Cinema Negre (1941-1958): Orígens i Característiques

Cinema Negre (1941-1958)

El cinema negre és un dels gèneres més difícils de definir, doncs no és clar si és un estil, una manera de fer cinema, o un tipus d'ambientació. Tot i així, sí que està clar el període en què va aparèixer i en el qual es va convertir en un clàssic, que és la dècada dels 40 i 50. Però ni tan sols els directors que feien aquest tipus de cinema sabien que era un gènere; el nom el van posar els crítics de cinema francesos que, veient-ho amb perspectiva, es van adonar que després de la Segona Guerra Mundial van començar a aparèixer tot de pel·lícules diferents dels gèneres tradicionals i li van posar el nom de film noir, cinema negre. Aquest gènere va ser molt influent a França, ja que els americans feien cinema negre i els francesos també, i després els americans dels anys 70-80 van estar influenciats per aquests, és a dir, que es retroalimentaven.

Aquest nom fa referència a un món fosc, tant a nivell de fotografia i imatges com a nivell ètic, on la corrupció regna en l'ambient. El cinema negre clàssic té les característiques següents:

• Els protagonistes tenen una versió d'herois i rarament són bons. Són gent cínica i pragmàtica, normalment detectius, interessats i que intenten treure partit de totes les situacions; són buscavides. Moltes vegades deixen de banda els sentiments. Els grans intèrprets d'aquests personatges són Humphrey Bogart i Robert Mitchum.
• Els entorns són urbans i molt variats dins de la mateixa pel·lícula; retraten diferents zones de la ciutat, són espais molt contrastats i sempre tenen un to decadent. Predominen els espais suburbials. Quan retraten poblacions més petites, aquestes són inhòspites i estan plenes de gent dolenta.
• Les dones són autèntiques femmes fatales. Són extremadament pragmàtiques, pràctiques i utilitzen tots els mitjans que tenen al seu abast: la seva bellesa, el sexe i, sobretot, l'amor, però són extremadament fredes.
• Els arguments provenen de novel·les pulp, barates, de crims. Els diàlegs són ràpids i cínics, i sovint les trames són molt complexes.
• Destaca per les seves llums, que són dures i molt expressionistes. Els angles de càmera són forçats.
• A nivell narratiu, hi ha moltes innovacions; per exemple, s'utilitza molt sovint el flashback.
• Els arguments no són lineals i, sobretot, és característica la veu en off.

Antecedents del Cinema Negre

Els antecedents d'aquest cinema provenen del cinema alemany, sobretot de la pel·lícula M, el vampir de Düsseldorf, de Fritz Lang, que tracta sobre un assassí de nens.

Inicis i Evolució del Gènere

L'inici del gènere està marcat per The Maltese Falcon (1941) i també per Shadow of a Doubt, d'Alfred Hitchcock (1943). També destaquen Casablanca, El Tercer Home o La Nit del Caçador, i culmina amb Set de Mal (1957).

Vist amb perspectiva, el cinema negre sorgeix inicialment com a resposta al realisme romàntic. Això es veu amb un protagonista que és un antiheroi i en què els espais són decadents, però també és una resposta a l'ambient de por i paranoia que comença a aparèixer als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial i tots els moviments anticomunistes en el cinema.

El Falcó Maltès: Anàlisi

El Falcó Maltès va ser dirigida per John Huston. Huston era fill d'un actor de caràcter secundari especialitzat en determinats tipus de papers que va abandonar la seva família per anar-se'n a Hollywood. John va tenir una joventut molt moguda i va treballar en molts llocs: boxejador, pintor, periodista... Però als anys 30, en reconciliar-se amb el seu pare, va començar a fer d'extra en pel·lícules de Hollywood. El seu pare va aconseguir que es llegissin alguns guions fets per John i es va començar a valorar com a guionista. El 1941 va decidir dirigir la seva primera pel·lícula amb guió propi, tenint un gran èxit amb The Maltese Falcon. A partir d'aquí, es va dedicar a realitzar tot tipus de cinema, com Cayo Largo, La Reina d'Àfrica o Dublinesos.

El Falcó Maltès és un tercer intent d'adaptar una novel·la de Dashiell Hammett, un dels grans novel·listes de novel·la negra. Aquesta novel·la va ser publicada el 1929 i hi va haver dues pel·lícules anteriors que no van tenir èxit. Huston la versiona i fa el guió en forma d'esborrany no definitiu i el presenten a la Warner. Aquest esborrany estava tan ben fet que van considerar que era un guió final i van acceptar produir-la, però amb un pressupost molt baix i condicionant el rodatge a tres setmanes. La pel·lícula va fer que el llibre es convertís en un supervendes tant als Estats Units com a Europa.

Aspectes destacats de la pel·lícula

La pel·lícula va sorprendre per la moral relaxada; cap dels personatges té una moral molt rigorosa, i els personatges són molt interessats, intentant treure el màxim partit. Tot el que fan sembla que ho facin per diners, i els protagonistes mantenen relacions sexuals per diners. Visualment, sorprèn el constant ús dels contrapicats, es deia que era perquè el protagonista era baixet i no es notés tant. I la utilització d'imatges amb molta profunditat i perspectiva, i llum molt contrastada. El director de fotografia va ser Arthur Edeson, que va fer la fotografia per a Frankenstein i L'Home Invisible. Tot i així, els recursos fílmics queden supeditats a la trama, sent un film molt coral tècnicament.

