Catedral de Santiago de Compostel·la: Història, Arquitectura i Simbolisme

Catedral de Santiago de Compostel·la

Localització, Autoria i Data

Localització: Santiago de Compostel·la, La Corunya, Espanya.
Autor: Desconegut. Les obres van ser encarregades pels bisbes Diego Peláez (fins a 1087) i Diego Gelmírez (fins a 1128). El Pòrtic de la Glòria (que no analitzarem aquí) és obra posterior del mestre Mateo, realitzada entre 1161 i 1188.
Data: 1075-1128.

Forma i Mètode

Forma: Catedral romànica, típic model d'església de peregrinació, amb planta de creu llatina i capçalera amb girola i absidioles. La longitud de l'edifici és de 97 metres.
Mètode: Obra arquitectònica realitzada en pedra.

Descripció General

L'edifici, una de les construccions més importants de l'estil romànic, presenta als seus peus una nàrtex, on se situa el Pòrtic de la Glòria. En la construcció primitiva, en aquest espai es situaven a banda i banda sengles torres de planta quadrada.

L'interior del temple es divideix en tres naus. La central posseeix una amplada de 10 metres i aconsegueix una altura de 22, cobrint-se amb volta de canó. Les naus laterals, de menor altura i uns 5 metres d'amplada, ho fan amb voltes d'arestes. Sobre aquestes naus laterals s'alcen tribunes que treuen el cap a la nau central mitjançant arcs geminats. Les seves obertures exteriors proporcionen il·luminació a la part superior de la nau central, cosa que contrasta amb la major penombra de la zona inferior.

Les voltes se sostenen mitjançant pilars compostos que presenten columnes adossades, organitzades de manera que la columna que mira cap a la nau central s'eleva al llarg de tota l'altura de la mateixa, fins a arribar a l'inici de l'arc faixó corresponent.

El transsepte s'organitza també en tres naus i en els extrems s'obren sengles portades a l'exterior. D'altra banda, en un dels seus costats majors, aquest transsepte presenta quatre absidioles, disposades dos a cada costat de la capçalera. Sobre el creuer s'alça un cimbori. En tot aquest enorme transsepte s'alcen també tribunes sobre les naus laterals.

La capçalera de la catedral és d'àmplies dimensions i disposa d'una girola amb cinc capelles radials en els absidioles. D'elles, la central presenta a l'interior forma absidada, mentre que a l'exterior es tanca amb testera plana.

Tot l'espai interior del temple està organitzat de manera que els fidels (després de concloure aquí la seva peregrinació fins a la tomba de l'apòstol Santiago) poguessin accedir a la catedral per la portada dels peus i recórrer-la fins arribar a la girola, on, en l'espai central, es troba el sepulcre de l'esmentat apòstol. Tot aquest camí interior de l'edifici permet que puguin desenvolupar-se sense interferències les cerimònies religioses.

Anàlisi Simbòlica

La catedral de Santiago simbolitza, en primer lloc, la importància d'una ciutat i una seu bisbal on es troba situat el sepulcre d'un dels dotze apòstols de Crist. En aquest sentit, la mateixa planta de l'església és imatge de la creu de Crist i, en conseqüència, representació en pedra de la idea de la crucifixió i mort de Jesús com a base per a la salvació del món. Però, d'altra banda, la construcció simbolitza a la perfecció el desenvolupament del regne astur-lleonès en un moment en què l'espai geogràfic peninsular es trobava fragmentat i en el qual sobresortia el món islàmic representat per al-Àndalus.

Anàlisi Sociològica

El sepulcre de l'apòstol Santiago va ser redescobert cap a l'any 829, i sobre el mateix es va edificar (regnant Alfons II el Cast) un primer temple, de reduïdes dimensions. Més tard es van aixecar allà dues basíliques preromàniques, a les quals finalment va acabar substituint la catedral que ara podem contemplar.

El fet de disposar de l'única tomba conservada d'un dels dotze primers deixebles de Jesús (juntament amb la de Sant Pere, a Roma), va convertir l'antiga Iria Flàvia en el centre d'un creixent moviment de peregrinacions que aviat va arribar a tota la cristiandat europea, de la qual Santiago de Compostel·la va acabar convertint-se en un dels principals centres religiosos. Va sorgir així el Camí de Sant Jaume, una ruta de pelegrinatge que acabava precisament aquí el seu recorregut. Els diferents ramals d'aquesta via s'unien després de creuar els Pirineus, per recórrer a continuació tot el nord peninsular i concloure a Compostel·la. D'aquesta manera, el camí va facilitar els intercanvis culturals entre les diferents zones del continent i va estendre més enllà de les fronteres de la península la fama d'una ciutat i d'una monarquia (l'astur-lleonesa) que va impulsar la devoció a les relíquies de l'apòstol. Succeïa tot això en una Europa ruralitzada i feudal, però que lentament s'aniria obrint al desenvolupament de les ciutats, del comerç i de les activitats burgeses, sempre sota l'atenta mirada de l'Església cristiana com a controladora única de les consciències.