més adequades per tal que el missatge resulti
convincent.
4. Memoria: memoritzar l’ordre dels temes, dels arguments i de les frases.
5. Actio: posada en escena del discurs tenint en compte el gest i la dicció.

Marc Tul·li Ciceró va néixer l’any 106 aC a la ciutat d’Arpino, al sud del Laci, fill d’una família
de cavallers.

Va acabar els seus estudis superiors a Roma, on va rebre l’ensenyament dels millors oradors
i juristes del moment. Va viatjar a Grècia i a l’Àsia Menor per completar la seva formació
humanística, i de tornada a Roma, va començar la seva carrera política, que fou espectacular.
Va anar ocupant tots els càrrecs polítics fins a aconseguir, l’any 63 aC, ser nomenat cònsol,
moment marcat per la seva acció contra la conjuració de Catilina. Va pronunciar les quatre
catilinàries, va fer fracassar l’intent de conspiració contra la República i en va fer executar els
principals conspiradors, fet que li comportà l’exili, ja que havia dictat sentència sense concedir
als inculpats el dret d’apel·lar al poble. Després de la victòria de Cèsar sobre Pompeu en la batalla de Farsàlia (48aC), Ciceró
es retirà de la vida política. Després de l’assassinat de Juli Cèsar tornà a Roma, reprengué la
carrera política i atacà Marc Antoni, un dels successors del dictador. Arran de la constitució
del segon triumvirat (Octavi, Marc Antoni i Lèpid), es considerà que Ciceró en podia esdevenir
un dels enemics principals. Per aquest motiu, fou assassinat l’any 43 aC, a la seva vil·la de
Fòrmies. La seva producció literària és molt extensa i variada i, per poder estudiar-la més
detalladament, l’hem dividida en apartats.

Discursos
Un discurs és un desenvolupament ordenat sobre un tema determinat que un orador
pronuncia davant un públic amb una finalitat persuasiva.
Ciceró va escriure molts discursos, dels quals cal destacar aquells que tenien un contingut
jurídic, pronunciats bé com a defensa, bé com a acusació, davant d’un tribunal.
Entre els discursos jurídics cal esmentar la Defensa del poeta Àrquias, que havia estat privat
del dret de ciutadania que li havia estat concedit anteriorment; la Defensa de Miló, en la qual
Ciceró va demostrar que aquest no era culpable de l’assassinat de Clodi, ja que va actuar en
defensa pròpia; les Verrines, on Ciceró acusa Verres, que com a governador de Sicília, havia
abusat del seu càrrec i havia espoliat l’illa.

També pronuncià discursos de caràcter polític, dels quals, sens dubte, cal destacar-
ne dos: les Filípiques i les Catilinàries. La primera obra consisteix en catorze discursos amb

els quals Ciceró atacà Marc Antoni quan volia succeir Juli Cèsar. Són anomenades d’aquesta
manera per comparació a les Filípiques de l’orador grec Demòstenes contra Filip de
Macedònia.

Les Catilinàries són, potser, l’obra més coneguda de Ciceró. Es tracta de quatre
discursos pronunciats contra Catilina, el màxim implicat en la conjuració contra la República
romana. La primera Catilinària la pronuncià davant el Senat, i induí Catilina a fugir de Roma.
La segona fou pronunciada al fòrum per informar el poble. La tercera, també al fòrum, va
servir per informar de la detenció dels conjurats que havien restat a Roma. I en la quarta,
pronunciada de nou al Senat, decidí la condemna a mort dels conjurats.
Tots aquests discursos no foren publicats tal com els havia pronunciat, sinó que
després de pronunciar-los els tornava a redactar per ser llegits, donant-los un to més literari.
Cal tenir en compte que un discurs guanya en creativitat quan és pronunciat per l’orador, ja
que amb els gestos, el to de veu,etc. pot fer-lo més creïble.
Tractats de retòrica
Ciceró va escriure De l’orador, en tres llibres, on intervenen Marc Antoni i Licini Cras, dos
famosos oradors dels segles II-I aC, i dos joves més, en boca dels quals exposa quines han
de ser les qualitats d’un bon orador.
Ciceró també escrigué diversos diàlegs, entre els quals cal destacar Brutus. Es tracta d’un
diàleg entre Ciceró, Brutus i Àtic (filòsof), on es reconstrueix tota la història de l’eloqüència
romana.
Tractats políticofilosòfics
Pel que fa als tractats de temàtica política, cal destacar l’obra La República, que consta de
sis llibres on es discuteix quina és la millor forma de govern, que, al seu parer, és la república.
Com a complement d’aquest tractat, va escriure Les lleis, a partir de l’aplicació pràctica de
les teories exposades en el tractat sobre la república.
Va escriure també tractats de contingut més filosòfic o moral. En aquest aspecte, no podem
dir que Ciceró fos original, sinó que es limità a difondre les idees dels filòsofs grecs a Roma;

