El Classicisme en la Música: Una Era d'Elegància i Raó

Introducció al Classicisme

El classicisme musical abasta el període des de la segona meitat del segle XVIII fins al 1830. Aquest moviment, també conegut com la Il·lustració, pretenia expressar la idea de perfecció a través de la forma. Buscaven il·luminar la realitat mitjançant la raó, creient que era l'única manera de trobar la veritat.

La Música i els Instruments

Fins al segle XVIII, la cultura i l'art estaven sota el domini de l'aristocràcia. Els artistes creaven obres per a un públic aristocràtic en els salons de prínceps o senyors, a canvi de seguretat econòmica i reconeixement social. Amb l'ascens de la burgesia a finals de segle, l'art es va popularitzar, tornant-se més humà i universal.

Els Intèrprets

L'aparició de la forma sonata va limitar la improvisació. Les iniciatives de l'intèrpret van quedar restringides, donant prioritat a la partitura. Només la cadència dels concerts permetia una aportació personal dels virtuosos, però fins i tot aquesta improvisació va desaparèixer, sent substituïda per cadències escrites pels compositors. Això va implicar canvis importants en els hàbits instrumentals. La partitura ja no es desxifrava durant el concert, sinó que requeria un estudi previ per part dels solistes i l'orquestra, imposant així la pràctica dels assaigs.

Característiques del Classicisme

• Desaparició del baix continu.
• Elegància melòdica inspirada en melodies populars; la melodia és l'ànima de la música.
• Ritme natural, marcat per la melodia.
• Predomini de la textura homofònica; desaparició del contrapunt i l'estil fugat, que esdevé una pràctica pròpia de la música sacra.
• Dramatisme tonal en l'harmonia, que determina la línia melòdica.
• Aparició del crescendo de Mannheim en la dinàmica.
• Introducció de dos temes i quadratura de les frases en l'aspecte formal, expressió perfecta de la forma i equilibri en l'estructura.
• Frase clàssica breu, periòdica i clarament delimitada, a diferència del tema barroc.
• Concepció global de l'obra musical, amb la periodicitat dels incisos ajudant a situar-se dins l'obra.
• Base musical simple i concisa, que pot basar-se en una melodia folklòrica.
• La frase clàssica facilita la comprensió del discurs musical, i l'harmonia implícita esdevé el germen de l'acompanyament.

Haydn

Haydn no va innovar les formes externes, però va perfeccionar-les. Les característiques de les seves obres inclouen:

• Perfeccionament de la sonata.
• Consagració de la simfonia.
• Fixació definitiva del quartet de corda.
• Mestre en el desenvolupament de temes, transformant-los de múltiples maneres i treballant magistralment el tema amb variacions, sovint introduïdes en el segon temps.
• Infusió d'alegria, ingenuïtat, transparència, senzillesa, gràcia i humor en les seves obres.
• Evasió de les obres profundes, serioses, greus i dramàtiques, consagrant-se a la composició musical com a esbarjo per a la cort.
• Reflexió de tranquil·litat, serenitat i proporcions clàssiques de manera admirable.

L'Orquestra Clàssica

Fins al 1750, la composició de l'orquestra era variable, però generalment incloïa un grup de corda (viola i família de violi), clavicèmbal, i oboès, fagots, i en alguns casos, flautes, timbals i trompes. A partir del 1750, l'orquestra va adoptar una forma similar a l'actual, encara que una mica més reduïda. Gràcies a Tamitz, a Mannheim, es van incorporar definitivament els clarinets i les trompes. La corda es va dividir en cinc grups: violins, violes, violoncels i contrabaixos. Els instruments de vent-fusta presentaven més variacions: una flauta, dos oboès, fagots, i més tard, clarinets. Al final del segle, es van afegir els trombons, el flautí i el contrafagot. Els instruments de vent-metall eren dos trombons i, ocasionalment, trompetes. També s'hi afegien dos timbals. La resta de la percussió era poc comú. El nombre de músics variava entre 20 i 32, augmentant a 50-60 a finals de segle, tot i que depenia de les possibilitats econòmiques del mecenes, generalment eren conjunts més reduïts, d'uns 24 instruments.