Catalanisme i Regeneracionisme a Espanya

Valentí Almirall i el Centre Català

Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític, un dels seus principals impulsors. Va trencar amb Pi i Margall l'any 1881 i es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que, pels volts del 1870, havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya. En el congrés catalanista es va acordar la formació d'un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Memorial de Greuges

El Centre Català va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme. El Memorial denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional, alhora que defensava el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça governamental d'elaborar un nou codi civil únic per a tot Espanya.

El fracàs del projecte d'Almirall

La proposta d'Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana. D'altra banda, tenia un component social més feble que el republicanisme federal, la qual cosa limitava les seves bases populars.

Un nou sistema polític

Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la restauració de la dinastia borbònica perquè esperaven que la nova monarquia tornaria l'estabilitat política i posaria fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social. Cánovas buscava un nou model polític que superés els problemes del liberalisme precedent. Es va plantejar dos objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país, posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí. El primer que va fer va ser convocar eleccions de sufragi universal per a unes corts constituents perquè la Constitució del 1869 havia quedat sense efecte després de la proclamació de la República.

Una crisi política i moral

Les despeses de la guerra cubana van promoure a Hisenda la necessitat d'instal·lar reformes. Alguns dels nous governants van intentar aplicar les idees del regeneracionisme, un corrent molt crític amb el sistema polític i la societat espanyola, basada en reformes de l'administració pública i una descentralització administrativa, però es va rebutjar per part de la burgesia. La crisi del 98 va ser una crisi moral i ideològica que va causar un impacte psicològic important sobre la població, perquè representava la destrucció del mite de l'Imperi Espanyol en un moment que les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a Àfrica i a Àsia.

El Regeneracionisme

Els progressistes consideraven que s'havia perdut l'oportunitat de modernitzar el país en el fracàs de la revolució del 68 i van crear la Institución Libre de Enseñanza, creada el 1876 per diversos catedràtics a causa que a les universitats no els hi deixaven la llibertat de càtedra. Tenia entre les seves files Francisco Giner i estava profundament influïda pel krausisme. Van ser els impulsors de la introducció a Espanya de les teories pedagògiques i científiques més avançades que s'ensenyaven a la resta d'Europa. Alguns pensadors consideraven que la societat espanyola estava massa influïda per la religió catòlica, la qual cosa no afavoria la modernització de la cultura i la ciència. Aquest corrent va acabar coneixent-se com a regeneracionisme: presentava una visió molt crítica envers la història d'Espanya i reclamava la necessitat de regenerar la vida política i social del país. El moviment va ser representat per Joaquín Costa, que va defensar la necessitat d'enterrar les glòries passades, millorar la situació dels pagesos i augmentar el nivell educatiu i cultural del país. La generació del 98 va intentar analitzar el problema d'Espanya en un sentit molt crític i pessimista. A Catalunya es van tancar caixes i a mitjà termini es va consolidar el catalanisme a causa que els burgesos van orientar el seu suport cap a formacions catalanistes que reivindicaven l'autonomia i la modernització de l'Estat.

La fi d'una època

El desastre del 98 va significar la fi del sistema de la Restauració i el sorgiment d'una nova generació política i social en el nou regnat d'Alfons XIII. La política regeneracionista no va aconseguir implantar les reformes proposades i simplement es va limitar a deixar que el sistema funcionés amb uns canvis mínims. També va aparèixer un antimilitarisme creixent a causa de la derrota en la guerra cubana, mentre els militars acusaven la corrupció i la ineficàcia política. Al si de l'exèrcit es va crear un sentiment que els militars havien de tenir més participació en la vida política estatal.