82

en canvi, sí que podem considerar-lo el creador de gran part de la terminologia filosòfica
llatina. També va escriure Dels deures, un tractat sobre el concepte de bé moral, dedicat al
seu fill, Marc; De la vellesa, un diàleg en el qual Ciceró intenta demostrar que no cal témer
la vellesa, i De l’amistat, on, a partir de la conversa entre diferents intel·lectuals, es tracta el
concepte ampli d’amistat.

Ciceró tenia una correspondència molt àmplia, la qual s’ha conservat en gran part. Gràcies a
les epístoles, podem copsar la seva autèntica personalitat i la seva activitat familiar i social,
ja que les cartes són escrites sense cap intenció determinada. Conservem la correspondència
amb els seus amics Àtic i M. Juni Brutus, i amb els seus familiars, sobretot amb la seva dona
Terència i el seu germà Quint.
Ciceró també va escriure poesia, tot i que amb menys èxit que la resta de gèneres, i en els
darrers anys de la seva vida es dedicà a traduir poetes grecs. Fou, per tant, a més d’un polític,
un gran escriptor.
L’Estil de Ciceró
La seva tècnica compositiva consistia en saber ordenar el discurs i en saber adornar-lo, no
només en l’aspecte literari, sinó també en el gestual. Ciceró sap adaptar el to a cada ocasió i
fuig de la monotonia. Pel que fa a l’aspecte estrictament literari, el ritme, la sonoritat,
l’harmonia, l’equilibri són els trets que defineixen el seus discursos.
La característica més important del seu estil oratori és que va aconseguir escriure una prosa
a mig camí entre l’estil “asiànic”, caracteritzat per l’ampul·lositat i el barroquisme, i l’estil àtic,
caracteritzat per emprar frases curtes i sense ornaments. Se’l considera el model més
important de l’anomenada “ prosa clàssica”.

Després de la mort de Plaute, Terenci ocupà el seu lloc. El moment històric de Terenci, però,
fou ben diferent al de Plaute: Roma acabava de sortir vencedora de les guerres púniques i
s’havia convertit en la ciutat més important de la Mediterrània.
Probablement Terenci va néixer a Cartago cap a l’any 194 aC i d’aquí li ve el sobrenom d’Afer.
Va arribar de nen a Roma com a esclau de Gai Terenci Lucà, el qual l’alliberà temps després.
Aleshores el poeta va entrar a formar part del grup d’intel·lectuals presidit per Publi Corneli
Escipió, conegut amb el nom de Cercle dels Escipions, que defensaven la importància de
la cultura grega i la seva influència sobre el món romà. Morí jove, cap al 160 aC a Arcàdia on
havia fet un viatge per tal de trobar arguments per a noves obres.

Obra
Terenci és el segon gran autor de comèdies a Roma. tot i que els seus arguments també són
d’origen grec, ell escriu comèdies de caire moralitzant.
Conservem sis comèdies de Terenci, gairebé totes basades en Menandre: Els germans
(Adelphoi), La noia d’Andros (Andria), L’eunuc (Eunuchus), La sogra (Hecyra), El qui es
tortura a ell mateix (Heautontimorumenos) i Formió (Phormio).
Les característiques de l’obra de Terenci són:

La humanitas: Terenci defensa que cal mantenir unes relacions cordials amb els altres, saber-
se comportar en societat, cercar el terme mig entre el luxe i l’austeritat, cercar el gust artístic,

etc.
Les seves comèdies no tenen la força còmica de Plaute, però són més reposades i estan més
ben estructurades, tenen un caire més reflexiu. Les de Terenci han estat qualificades de
comoediae statariae (comèdies sense acció), en contraposició a les de Plaute, conegudes
com comoediae motoriae (comèdies esbojarrades).
L’acció se situa a Grècia, però en una Grècia que és sinònim d’amabilitat i d’honestedat, no
pas de vici, com ho és la de Plaute.
Els personatges són el nucli de l’acció enlloc de ser instruments al seu servei i els arguments

mostren un inequívoc tarannà burgès. Treu protagonisme a la figura de l’esclau per atorgar-
lo als joves, l’estudi del caràcter dels quals li permet subratllar els valors de la bona educació.

Les seves comèdies tenen un marcat caràcter psicològic.

