Casa Milà (La Pedrera): Anàlisi Completa i Estil

1. Catalogació

La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, va ser construïda entre 1906 i 1912 a Barcelona per l'arquitecte Antoni Gaudí.

Ressenya Breu

Els materials utilitzats en la construcció són la pedra, el maó, el ferro i la ceràmica. El sistema constructiu es basa en l'ús de materials industrials i voltes.

2. Anàlisi Formal

Elements de Suport

L'estructura de ferro i les jàsseres (bigues mestres), recolzades sobre pilars de pedra, permeten alliberar els murs de la seva funció de suport. Això crea espais lliures que no depenen de parets mestres. La funció estructural dels murs és substituïda per arcs parabòlics i columnes inclinades.

Elements Suportats

La façana de l'edifici està connectada al cos principal mitjançant un sistema de bigues i tirants de ferro. Les golfes i el terrat presenten una volta anul·lar d'arcs catenaris.

Espai Interior

La planta és rectangular, amb xamfrans i parets perimetrals ondulants. L'edifici disposa de dos patis interiors de grans dimensions. A diferència de les construccions de l'època, Gaudí va instal·lar ascensors i una escala de dimensions reduïdes. La decoració interior segueix la línia modernista, amb estucs als sostres i panys amb motius florals. La façana i la planta lliure de càrregues permeten grans obertures exteriors per a l'entrada de llum i ventilació. Els patis interiors contribueixen a la il·luminació de totes les plantes. Gaudí va prescindir de les escales en els accessos als habitatges, instal·lant un sistema d'ascensors que hi condueixen directament.

Espai Exterior

La irregularitat de la façana fa que l'edifici destaqui. Tot i no ser simètrica, aconsegueix un gran equilibri i harmonia gràcies a les fileres de balcons ondulants. El coronament és enrajolat blanc. Vista des de l'exterior, La Pedrera s'assembla a una muntanya de pedra amb formes capritxoses, on les corbes i paràboles dominen els contorns. Les obertures de finestres, portes i balconades, fetes de ferro forjat i modelades amb motius vegetals, segueixen la mateixa tònica. La composició de pedra i la seva talla granulada li proporcionen una consistència comparable a certes formes geològiques. L'edifici consta d'una planta baixa, cinc pisos i un àtic, revestit de tessel·les de ceràmica blanca. Al terrat, les formes escultòriques recorden els paisatges de la Capadòcia i acullen dipòsits d'aigua i les caixes d'escales i ascensors.

Estil

L'estil de La Pedrera és el Modernisme. Les seves característiques principals són: l'ús de la línia corba, la decoració inspirada en la natura, l'asimetria i la recuperació de tècniques artesanals. La Pedrera és fruit de la gran llibertat creativa de Gaudí. La influència de les formes de la natura és evident, com ara les formes de Montserrat o les onades del mar, que haurien influït en l'ondulació de la façana. També hi ha influències de l'arquitectura gòtica i medieval, com ara les xemeneies, que recorden els elms dels cavallers. La funcionalitat és molt important en l'arquitectura de Gaudí: va introduir un sistema innovador d'ascensors, va anticipar la planta lliure del Moviment Modern utilitzant pilars en lloc de murs de càrrega, i va combinar tècniques industrials amb l'artesania. La Casa Milà és un exponent de la reacció contra l'uniformisme arquitectònic de la Revolució Industrial. Gaudí va aplegar els elements fonamentals de la seva concepció orgànica de l'arquitectura. La combinació de la pedra sinuosa i el ferro forjat de les balconades dóna a l'edifici una gran força expressiva. La Pedrera va influir en l'arquitectura expressionista, especialment pel seu caràcter estructural i disseny orgànic. Arquitectes com Le Corbusier van admirar-ne l'estructura, i els surrealistes en van publicar un article. Continua sent un edifici admirat pels arquitectes contemporanis, que valoren la relació entre tècnica, estètica, funció i espai.

3. Contingut i Significació

La Casa Milà és l'exponent més clar de l'arquitectura orgànica de Gaudí, que rebutjava la línia recta en la construcció. La decoració, obra de Gaudí amb la col·laboració de Josep Maria Jujol, presenta ondulacions als balcons i baranes de ferro forjat que simulen formes vegetals. Al terrat, els dipòsits, escales i xemeneies tenen formes orgàniques i estan recoberts de trencadís. L'edifici simbolitzava el poder econòmic de la família Milà, que va encarregar l'obra a un dels arquitectes més controvertits del moment.

Funció

Com a edifici residencial, Gaudí el va adaptar als criteris funcionals de l'època, destinant la planta principal a la família Milà i la resta a lloguer.

Context Històric

La Revolució Industrial va generar contradiccions, com ara la manca de personalitat dels objectes i edificis fabricats en sèrie. Els industrials buscaven la individualitat en l'artesania tradicional. El creixement industrial i demogràfic de Barcelona va requerir un nou pla urbanístic. L'anticlericalisme de l'època va influir en la construcció, i Gaudí dirigia la construcció de la Sagrada Família com a temple expiatori dels "pecats anticlericals".

