Classificació dels Judicis i Teoria del Coneixement de Kant

Classificació dels tipus de judicis i teoria del coneixement

Ja que la ciència és un conjunt de judicis, la pregunta anterior es pot expressar més exactament de la següent forma: quines són les condicions que fan possibles els judicis de la ciència? El que exigeix establir els tipus fonamentals de judicis, per al qual Kant ens presenta dues classificacions:

1. La primera els divideix en judicis analítics i judicis sintètics i atén a si el concepte predicat s'inclou en el concepte subjecte: judicis analítics si el predicat s'inclou en el subjecte; per establir el judici n'hi ha prou amb analitzar el concepte subjecte, per la qual cosa no ens donen cap informació nova, no són extensius; i judicis sintètics quan el predicat no s'inclou en el subjecte: són judicis informatius o extensius i amplien el nostre coneixement.

2. La segona els classifica en a priori i a posteriori i atén la manera de conèixer la seva veritat: judicis a priori si la seva veritat pot ser coneguda independentment de l'experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta; són judicis universals i necessaris; i judicis a posteriori si la seva veritat és coneguda a partir de l'experiència; són particulars i contingents.

Els judicis més importants de la ciència no poden ser ni analítics ni sintètics a posteriori sinó judicis sintètics a priori: per ser sintètics són extensius, donen informació, amplien el nostre coneixement; per ser a priori, són universals i necessaris i el coneixement de la seva veritat no procedeix de l'experiència. Precisament els principis fonamentals de la ciència (Matemàtiques i Física) són d'aquest tipus.

L'estètica transcendental

L'Estètica transcendental és la ciència de tots els principis de la sensibilitat. La Sensibilitat és la capacitat o facultat de les sensacions. L'Estètica explica la manera de tenir sensacions i en ser "transcendental" tractarà del coneixement de les condicions transcendentals (universals i necessàries) que permeten el coneixement sensible, pas previ per a tot coneixement. Kant distingeix dos moments en la percepció: la matèria i la forma. L'efecte dels objectes en la sensibilitat són les sensacions, que són, doncs, donades a posteriori i constitueixen, segons Kant, la matèria del conèixer en el nivell de la sensibilitat. Però les sensacions es presenten ordenades en certes relacions; això que fa que les sensacions apareguin ordenades en certes relacions és la forma. La forma no és donada a posteriori, sinó que està ja a priori en l'esperit, com a forma de la sensibilitat (Kant l'anomena també intuïció pura). La síntesi (unió) de sensacions o dades empíriques, com a matèria, i la forma a priori és el fenomen.

Les formes pures o principis a priori de la sensibilitat són, segons Kant, l'espai i el temps. Espai i temps són les condicions de possibilitat de tota experiència perquè no és possible cap experiència que no estigui sota aquestes relacions. Ara bé, espai i temps no són, segons Kant, propietats objectives de les coses mateixes, sinó formes a priori de la sensibilitat. L'espai és la forma de l'experiència externa, i el temps de la interna. La matemàtica és possible pel caràcter apriorístic del temps i de l'espai: la geometria i l'aritmètica s'ocupen, respectivament, de l'espai i del temps. Ja que la matemàtica està fundada en les formes de la intuïció, tot objecte que es dona en la intuïció ha de complir les lleis de la matemàtica.

Analítica transcendental

La sensibilitat realitza les primeres síntesis en unificar les sensacions en el temps i l'espai, però percebre tal multiplicitat (colors, formes, sons...) no és, sense més, comprendre els objectes. Comprendre el percebut és la funció pròpia de l'Enteniment. Kant estudia aquesta facultat en l'Analítica Transcendental. El nostre coneixement inclou conceptes a més de percepcions, ja que comprendre els fenòmens és poder referir-los a un concepte; quan no podem referir les impressions sensibles a un concepte, la nostra comprensió d'aquelles resulta impossible. Aquesta activitat de referir els fenòmens als conceptes es realitza sempre a través d'un judici. L'enteniment pot ser considerat, doncs, com la facultat dels conceptes, o bé com la facultat dels judicis, la facultat de jutjar. Kant distingeix dos tipus de conceptes, els empírics, que procedeixen de l'experiència i són a posteriori, i els conceptes purs o categories, que no procedeixen de l'experiència i són a priori: les categories (substància, causalitat, possibilitat, unitat, necessitat...); són nocions que no es refereixen a dades empíriques però tampoc no són construïdes, "inventades" empíricament per l'home, ja que pertanyen a l'estructura de l'enteniment (són a priori).

