Coherència, adequació i literatura catalana del segle XX

Coherència

Tema

Resum:

Estructura del tema:

1. Externa: Disposició formal d'un text (una novel·la es divideix en capítols...).
2. Interna: L'ordenació de les idees i els continguts per a comunicar allò que volen.

Estructura temàtica

• Expositiu: Donar informació. Introducció, desenvolupament, conclusió. (Problema/solució, causa/conseqüència, comparació, descripció, seqüència, classificació, pregunta/resposta).
• Argumentatiu: Convèncer a través d'arguments i contraarguments; hi ha un tema i una tesi (opinió de l'autor). Introducció, exposició dels fets, exposició d'arguments, conclusió. (Inductiva/sintetitzant -final tesi-, deductiva/analitzant -principi tesi-, successiva, paral·lelística, circular, dialèctica).
• Narratiu.

La progressió temàtica (on trobem el tema)

• Progressió lineal: El rema d'una oració es converteix en el tema de l'oració següent, al qual s'afegeix un rema que es convertirà en tema...
• Progressió de tema constant: S'aporta informació nova a un mateix tema.
• Progressió de temes derivats: La informació es presenta en diferents temes derivats d'un tema més general o hipertema.

Adequació

L'àmbit d'ús (situació comunicativa)

• Privat: Comunicació entre persones més o menys conegudes en un context informal amb la finalitat de contrastar opinions, explicar alguna cosa...
• Públic: La comunicació s'estableix sobre un tema qualsevol o específic, en un context formal o concret, i normalment es dirigeix a un receptor plural i amb diferents tipus d'intencions: convèncer, informar...
  1. Literari (elevat)
  2. Acadèmic (segons coneixements dels destinataris)
  3. Periodístic (mitjà)
  4. Polític (mitjà)
  5. Publicitari (segons el destinatari)
  6. Jurídic (elevat)
  7. Administratiu (elevat)
  8. Col·loquial (informal)

La intenció comunicativa

Expositiu (informar), explicatiu (explicar), argumentatiu (argumentar), narratiu (narrar), descriptiu (descriure), instructiu (donar instruccions), predictiu (informar), retòric (finalitat estètica: atraure l'atenció del receptor), conversacional (conversar).

Les funcions del llenguatge

Expressiva/emotiva (estat anímic del parlant), conativa/apel·lativa (actua sobre l'atenció de l'oient), referencial (dona informació de manera objectiva), fàtica/contacte (manteniment de la comunicació), metalingüística (parla de qüestions lingüístiques), poètica (intenció estètica).

Varietat lingüística

• Diacrònica (comprovar l'època del text, si és normatiu o prenormatiu, i si fa servir arcaismes).
• Diatòpica (comprovar el dialecte geogràfic -oriental/occidental-). [canto/cante, canti/cante, anés/anara, nedar/nadar, espatlla/espatla, anglès/anglés, meva/meua, l'hi/li'l]

Veus del discurs

• Discurs directe (diàlegs): «Li digué: “No vol eixir amb tu”»
• Discurs indirecte: «Li va dir que no volia eixir amb ell»
• Discurs indirecte lliure: «Ella ho tenia decidit: no volia eixir amb ell»
• Monòleg interior: «Mira, no vol eixir amb mi... I ara què faig?»
• Intertextualitat: Referències a altres textos de manera directa (cometes) o indirecta (cita de l'autor).

La dixi

• Personal (emissor/receptor): pronoms personals, morfemes verbals, possessius.
• Social (relació formal/informal).
• Espacial (proximitat): aquest/a, açò, ací, aquí, aqueix/a, això, aquell/a, allò, allí, allà, enllà.
• Temporal (elements de temps): ara, enguany, ahir, abans, demà...; aquest matí, aquesta vesprada, aquell dia.

La literatura dels anys trenta

Assoleix un punt culminant en la construcció d'una literatura nacional moderna. La normalització lingüística aconsegueix la unificació ortogràfica (1932). S'impulsa l'Estatut d'Autonomia, però la Guerra Civil interromp el projecte. La dictadura franquista aboleix l'Estatut i prohibeix el català, iniciant una etapa de repressió i clandestinitat.

La represa de la novel·la

Durant el Noucentisme, la novel·la va ser un gènere poc practicat. La polèmica finalitza amb obres d'escriptors modernistes com Prudenci Bertrana, Joan Puig i Ferreter, Francesc Trabal i Miquel Llor. La novel·la esdevé el gènere predominant. Apareixen noves novel·les i alguns escriptors intenten professionalitzar-se combinant-la amb el periodisme. Les novetats són conegudes per traduccions, premis literaris i col·leccions.

La poesia de la postguerra

(Finals dels 40 - inicis dels 50) Carles Riba esdevé un referent per als joves escriptors. Dona orientació a poetes que fan una poesia més culta. J.V. Foix reivindica la ruptura formal i l'experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, hi ha un debat entre l'estètica simbolista i la literatura com a compromís polític contra la dictadura (realisme històric o social, basat en plantejaments marxistes). Poesia catalana del segle XX (J. Molas i J.M. Castellet) va ser el referent del nou corrent. La Nova Cançó arriba a un públic més ampli.

Als 70, es publiquen les obres completes de Joan Brossa, i es redescobreix J.V. Foix. Ambdós esdevenen mestres de les noves generacions, que practiquen la poesia com a activitat autònoma, explorant el llenguatge.

La novel·la i el conte de la postguerra

Narradors destacats

Llorenç Villalonga

• Mort de Dama (1931)
• Bearn o la sala de les nines (1956 en castellà, 1961 en català)

Joan Sales

• Incerta glòria (1956, amb supressions per la censura). Reflex autobiogràfic sobre la guerra. El títol prové d'un vers de Shakespeare. L'argument gira entorn d'una generació marcada per la guerra. Evoca el conflicte des d'Aragó (perspectiva de tres amics republicans), Barcelona (perspectiva de Trini) i Cruells. Contraposa els esdeveniments col·lectius i les aspiracions personals destrossades.

Mercè Rodoreda

• Publica Soc una dona honrada? (1933) i tres obres més fins al 1936.
• Aloma (1938): narració en primera persona, introspecció psicològica.
• A l'exili, es dedica al conte. Vint-i-dos contes: pessimisme i desolació. Tema principal: el fracàs amorós.
• La plaça del Diamant: contrasta la tragèdia de la guerra amb allò íntim.
• Mirall trencat (1974): narració complexa de la liquidació d'un món.
• A partir de La meva Cristina i altres contes, pren un caràcter més simbolista i fantàstic (Viatges i flors, Quanta, quanta guerra, 1980).

Manuel de Pedrolo

• Obra extensa i variada. Cultiva tots els gèneres. La seva ambició: tocar tots els temes i introduir innovacions tècniques. Novel·la policíaca, de ciència-ficció, simbòlica i realista. Temps obert: explora diferents desenvolupaments narratius.

Pere Calders

• Cròniques de la veritat oculta: el consagra com a escriptor. Personatges abúlics i conformistes que qüestionen la seva existència. Humor i ironia per a revelar un món il·lògic.