1. Catalogació

El Pensador d'Auguste Rodin va ser inicialment modelat en guix el 1880 com a part del projecte Les Portes de l'Infern, on havia de decorar el timpà. En aquell moment, l'obra es titulava El Poeta i representava Dante. El projecte no es va completar, i El Pensador es va començar a exposar per separat el 1888, esdevenint una escultura autònoma. Posteriorment, Rodin va crear l'escultura en bronze l'any 1903, ampliant-ne la mida el 1904.

Ressenya Breu

El material utilitzat en la primera versió va ser el guix, amb la tècnica del modelatge. La reproducció ampliada és de bronze, realitzada mitjançant la tècnica de la fosa. L'escultura és exempta, concebuda per ser vista des de diferents angles, i de tipologia sedent. És monocromàtica. Actualment, la reproducció en bronze més important es troba al Museu Rodin de París.

2. Anàlisi Formal

Composició

La composició és centrípeta, amb les línies dirigides cap a l'interior, desvinculant-se de l'exterior. Es basa en diagonals entrecreuades en ziga-zaga: el braç esquerre reposa sobre el genoll esquerre, la mà dreta sosté el cap i el colze dret reposa sobre el genoll esquerre. La figura està lleugerament desproporcionada, amb peus i mans més grans i el cap més petit. Una marcada línia diagonal li confereix sensació de moviment. Rodin utilitza el contrast entre zones rugoses i brillants, sense polir a la manera clàssica, deixant visible el modelat de l'artista. Això crea un joc de llums i ombres que aporta realisme i força a l'escultura.

Ritme

Hi ha un equilibri entre repòs i moviment. El moviment es percep en la força del personatge i en el tractament anatòmic, amb la tensió dels músculs, com si estigués fent un esforç físic. Això reforça la voluntat de l'artista de donar vida a les seves figures.

Temps

L'obra té una voluntat d'eternitat, ja que vol representar la contemplació de la desgràcia de la humanitat.

Estil

L'obra s'inscriu en l'Impressionisme (efectes de llums i ombres, superfícies rugoses) i el Simbolisme. Rodin té un estil personal, donant importància al volum dotat de vida i a la transmissió dels sentiments a través d'actituds, gestos i jocs de llum. Prioritza l'aparença de les formes sobre les formes mateixes, utilitzant contorns no nítids i la tècnica del "non finito" (inacabat). Busca l'expressió per sobre del naturalisme. Auguste Rodin (1840-1917) és un dels escultors més reconeguts. Va ser rebutjat a l'Escola de Belles Arts de París. Va viatjar a Itàlia el 1875, on va quedar impressionat per l'obra de Miquel Àngel. Admirava l'art gòtic i va recórrer les catedrals de França el 1877. La seva obra més ambiciosa va ser La Porta de l'Infern, que inclou obres com El Pensador, El Bes i El Fill Pròdig. La seva obra prefigura l'escultura modernista i el realisme, amb presència del simbolisme, el vigor i el classicisme. Va influir enormement en els escultors del segle XX. Rodin va començar amb el Realisme, va passar pel Simbolisme i va arribar a l'Impressionisme. En El Pensador, Rodin va modelar la figura de manera irregular per expressar la força interna i els sentiments del personatge. La superfície no està polida, sinó insinuada, fet que ha portat a considerar l'obra de Rodin com a impressionista, tot i ser tridimensional.

3. Contingut i Significació

El 1880, l'Estat francès va encarregar a Rodin un relleu per decorar l'entrada del Museu de les Arts Decoratives de París. Rodin va treballar en el projecte durant anys, però no es va dur a terme per superar el pressupost. L'estàtua, situada damunt de la porta i basada en la Divina Comèdia de Dante, es titulava El Poeta.

Representava Dante inclinat cap endavant, observant els cercles de l'Infern i meditant sobre la seva obra. Era un ésser de cos torturat i esperit lliure, decidit a transcendir el sofriment mitjançant la poesia. Rodin volia representar un home nu, ajupit sobre una roca, amb el puny contra les dents, pensant. El pensament fecund s'elabora lentament en el seu cervell. És un home immers en les seves reflexions, però amb un cos que suggereix una gran capacitat d'acció. No és un somiador, sinó un creador. El Pensador s'ha convertit en una de les escultures més famoses de la història.

Funció

Decorativa i il·lustrativa.

Context Històric

L'obra s'emmarca en la III República Francesa. La burgesia liberal, oposada al despotisme del II Imperi, va assumir el poder després de la guerra francoprussiana de 1870 i l'experiència de la Comuna de París. Enriquida per la Revolució Industrial, l'expansió econòmica i l'especulació financera, aquesta burgesia es va centrar en el present i el futur, deixant de banda els vestigis del passat. Els organismes oficials encarregaven obres a artistes més acadèmics que Rodin, per la qual cosa l'encàrrec representa un reconeixement públic a l'escultor. L'obra va trencar amb les concepcions clàssiques de l'escultura i va obrir les portes a una escultura centrada en nous valors plàstics. Durant la segona meitat del segle XIX, l'art es va adaptar al gust de les classes dominants, però un corrent minoritari va buscar noves formes d'expressió, evolucionant cap a les Avantguardes del segle XX. La societat industrialitzada va contribuir a la substitució del llenguatge artístic vigent per altres més adequats a les noves perspectives, eliminant idees com "l'art és igual a bellesa" o que l'obra d'art és contrària a l'objecte útil.

