Claves de la Seguridad Social y el Convenio Colectivo en España

La Seguridad Social en España

La Seguridad Social es una construcción sociojurídica resultante de una evolución histórica, que no existe de la misma forma en todo el mundo. Es marcadamente territorial y se enmarca dentro del derecho público. Se ocupa principalmente de garantizar prestaciones económicas y de servicios (como la sanidad) ante determinadas contingencias o necesidades.

Principio de Territorialidad

Establece que se aplican las leyes de Seguridad Social del país donde se realiza la actividad laboral. (Si se teletrabaja desde otro país, generalmente se aplican las leyes del país donde está registrada la empresa o donde se ejecuta el trabajo, según acuerdos específicos y normativa internacional).

Existen excepciones, como los trabajadores desplazados temporalmente.

Aunque existen múltiples normas, la legislación fundamental es la Ley General de la Seguridad Social (Real Decreto Legislativo 8/2015), texto refundido que regula el sistema en España.

Contexto Histórico

El concepto moderno de Seguridad Social se consolida tras la Segunda Guerra Mundial (1945) con el desarrollo del Estado del Bienestar. Sus raíces se encuentran en el Estado Social que emergió entre 1918 y 1939. La Constitución de Weimar (Alemania, 1919) fue pionera en incorporar derechos sociales, influyendo en el reconocimiento de la protección social.

Sistemas de Seguridad Social en España

1. Sistema Contributivo

Tiene un origen profesional, vinculado a la cobertura de los trabajadores. Históricamente, surgió de iniciativas como los 'fondos comunes' creados por trabajadores para cubrir contingencias profesionales. Su finalidad es cubrir imprevistos (como enfermedad, desempleo, jubilación) y es de carácter obligatorio para quienes ejercen una actividad económica.

Ámbito de Aplicación:

• Régimen General: Para la mayoría de trabajadores por cuenta ajena.
• Regímenes Especiales: Para colectivos específicos con peculiaridades en su actividad (ej., Régimen Especial de Trabajadores Autónomos - RETA, trabajadores del mar, minería del carbón).

Existen también mutualidades de previsión social alternativas para ciertos colectivos profesionales (ej., abogados, arquitectos) que pueden sustituir o complementar la afiliación al RETA bajo ciertas condiciones.

Los estudiantes también cuentan con un seguro escolar específico hasta cierto nivel educativo.

Gestión y Obligaciones:

La gestión recae principalmente en el ámbito del Derecho Administrativo.

• Afiliación: Obligatoria al iniciar una actividad laboral por primera vez. Se asigna un número de afiliación (NAF) único y vitalicio.
• Alta y Baja: Es necesario comunicar el inicio (alta) y cese (baja) de la actividad laboral, así como variaciones de datos relevantes.
• Cotización: Obligación de pagar cuotas mensuales. En el caso de trabajadores por cuenta ajena, una parte corresponde al trabajador (se le descuenta de la nómina) y otra a la empresa. La empresa actúa como recaudadora e ingresa ambas partes a la Tesorería General de la Seguridad Social. Los autónomos ingresan sus propias cuotas.

2. Sistema Asistencial (o No Contributivo)

Se enfoca en cubrir las necesidades básicas de las personas que carecen de recursos suficientes, independientemente de si han cotizado o no, o si lo han hecho de forma insuficiente. Su origen se relaciona con la beneficencia y la solidaridad social. Se financia a través de los impuestos generales del Estado y depende del nivel de ingresos del solicitante o de su unidad familiar. Ejemplos son las pensiones no contributivas de jubilación e invalidez o el Ingreso Mínimo Vital.

El Estado, a través de diferentes organismos, gestiona tanto el sistema contributivo como el asistencial.

Principios Rectores del Sistema de Seguridad Social

El sistema español, en sus modalidades contributiva y no contributiva (asistencial), se rige por los siguientes principios fundamentales:

• a) Universalidad: Tendencia a proteger a toda la población (ciudadanos residentes en España y extranjeros en situación legal).
• b) Unidad: Existencia de una caja única (principio de unidad de caja) y gestión unificada bajo la tutela del Estado.
• c) Solidaridad: Contribución según capacidad económica y recepción de prestaciones según necesidad. Se manifiesta de diversas formas: intergeneracional (trabajadores activos financian pensiones de pasivos), interterritorial, entre colectivos, etc.
• d) Igualdad: No discriminación en el acceso y disfrute de las prestaciones por razón de sexo, raza, origen, etc., dentro de los requisitos establecidos legalmente.