Les reflexions morals són molt importants: a través de les seves comèdies defensa el
respecte, l’amor i l’autocrítica, enfront de la burla, l’egoisme i l’engany que traspuaven les
obres de Plaute.
El llatí de Terenci és més depurat que el de Plaute, evitant les formes grolleres. La seva
llengua és elegant i refinada, ja que els personatges fan servir el registre col·loquial propi de
les classes altes de la societat.
Per totes aquestes característiques, Terenci no va poder gaudir de l’èxit de Plaute, ja que per
als romans de l’època les comèdies de Plaute els resultaven més fàcils i divertides. No
obstant, la influència que va exercir en la literatura posterior fou molt important.

En què s’assemblen i en què es diferencien Plaute i Terenci?
-Plaute va viure entre la segona meitat del segle III aC i el primer terç del segle II aC i Terenci
a la primera meitat del segle II aC.
-Van escriure comèdies palliatae, és a dir, a imitació de les comèdies gregues, en les quals
els personatges i l’acció estan situats a Grècia, tot i que les situacions que s’esdevenen són
típicament romanes.
-Les obres de Plaute són comèdies d’embolic, en les quals el més important és l’acció
desenfrenada amb l’únic objectiu de fer riure l’espectador. Terenci, en canvi, fa un teatre més
pausat, més reflexiu, que té com a objectiu principal “educar” el públic.
-Plaute critica el món hel·lènic, mentre que Terenci sent una gran admiració per tot allò que
ve de Grècia.
-La llengua que usa Plaute és el sermo uulgaris, mentre que Terenci escriu un llatí més
“clàssic”, més depurat.
-El personatge cabdal de les obres plautines és l’esclau embolicaire, mentre que els de les
comèdies terencianes són els joves protagonistes.

Les dades que tenim sobre la vida de Plaute (segles III-II aC), les seves activitats i fins i tot el
seu nom són escasses i confuses. Malgrat això, segons els estudiosos, el seu nom era Titus
Maccius Plautus i va néixer a Sàrsina (nord d’Itàlia) poc abans del 250 aC, en una família
de classe mitjana. Sembla que va anar a Roma de jove, on es dedicà al món del teatre i formà
part d’una companyia de còmics. Amb els diners que va guanyar amb el teatre, va decidir
dedicar-se al comerç, però el seu negoci fracassà i s’arruïnà, fins al punt de veure’s obligat a
treballar en el molí del seu creditor.

Després d’aquest període de penúries, aprofitant els seus coneixements teatrals, es va
dedicar a escriure i representar les seves obres, fins a l’any 184 aC, en què, segons Ciceró,
va morir. Ell mateix havia escrit el seu epitafi: “Des que Plaute ens ha deixat, la comèdia està
de dol, l’escenari desert; per això el riure, el joc i la broma, i els ritmes incomptables han plorat
tots junts.”
Plaute va dedicar-se exclusivament a la comèdia pal·liata. La tradició li atribueix 130
comèdies, però només 21, han estat considerades autèntiques. Aquestes són conegudes
com a Fabulae Varronianae (Varró era un erudit romà que va escriure sobre les comèdies
plautines). Són les següents: Amphitruo (Amfitrió), Asinaria (La comèdia dels Ases), Aulularia
(La comèdia de l’olla), Bacchides (Les germanes Baquis), Captivi (Els captius), Casina
(L'esclava Càsina), Cistellaria (La comèdia del cistell), Curculio (El corcó), Epidicus (Epídic),
Menaechmi (Els germans Menecmes / Els bessons), Mercator ( El comerciant), Miles
Gloriosus (El soldat fanfarró), Mostellaria (La comèdia del fantasma), Persa (El persa),
Poenulus (El petit cartaginès), Pseudolus (Psèudol), Rudens (La soga), Stichus ( Esticus ),
Trinummus (Les tres monedes), Truculentus (El malcarat) i Vidularia (La comèdia del bagul).
Totes aquestes comèdies segueixen un fil argumental semblant: els membres d’una família
es veuen obligats a una separació forçosa ( per culpa d’un segrest, de la guerra, etc.), que
porta a confondre una persona per una altra i a intercanviar-se els papers.
Aquestes situacions giren entorn d’un embolic que se sol resoldre feliçment, en general
gràcies a la intervenció de l’esclau protagonista.
Per a les seves comèdies, Plaute crea uns tipus de personatges fixos que li serveixen per
aconseguir la seva finalitat: fer riure el públic. Podem fer una classificació dels personatges
en dues categories: els protagonistes i els secundaris.

