Causa i desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola

Causes profundes

Desigual distribució de la propietat de la terra derivada en un atur estructural al camp i unes condicions de vida a nivell gairebé de subsistència.

Deficient industrialització (localitzada només en algunes regions) i retard econòmic que feien més conflictives les relacions socials entre les classes benestants i les classes populars.

Oposició dels grups socials benestants a qualsevol canvi que suposés la pèrdua dels seus privilegis. Així, el rebuig i hostilitat d’aquests grups a les reformes socials i econòmiques de la República.

La manca d’encaix dels nacionalismes basc i català en l’Estat espanyol.

El conflicte entre clericalisme i anticlericalisme en un país on no s’havia produït una veritable modernització (similar a la Gran Bretanya o França).

Les profundes tensions socials sorgides a Europa a la dècada de 1930 degut a la Gran Depressió i al creixement del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya.

Deriva de les classes benestants cap a solucions autoritàries (feixisme) davant el temor d’una revolució social.

La radicalització de part de les forces polítiques i socials d’esquerra davant la lentitud dels canvis.El tradicional intervencionisme militar per a canviar l’acció de govern o el propi govern al llarg dels segles XIX i XX.

Causes immediates

L’aguda conflictivitat social (ocupació de terres, vagues) i el conflicte polític entre les esquerres i les dretes.

L’alteració de l’ordre públic i de la legalitat: cop d’Estat del general Sanjurjo, conspiracions militars, la violència terrorista de la FE y de las JONS i les represàlies dels grups esquerrans a aquesta violència.

La voluntat d’amplis sectors socials (burgesia industrial i financera, latifundistes, petits propietaris rurals de Castella i Lleó i Navarra), polítics (Bloque Nacional, la CEDA, la FE y de las JONS, entre d’altres) i militars (la UME) d’acabar amb el govern del Front Popular i la mateixa República.

El cop d’Estat militar dels dies 17-20 de juliol de 1936.

Cap al cop d’Estat

L’oposició a la victòria en les eleccions del 16 de febrer de 1936 del Front Popular a Espanya es va manifestar de manera immediata: José María Gil Robles va demanar de manera insistent al president del govern en funcions Portela Valladares declarar l’Estat de Guerra i anular les eleccions però li va denegar. També el cap de l’Estat Major de l’exèrcit, el general Franco, va demanar el mateix però el president del govern i el ministre de Guerra, el general Molero, el varen desautoritzar.

Hi va haver, posteriorment, diverses iniciatives de conspirar per enderrocar la República protagonitzades per forces de dretes (Renovación Española, la FE y de las JONS) i sectors empresarials però no va ser fins el 8 de març de 1936 en què es va produir una reunió on els generals Mola, Fanjul, Franco i d’altres a més del tinent coronel Galarza (de la UME) van decidir organitzar un cop d’Estat i constituir una Junta militar presidida pel general Sanjurjo (que estava exiliat a Portugal).

A finals d’abril, la coordinació del cop d’Estat va recaure en el general Mola (que va adoptar el nom de Director): el seu pla consistia a organitzar un pronunciament militar simultani a totes les guarnicions possibles, entre les quals se’n consideraven cabdals les de Madrid i Barcelona, i a donar un protagonisme especial a l’exèrcit d’Àfrica, que hauria de comandar el general Franco. El cop comptava amb el suport de les forces polítiques de la dreta (sectors monàrquics, carlins, falangistes, etc.) i amb el reconeixement i recolzament de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat oferint-los ajuda econòmica i militar. El govern republicà, enmig de rumors i informacions sobre un possible cop d’Estat, va decidir canviar de destinació els generals sospitosos d’estar-hi implicats (Franco a les Canàries, Mola a Navarra i Goded a les Illes Balears) sense, però, destituir-los.

Segons les instruccions del general Mola i els acords dels conspiradors, el cop havia de ser extremadament violent en els seus inicis per aturar qualsevol reacció del govern legal i legítim del Front Popular. Es va decidir que es faria a mitjans d’agost (aprofitant el període de vacances) però la mort violenta del líder del Bloque Nacional i de Renovación Española, José Calvo Sotelo com a resposta a l’assassinat del tinent Castillo (de la Guàrdia d’Assalt i simpaties socialistes) per falangistes, el dia 14 de juliol, va accelerar els plans colpistes (per aprofitar la commoció produïda per l’assassinat de Calvo Sotelo) i el dia 17 de juliol s’iniciava el cop d’Estat al Marroc.