El Convenio Colectivo (en Catalán: El Conveni Col·lectiu)

És un pacte escrit entre l'empresa (o representants empresarials, com associacions patronals) i els representants legals dels treballadors (comitè d'empresa, delegats de personal o sindicats) per fixar les condicions de treball i altres aspectes de les relacions laborals dins del seu àmbit d'aplicació. És una font fonamental del dret laboral a Espanya.

Eficàcia del Conveni

• Eficàcia contractual: Pròpia d'alguns ordenaments jurídics, on el conveni només obliga les parts que l'han negociat i signat directament (per exemple, només els treballadors afiliats al sindicat signant i els empresaris membres de l'associació patronal signant). Té una eficàcia personal limitada (teoria contractualista).
• Eficàcia normativa: A Espanya, els convenis col·lectius negociats conforme al Títol III de l'Estatut dels Treballadors (convenis estatutaris) tenen eficàcia normativa. Això significa que funcionen de manera similar a una norma jurídica dins del seu àmbit d'aplicació, amb efecte erga omnes (per a tothom). Vinculen totes les empreses i treballadors inclosos en el seu àmbit funcional i territorial, hagin participat o no directament en la negociació o siguin o no membres de les organitzacions signants.

Funcions del Conveni Col·lectiu

• Regular i establir les condicions de treball (salari, estructura salarial, jornada laboral, horaris, vacances, permisos retribuïts, classificació professional, règim disciplinari, etc.).
• Millorar o concretar les disposicions mínimes establertes per l'Estatut dels Treballadors i altra legislació laboral (sempre respectant els mínims legals).
• Complementar la llei en matèries on aquesta fa una remissió expressa a la negociació col·lectiva (per exemple, la durada màxima del període de prova - art. 14 ET, el sistema de classificació professional - art. 22 ET). Si el conveni no regula un aspecte remès, s'aplica supletòriament la regulació de l'Estatut dels Treballadors o normativa aplicable.
• Adaptar la regulació laboral a les necessitats específiques i característiques pròpies de cada empresa, grup d'empreses o sector econòmic.
• Establir drets i obligacions per a les parts signants, incloent aspectes relacionats amb la pau laboral, la formació, la igualtat, la seguretat i salut laboral, etc.

Tipus de Convenis Col·lectius

Segons l'àmbit geogràfic:

• Conveni supraestatal: D'àmbit superior a l'estatal (poc comuns, ex., acords marc europeus sectorials).
• Conveni estatal: Aplicable a tot el territori espanyol (ex., sector químic).
• Conveni autonòmic: Aplicable a l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma (ex., conveni d'oficines i despatxos de Catalunya).
• Conveni provincial: Aplicable a una província.
• Conveni interprovincial: Aplicable a diverses províncies, sense arribar a tota una comunitat autònoma o a tot l'Estat.
• Conveni local o comarcal: D'àmbit inferior a la província.

Segons l'àmbit funcional (activitat econòmica o grup d'empreses/treballadors):

• Conveni d'empresa: Aplicable a una única empresa i tots els seus centres de treball (o els especificats).
• Conveni d'àmbit inferior a l'empresa: Aplicable a un o diversos centres de treball específics dins d'una mateixa empresa.
• Conveni d'àmbit superior a l'empresa: Normalment són convenis sectorials, aplicables a totes les empreses d'un determinat sector d'activitat econòmica (ex., metall, construcció, hostaleria, banca).
• Conveni de franja: Afecta un col·lectiu específic de treballadors amb un perfil professional homogeni dins d'una o diverses empreses o sectors (ex., conveni per a pilots de línies aèries, conveni per a personal mèdic dins del sector sanitari, excloent altres categories professionals com infermeria si tenen el seu propi conveni o regulació).

Segons la seva naturalesa jurídica i eficàcia (principalment a Espanya):

• Convenis estatutaris: Són aquells negociats segons els requisits de legitimació, procediment i contingut establerts al Títol III de l'Estatut dels Treballadors. Tenen eficàcia normativa i efecte erga omnes dins del seu àmbit. Són la forma més habitual i potent de conveni col·lectiu a Espanya.
• Convenis extraestatutaris (o pactes d'eficàcia limitada): Són acords col·lectius que no compleixen tots els requisits legals dels estatutaris (especialment els de legitimació de les parts negociadores). Tenen eficàcia contractual limitada, és a dir, només obliguen les parts signants (empresaris i treballadors representats directament per les organitzacions signants) i es regeixen pel dret comú de contractes (Codi Civil).