El vell (senex). És el pare estricte amb els fills i els esclaus, furiós, de vegades avar;
normalment és l’objecte de les burles de l’argument.
La matrona (matrona). Sol ser la mare de família de tota comèdia, que Plaute presenta amb
connotacions negatives. Té mal caràcter, és capriciosa i malgasta els diners.
El jove (adulescens). Normalment és el protagonista de les comèdies plautines, tot i que
queda eclipsat pel seu esclau, que és qui embolica i desembolica l’acció. El jove sol estar
enamorat d’una cortesana o d’una noia de bona posició.
La jove (virgo). Sol ser una cortesana o bé una jove donzella. La seva aparició en escena
està molt limitada, encara que l’acció transcorri al seu voltant. Si es tracta d’una cortesana,
Plaute la presenta plena de vicis, malparlada, però molt enamorada del seu amant.
L’esclau ( servus ): és el vertader protagonista de les comèdies de Plaute, llest, murri,
desvergonyit, mentider, que no s’atura davant de cap dificultat, que enganya per aconseguir
el que vol. Es burla de tothom, amics i enemics. És el que guia l’acció, el que provoca els
embolics i aconsegueix desfer-los. És intel·ligent i tots els altres personatges són titelles a les
seves mans.
La cortesana ( meretrix): hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen
tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i
cobdiciosa.

Personatges secundaris
- El soldat (miles). Amb aquest personatge Plaute pretén ridiculitzar els militars en general;
per això el presenta fanfarró, perquè presumeix de les seves conquestes, tant bèl·liques com
femenines, però en el fons és un covard i està faltat d’amants. El soldat plautí més important
és el protagonista de Miles Gloriosus, Pirgopolinices.
- El paràsit (parasitus). És un personatge còmic i astut que fa el que sigui per omplir el seu
estómac.
- El prestador. Personatge que vol treure el màxim rendiment dels seus préstecs sense
interessar-se per les circumstàncies dels deutors. Surt a escena exigint, dia rere dia, els diners
a qui els ha deixat.
La majoria de personatges tenen nom ( nomina parlantia) que ja parlen per si mateixos; així,
en la comèdia Miles Gloriosus el soldat es diu Pirgopolinices ( el que assalta moltes torres) i
el paràsit, Artotrog (el que devora el pa). En la comèdia Pseudolus el protagonista s’anomena
Polimaqueroplagida (el que reparteix moltes bufetades o les rep).

Si bé Plaute s’inspirava en la Comèdia Nova grega, el màxim exponent de la qual és

Menandre, va saber donar a les seves obres un caràcter romà i un estil personal incorporant-
hi tot un seguit de característiques pròpies. Així, personifica coses inanimades, com poden

ser objectes de la vida quotidiana, parts del cos, etc.; hi ha referències mitològiques amb la

71

finalitat d’ornamentar el text; se serveix de la contaminatio, que és el procés de composició
d’una comèdia a partir de dos o més originals (n’és un exemple l'argument de la pel·lícula
Golfus de Roma perquè barreja diferents obres plautines); utilitza la combinació de parts
dialogades (diverbia) i parts cantades(cantica) que es recitaven acompanyades de música.
L’originalitat de Plaute: el seu gran mèrit no es troba tant en l’argument de les seves
obres, en els personatges o en les innovacions, sinó en el llenguatge que utilitza, viu, ric,
expressiu i completament nou. Així doncs, crea un llenguatge diferent per a la comèdia, amb
molts jocs de paraules, juraments, insults, repeticions, refranys, malediccions, etc., que
enriqueixen la llengua llatina.
El llenguatge que utilitza Plaute també és molt pur, amb les característiques
morfològiques, lèxiques i sintàctiques del moment; és un viu reflex de la llengua del carrer.
Sap sobretot connectar amb els espectadors, tant de la plebs com de la classe alta.
Així, fa parlar els seus personatges d’acord amb l’estatus social al qual pertanyen: els humils
parlen de forma grollera, basta, no gens culta; en canvi, els homes de classe alta parlen una
llengua noble, elegant i distingida.
Quant a l’estructura, Plaute comença alguna de les seves comèdies amb un pròleg,
en què algun personatge de l’obra o bé alguna divinitat explica breument la trama principal,
intentant despertar la curiositat i l’interès del públic.
Al començament de les comèdies, també hi ha un o dos arguments, no escrits per
Plaute, sinó per autors posteriors, en què s’explica el que succeirà en escena. Un d’aquests
arguments està escrit en acròstic, és a dir que amb la inicial de cada vers es pot llegir el títol
de la comèdia. Pel que fa a la divisió en actes i escenes, aquesta fou posterior a l’època de l’autor (a
l’època renaixentista es dividí en cinc actes), ja que Plaute escriu d’una manera contínua i
sense cap separació. Per tant, l’entrada en escena dels personatges i la seva sortida marquen
les diverses escenes.