L’esclat de la Guerra Civil

El 17 de Juliol del 1936 el tinent coronel Juan Yagüe, cap de la Legió, es va aixecar a Melilla. El general Francisco Franco, després d’assegurar el control de les Canàries, va passar al protectorat del Marroc, també revoltat contra el govern del Front Popular. Entre els dies 18 i 19 el Alzamiento Nacional es va estendre per Espanya (Goded a les Illes Balears, Queipo de Llano a Sevilla, Cabanellas a Saragossa, Mola a Pamplona i Franco al Marroc, entre d’altres). El general Emilio Mola, governador militar de Pamplona, havia dirigit la preparació del cop, i que disposava de la col·laboració de les milícies dels falangistes i dels carlins. L’objectiu era dominar tot el país però la resistència al cop a força zones del país féu que dominessin les Canàries, el Marroc, les Balears (llevat de Menorca), Navarra, Àlaba, Castella i Lleó, Galícia, gran part d’Aragó, Càceres i les ciutats de Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada, on predominaven els latifundis o els petits propietaris conservadors, és a dir l’Espanya interior i cerealística, amb dues ciutats importants, Sevilla i Saragossa.

A causa del seu fracàs en reprimir el cop, Santiago Casares Quiroga, cap del govern del Front Popular va ser substituït el dia 19 de juliol per Diego Martínez Barrio que intentà pactar amb els rebels (per telèfon) i com que no ho va aconseguir va dimitir també i, ja al dia 20 de juliol, fou escollit José Giral qui, en la presidència del govern, va decidir satisfer les demandes dels partits i sindicats tot repartint armes per a fer front al cop: la lleialtat de part de l’exèrcit i de les forces de seguretat i la resistència dels sindicats i dels partits del Front Popular van fer fracassar el cop a les zones industrials (Madrid, Catalunya, València, Cantàbria, Astúries i part del País Basc) i les zones agràries de Castella La Manxa, Múrcia i zones d’Extremadura, Andalusia i Aragó.

El fracàs de la insurrecció a Catalunya

A Catalunya, el cop s’havia preparat per a iniciar-se a la matinada del 19 de juliol: era vital per als rebels dominar Barcelona ja que es pensava que amb la ciutat comtal sota control, passaria el mateix a la resta del país. L’encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded, el qual havia de rebel·lar-se a les Illes i, després, traslladar-se a Barcelona. Els rebels comptaven amb 5000 efectius de la 4ª Divisió Orgànica sota el comandament del general Fernández Burriel (tot esperant Goded) i dos-cents falangistes i carlins (el principal partit de dretes, la Lliga Catalana no va secundar el cop i els partits d’extrema dreta eren molt minoritaris). Les forces de Seguretat de la Generalitat, sota l’autoritat del Comissari d’Ordre Públic, Frederic Escofet, eren uns 5000 efectius (entre Guàrdia d’Assalt, Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra) més els possibles voluntaris civils dels partits i sindicats d’esquerra. Quan les primeres tropes revoltades varen sorgir de la caserna del Bruc per dirigir-se cap al centre de la ciutat i ocupar els edificis principals, les sirenes de fàbriques i vaixells del port de la ciutat van sonar avisant tothom que s’havia iniciat el cop. A l’Eixample, a Sants, al Paral·lel, a les Drassanes, a la Plaça de la Universitat, al Cinc d’Oros, es varen produir forts combats entre les forces lleials i la tropa revoltada; els rebels van arribar a la Plaça de Catalunya (l’edifici de la Telefònica era vital) i d’aquí no varen poder passar. A primera hora de la tarda la Guàrdia Civil comandada pel coronel Escobar es va pronunciar a favor del la República i va entrar en combat. El quarter de Sant Andreu (amb un important arsenal d’armes diverses) es va rendir i a la matinada es varen rendir els rebels de les Drassanes. Unes hores abans, s’havia rendit el general Goded i havia demanat als seus partidaris, a través de la ràdio, que deixessin de combatre. A la ciutat es va viure la rendició com un gran triomf popular contra el feixisme ja que havien estat milers els voluntaris de partits i sindicats que havien participat en el combat al costat de les forces policials.

