Catalanisme i Republicanisme: Evolució entre 1901 i 1925

3. Catalanisme i Republicanisme 1901-1909

Consolidació de la Lliga Regionalista

Al principi del segle XX, la Lliga es consolida com a partit hegemònic a Catalunya. El líder Enric Prat de la Riba va definir la nacionalitat catalana el 1906, reclamant el dret de Catalunya a l’autonomia política, però estava disposat a invertir en la política espanyola per tal de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Els primers anys de la Lliga no són fàcils, ja que han de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. La crisi esclata el 1904 quan Alfons XIII visita Barcelona, on un grup de regidors de la Lliga, dirigits per Cambó, portaveu de la Lliga a Madrid, no van obeir els acords del partit per boicotejar la visita del rei.

Coalició Solidaritat Catalana 1906

• Moviment solidari: El rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions va gestar un moviment patriòtic de refermament de la personalitat catalana i compromís en la lluita pels drets de Catalunya. Això va ser l'origen de la Solidaritat Catalana el 1906, que agrupava totes les forces catalanes excepte partits dinàtics conservadors, liberals i lerrouxistes. En les eleccions de 1907, els partits de Solidaritat presenten candidatura conjunta i formen el Programa del Tívoli, que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i Catalunya amb òrgans d'autogovern.
• Crisi de Solidaritat: La presència de diputats solidaris al congrés obliga a Maura a canviar d’estratègia i a negociar les lleis amb la minoria catalana amb la voluntat d’integrar-los i dividir-los. Les diferents idees dels partits de la coalició solidària van provocar la ruptura. El 1908, la Lliga defensa els interessos de l’església i es va oposar a un projecte de l’ajuntament de Barcelona que comportava la introducció d’escoles municipals de la cooficialitat del català. Els Fets de la Setmana Tràgica del 1909 van acabar de dispersar el moviment solidari, ja que la Lliga va veure correcte la repressió i els republicans ho van criticar.

Catalanisme d’esquerres

Els escindits de la Lliga el 1904, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà el 1906, un partit nacionalista, democràtic i republicà. També va promoure el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Va contribuir a l’apropament de forces d’esquerra que el 1910 van fundar la Unió Federal Nacional Republicana, la qual va obtenir bons resultats a les eleccions de 1910. L’aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, l’anomenat Pacte de Sant Gervasi, no va tenir bons resultats a les eleccions del 1914, provocant que la UFNR desaparegués el 1916.

L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona

• Conflicte del Marroc: La Conferència d’Algesires del 1906 i el tractat hispano-francès del 1912 van establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. L’interès espanyol es basava en possibles beneficis econòmics sobre el territori del Rif (mines, etc.), però sobretot en restaurar el prestigi de l’exèrcit per aconseguir que Espanya fos una potència colonial. Van haver-hi atacs per part dels rifenys al Barranco del Lobo el 1909, on van morir molts soldats espanyols, i llavors van decidir augmentar el nombre de soldats amb reservistes de Barcelona, molts dels quals estaven casats, provocant un important moviment de protesta popular.
• Mobilització popular i les seves conseqüències: La mobilització contra la guerra i contra l’injust sistema de quintes es va iniciar al port de Barcelona durant l’embarcament de tropes cap al Marroc. El 24 de juliol, lerrouxistes, socialistes i anarquistes van constituir un comitè de vaga. La revolta popular es va allargar durant una setmana i va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig de l’hegemonia social i cultural de l’Església. Es van aixecar barricades al carrer, hi va haver enfrontaments amb policies i incendis a centres religiosos. Les autoritats van declarar l’estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les manifestacions. La repressió posterior va ser molt dura per part de Maura. L’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que va fer caure el govern conservador de Maura. Els fets a Catalunya van tenir conseqüències polítiques, i els lerrouxistes, desacreditats pel comportament oportunista dels seus dirigents, van anar perdent influència. Al catalanisme, la coalició Solidaritat Catalana es va designar com a Lliga Regionalista, ja que va ser acusada de ser partidària de la repressió.

Mancomunitat de Catalunya 1914-1925

Formació

El procés de formació de la Mancomunitat va ser llarg i difícil. Els polítics catalanistes sabien que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora d’infraestructures, modernització del sistema educatiu i foment de la cultura catalana. Aquests objectius es van convertir en el programa de la Diputació de Barcelona el 1907, en què Enric de la Riba va ser escollit president. Aquest mateix any ja es va crear l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya el 1914. Amb la voluntat de dotar Catalunya d’òrgans propis, el 1911 la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes. Canalejas es va comprometre a tirar endavant el projecte i el 1912 va ser aprovat per les Corts. Després de l’assassinat de Canalejas el 1912, el Senat va aturar el projecte. El 1913, el nou govern conservador liderat per Dato va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins administratius.

Constitució de la Mancomunitat

La Mancomunitat es constitueix el 6 d’abril del 1914. El seu líder era Enric Prat de la Riba. La Mancomunitat només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les diputacions i només va disposar dels pressupostos d’aquestes. En qualsevol moment, el govern podia suspendre-la, ja que només era un ens administratiu. La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat, que va dur a terme una política de govern orientada a estimular la cultura i modernitzar l’economia. L’organisme va tenir tres presidents: Prat de la Riba, Josep Puig i Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera després del cop d’Estat del 1925.

L’obra de govern de la Mancomunitat

L’actuació de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga i va tenir dues direccions fonamentals: la creació d’una infraestructura de serveis públics per poder desenvolupar l’economia i el foment de la llengua i cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu. En el desenvolupament econòmic, la Generalitat va invertir part dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària i sistemes de posta i telefònica. També es va endegar un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció. Pel que fa a l’ensenyament, es va voler consolidar la llengua i cultura catalanes, es van crear biblioteques, escoles i es va iniciar una tasca d’unificació ortogràfica que va encarregar a Pompeu Fabra, que crearà el diccionari general de la llengua catalana el 1932. Seguidament, el Parlament va impulsar una renovació pedagògica.