Anàlisi d'escenes clau

Inici

A l'inici, el protagonista, Sam Spade, que és detectiu, rep l'encàrrec per part d'una dona misteriosa de trobar la germana d'aquesta. En marxar la noia, el soci li pren el treball perquè se la vol lligar i aquella mateixa nit és assassinat quan comença a investigar.

En l'inici passen cinc accions seguides: hem vist el despatx, com l'assassinen, com truca. Hi ha moltes accions seguides que no corresponen en el temps, hi ha moltes el·lipsis de temps i es va molt al gra. Hi ha moltes converses amb personatges nous, com Iva, que és la vídua i que no apareix fins a la meitat de la pel·lícula, i és determinant per entendre la relació entre els socis.

Quan tanca la porta, llum contrapicat, obre el pla i ens ensenya la distribució de les taules, deixant-nos clar amb el cartell que són socis, i en el final de conversa la càmera fa un contrapicat que va a parar a l'ombra de la finestra. La mort del personatge, que dura un segon, fora de pla, la pistola, i és molt breu, també serà propi d'aquest cinema el treballar fora de pla, igual que quan el truquen per dir-li la notícia i, mentre parla, hi ha un bodegó, una tauleta de nit amb un rellotge, el telèfon, i ens situa en la seva habitació, i tornarà a sortir i ens tornarà a situar en la mateixa cambra al final. Té molta tensió dramàtica. Obre el pla, s'il·lumina i parla amb la secretària. A partir d'aquí venen fons encadenats, que són diferents escenes, característic d'aquest cinema. El que sorprèn més és la fredor amb la qual tracta l'amic mort i serà característic, però en el fons no és així.

Tractament del gènere femení

En la segona escena important, veiem com tracten el gènere femení, que les tracten de manera tendenciosa, i les relacions afectives. En aquesta escena, el protagonista acaba de passar la nit amb la principal sospitosa de l'assassinat. Ell sospita, però té una atracció molt forta. Això ens ho transmeten en l'escena anterior, quan ella estava estirada en un divan i ell li fa un petó i després es fon. En tallar-se aquesta escena, comença la que representa l'endemà i, quan el protagonista arriba al despatx, ella ja està allà esperant-lo. Sortiran tres personatges femenins: la vídua del mort, la secretària i ella. En dos minuts ha tractat amb tres personatges diferents i ho fa amb velocitat. Ens mostra tres perfils del personatge que seran tòpics en el cinema negre. El primer és la relació amb la femme fatale, amb la qual veiem que hi ha molt contacte físic i l'afectivitat és d'ell cap a ella, i la càmera es manté molt fixa per mantenir l'atenció amb aquest punt de vista mig baix. L'altre personatge femení que apareix, i que és un altre tòpic, és la secretària, guapíssima, amb la qual hi ha molt feeling, s'entenen molt bé, i l'assessora i l'ajuda. I hi ha un tercer personatge, que és la vídua, que està extremadament ben presentada; ell està parlant per telèfon i diu"hola nen", està fora de pla, fins que es descobreix que és ella. I es deixa entendre clarament que ell no tindria relació amb ella, és la dona rebutjada que se sent ferida i li busca problemes al protagonista. També un tòpic. L'ambient és extremadament sexual i no hi ha correspondències, és a dir, la femme fatale passa d'ell, la secretària, que no pot fer res amb ell, i la vídua, que ha estat rebutjada per ell. Amb la secretària és una conversa molt relaxada, i amb la vídua no, i això, a nivell de guió, ens explica la relació amb les dones.

Entrevista amb l"home gra"

A nivell tècnic, l'escena important és quan s'entrevista amb l"home gra". És qui veritablement sap el que està passant; ell li revela que tots els implicats en la trama van darrere d'un falcó, que és una joia de l'edat mitjana i que ha provocat assassinats i avarícia. Aquesta escena és interessant pels plans lleugerament contrapicats, que accentuen el volum de l'home gras i el poder que té. I la profunditat de camp; les lents d'aquell moment ho permetien, i això genera uns ambients molt barrocs, perquè tots els objectes queden enfocats i li dona un toc molt opulent i ric. Aquesta profunditat de camp augmenta el joc de llums, que busca donar textura. En els plans de l'home gras, se situa just en l'angle de les parets per donar més magnitud al personatge, a més del tipus de pla. Sempre utilitza el mateix recurs: un pla general de la conversa, camp contra camp, fins que ell s'aixeca i simula que es molesta, on juga amb altres recursos, com seguir el personatge per augmentar la violència. I al final es veu un tòpic, quan ell puja a l'ascensor i el dolent baixa, es creuen i no s'arriben a trobar.

Recepció i llegat

La productora va fer que es visionés el film abans amb un públic reduït per fer canvis, una de les primeres vegades que es feia això. Feien un test i el que agradava es mantenia i el que no es canviava, però va agradar tant que no es va canviar res.

És una pel·lícula important perquè, quan van fer els títols de crèdit, el nom de Humphrey Bogart era tan gran com el títol, i ens serveix per veure com el cinema americà i l'star system van triomfar.