A la resta de Catalunya, mentre que a Tarragona, la Seu d’Urgell i Manresa, les tropes s’havien mantingut lleials, en canvi, s’havien aixecat a Mataró, Girona, Figueres i Lleida: però, en arribar les notícies del desenllaç advers que havien tingut els rebels a Barcelona, també es varen rendir.

Els militars insurrectes disposaven del recolzament de les classes benestants, de l’Església, dels sectors conservadors de la societat i dels partits de dreta i d’extrema dreta (Bloque Nacional, CEDA, Comunión Tradicionalista, FE y de las JONS). Es definien com a “nacionals” perquè defensaven la unitat d’Espanya i els seus valors tradicionals. Els militars volien una dictadura, els monàrquics i part de la CEDA la restauració d’Alfons XIII, els carlins una monarquia tradicionalista i els falangistes una dictadura com les d’Itàlia o d’Alemanya, però tots coincidien en acabar amb les reformes republicanes i amb la mateixa República.

Els republicans, titllats com “rojos” (pels rebels que al seu torn eren qualificats de “fatxes” i “facciosos” pels republicans), incloïen treballadors industrials, pagesos sense terra i classes mitjanes il·lustrades i les forces polítiques i sindicals que els representaven (Izquierda Republicana i altres, PSOE, PCE, POUM, CNT, UGT, ER), d’un sistema democràtic i continuar les reformes, si bé hi havia sectors que propugnaven una revolució social.

Era, per tant, l’enfrontament entre dues concepcions de la societat i de les formes polítiques.1.4.La internacionalització de la Guerra Civil.es del primer moment l’anomenada Guerra d’Espanya va tenir una gran repercussió internacional perquè va ser vista com una lluita dels models totalitaris d’Alemanya i d’Itàlia contra les democràcies i les forces revolucionàries socialistes i comunistes.Les dictadures d’Alemanya, Itàlia i Portugal, el Papat i elsgoverns catòlics recolzaren els insurrectes, mentre que les democràcies van tenir un paper ambigu. França (que tenia un govern del Front Popular, fou pressionada per la Gran Bretanya perquè no ajudés els republicans, ja que podria suposar una guerra contra Alemanya i l’objectiu dels britànics era mantenir la pau a Europa i que si no ho feien que no comptessin amb l’ajuda britànica en cas d’una agressió alemanya. França es va sotmetre a les exigències britàniques a l’hora que impulsava la creació d’un organisme internacional que impedís armar-se als dos bàndols. Així, a Londres es va constituir el Comitè de No-intervenció (VIII-1936) que va incloure a vint-i-set països entre els quals hi havia Alemanya, Itàlia i l’URSS i que va tenir com a resultat principal impedir la compra d’armes per la República, que era un Estat sobirà i legítim que estava patint una insurrecció interna, motiu que la va acostar a l’URSS, dirigida per Stalin.

1.5.L’ajuda exterior.Els nacionals van disposar d’un ampli recolzament de l’Alemanya nazi en armes (17000 assessors, 120 tancs, 600 peces d’artilleria i 597 bombarders, caces i altres) i d’un contingent aeri, la Legió Còndor, que va utilitzar Espanya com a camp de proves per a la propera Segona Guerra Mundial, durant la qual es van cobrar l’ajut en minerals estratègics. Els italians van enviar armament, 759 bombarders, caces i altres i tropes de terra (Corpo di Truppe Volontarie, més de 72 000 soldats). També hi van participar voluntaris portuguesos, irlandesos i feixistes i ultracatòlics d’altres països. Cal comptar també amb l’ajuda subministrada per empreses nord-americanes (petroleres, la Ford, etc.).

En el bàndol republicà, el govern de Francisco Largo Caballero va enviar a l’URSS les reserves d’or del Banc d’Espanya (X-1936) com a dipòsit per a la compra d’armes. No va tenir més remei ja que l’embargament internacional li va impedir poder comprar armes. En contrapartida, consellers militars soviètics van tenir un paper destacat en l’organització de la guerra, a la vegada que comissaris polítics van exercir la seva influència a través del PCE.

Per a la República va ser molt important la participació de les Brigades Internacionals, amb 60.000 voluntaris demòcrates, socialistes, comunistes i anarquistes procedents, sobretot, d’Europa i Amèrica, destacant la seva coordinació per la Tercera Internacional (comunista).