El coneixement és possible perquè apliquem les categories a la multiplicitat donada en la sensació. Els conceptes purs són condicions transcendentals, necessàries, del nostre coneixement dels fenòmens ja que l'enteniment no pot pensar-los si no és aplicant-los aquestes categories: tot allò que és objecte de la nostra experiència és substància o accidents, causa o efecte, unitat o pluralitat, etc. D'aquesta manera, el coneixement resulta de la cooperació entre la sensibilitat i l'enteniment: la sensibilitat ens dóna objectes, l'enteniment els pensa; però les categories només són font de coneixement aplicades als fenòmens (a les impressions sensibles que es donen en l'espai i el temps) i no tenen aplicació vàlida més enllà dels fenòmens. L'error de la filosofia dogmàtica (basada en l'ús pur de la raó) consisteix a usar les categories per referir-se a realitats transempíriques o transcendents (Déu i l'ànima, per exemple). La Física és possible com un saber a priori perquè el món té una estructura matemàtica (en estar sotmès al temps i a l'espai) i perquè les categories tenen una validesa empírica; perquè tot fenomen està estructurat en funció de les categories. Amb això Kant està legitimant filosòficament l'Univers Newtonià.

Dialèctica transcendental

La "Dialèctica Transcendental" estudia la Raó i el problema de si la metafísica pot ser un saber a priori, i conclou que la Metafísica com a disciplina científica és impossible. La Metafísica vol assolir les coses tal com són per si mateixes, els seus objectes són transcendents (no empírics): l'ànima, la seva llibertat i immortalitat, Déu i el món com a totalitat; però la ciència usa necessàriament les categories i aquestes només poden emprar-se legítimament aplicades als fenòmens, al donat en l'experiència. La Raó teòrica, en sentit lax, és el que permet el coneixement del món, i en sentit estricte la facultat de les argumentacions. Kant entén per "dialèctica" el raonament fals amb aparença de veritable. La "Dialèctica Transcendental" ha de mostrar doncs com la Raó realitza arguments aparentment correctes però il·legítims. Precisament les argumentacions de la metafísica són d'aquest tipus.

El coneixement intel·lectual formula judicis i connecta uns judicis amb d'altres formant raonaments. Però hi ha una tendència peculiar en l'ús de la Raó: la Raó busca trobar judicis cada vegada més generals, capaços d'incloure una multiplicitat de judicis particulars servint a aquests de fonament. La Raó aspira a l'incondicionat, al fonament dels fonaments. Quan la Raó, en aquesta recerca de les condicions del condicionat, de lleis més generals i profundes, es manté en els límits de l'experiència, el seu ús és correcte i no dóna lloc a contradiccions; la ciència avança precisament a partir d'aquesta tendència de la Raó; però aquesta tendència porta inevitablement a traspassar els límits de l'experiència empírica a la recerca de l'incondicionat: així, tots els fenòmens físics es pretenen unificar i explicar per mitjà de teories metafísiques sobre el món, com tots els fenòmens psíquics per mitjà de teories metafísiques sobre l'ànima, i, finalment, uns fenòmens i d'altres s'intenten explicar i unificar per mitjà de teories metafísiques sobre una causa suprema d'ambdós tipus de fenòmens, físics i psíquics: Déu. "Déu", "ànima" i "món", són doncs tres idees de la Raó; idees que no tenen una referència objectiva, -no tenen un ús constitutiu- en el sentit que no podem conèixer els objectes a què es refereixen (Déu, ànima i món com a totalitat); però sí un ús regulatiu ja que permeten l'orientació de la investigació i dirigeixen l'ús de la raó en l'aspiració a una explicació cada vegada més profunda de la realitat.

Ètica formal

Totes les ètiques anteriors han partit de l'imperatiu hipotètic, des de l'eudemonisme d'Aristòtil que aspirava a la felicitat fins a la moral cristiana. Kant rebutja aquesta moralitat perquè la considera egoista. Kant estableix l'imperatiu categòric: que tracta que la decisió que un prengui aquí i ara es pot convertir en llei (a priori). Aquest judici compleix els requisits que Kant havia establert per al coneixement: és sintètic i a priori, està determinat pel deure.

L'acció moral ha de tenir la finalitat en ella mateixa i ha de basar-se en la dignitat de les persones; mai no pot ser un mitjà per assolir altres objectius, és a dir, actuar per interès.

D'aquesta manera la moral serà autònoma ja que les úniques condicions provenen de la pròpia naturalesa humana i tindrà validesa universal. Aquesta ètica es defineix també com a formal perquè no prescriu ni prohibeix accions concretes, sinó únicament que la voluntat s'ajusti a la forma de l'imperatiu categòric. Es tracta d'una moral basada en el deure, que no diu el que hem de fer sinó com ho hem de fer.

Amb aquesta moral racional i autònoma, Kant sent la necessitat de justificar els principis metafísics que havia negat mitjançant els postulats de la raó pràctica. Des d'aquesta ètica basada en la bona voluntat d'un subjecte racional, Kant garanteix la llibertat: l'acció és lliure i està condicionada per la pròpia naturalesa; la immortalitat de l'ànima: permet aquesta perfecció moral i el reconeixement etern, que en el sentit laic l'entenem com el record inesborrable que algunes persones deixen en el món; i Déu: garanteix que el comportament ètic porta a la felicitat eterna, com si tinguéssim la convicció que actuar moralment té sentit, que val la pena, els seus efectes no es mostren d'una manera evident.