1. Catalogació

Aquesta obra escultòrica s'anomena Els Primers Freds i és de Miquel Blay. Data de 1892 i actualment es troba al MNAC (Barcelona).

Ressenya Breu

És una escultura de volum rodó, realitzada en marbre mitjançant la tècnica de la talla. Les seves dimensions són 2,93 m x 1,95 m, i la seva tipologia és de grup. Representa dos personatges, un ancià i una nena, nus i asseguts en un banc.

2. Anàlisi Formal

Composició

La composició és proporcionada i asimètrica, amb línies diagonals i en forma de "S" a la figura de la nena, i verticals a la de l'ancià. El cos de la nena és prim i fràgil, amb les costelles i l'os del maluc marcats. L'ancià presenta un cos demacrat, amb amplitud d'espatlles. La nena centra l'atenció en l'ancià, mentre que aquest observa l'espectador amb resignació i dignitat. Ella busca la protecció de l'ancià, recolzant el cap a la seva clavícula i plegant els peus, que no arriben a terra, en una postura que reflecteix timidesa i indefensió. La llum crea una sensació de naturalitat en els cossos i reforça el volum.

Ritme

El ritme és d'equilibri entre repòs i moviment. Les dues figures estan en repòs, però el moviment de la nena aporta cert dinamisme.

Temps

És simbòlic i amb voluntat d'eternitat, ja que representa el pas del temps i la fragilitat humana. També es pot interpretar com la captura d'un instant anecdòtic.

Estil

(El text original no inclou la descripció de l'estil. S'hauria d'afegir aquí, indicant que l'obra s'inscriu en el Realisme amb influències del Simbolisme i del Modernisme. Es podria parlar de la influència de Rodin en l'obra de Blay, així com de la temàtica social i la representació de la vulnerabilitat humana.)

3. Contingut i Significació

El tema és anecdòtic i al·legòric. Iconogràficament, els dos personatges mostren la vulnerabilitat de l'ésser humà en la infantesa i la vellesa. Simbòlicament, Blay transmet la sensació de fred i indefensió a través de la nuesa dels personatges. La força de l'obra rau en la capacitat de transformar una escena de tendresa en una representació idealitzada del sofriment humà.

Funció

La funció és decorativa, amb una temàtica intimista del gust de la burgesia, que buscava novetats artístiques. Va ser creada per ser exposada a l'Exposició Nacional de Madrid de 1892, on Blay va guanyar la primera medalla. Per tant, també té la funció de mostrar la vàlua artística de l'escultor.

Context Històric

L'obra s'emmarca en una època de canvis (revolucions polítiques, socials i tecnològiques) provocats per la Industrialització i les seves conseqüències: la imposició del capitalisme, l'ascens de la burgesia industrial i financera, el creixement caòtic de les ciutats (creixement demogràfic, emigració del camp, concentració industrial). Aquesta conjuntura va crear la necessitat d'un nou urbanisme (Pla Cerdà, 1859) i d'un nou estil arquitectònic representatiu de la nova classe dominant. La introducció de la fotografia a les revistes il·lustrades d'art va canviar els gustos de les classes dominants, que fins aleshores havien preferit temes religiosos per a la decoració.

1. Catalogació

L'obra a comentar és Eros i Psique, realitzada entre 1787 i 1793 per Antonio Canova.

Ressenya Breu

Està feta de marbre, utilitzant la tècnica de la talla. És una figura exempta, de grup, i es troba al Museu del Louvre a París. Inicialment, va estar en un saló de la vil·la de Lord Cawdor, prop del llac de Como (Itàlia), però va ser robada per les tropes de Napoleó.

2. Anàlisi Formal

Composició

Canova mostra el rigor neoclàssic amb la representació de l'ideal de bellesa, tant masculí com femení. L'escultura té una composició en forma de "X", amb dues línies diagonals: una des de l'ala esquerra d'Eros fins als peus de Psique, i l'altra des de l'ala dreta fins als peus de la noia. El centre circular, on es creuen els braços dels amants, apropa la composició al Barroc i centra la mirada de l'espectador. L'escultor segueix les pautes de l'escultura clàssica, treballant la superfície fins a aconseguir un acabat molt polit, sobre el qual la llum llisca.

Ritme

El moviment ve marcat per les línies compositives i per l'acció del petó, amb els braços entrecreuats formant un cercle.

Temps

És simbòlic, ja que representa l'amor que supera els obstacles. També es pot interpretar com un moment anecdòtic, materialitzant l'instant fugisser del petó.

Estil

L'obra pertany al Neoclassicisme, sorgit a la segona meitat del segle XVIII, que imita els models clàssics grecs i romans, produint un art intel·lectualista, academicista i impersonal. L'interès per les teories filosòfiques, el sistema de vida i l'art del món clàssic es va estendre per Europa, tot i que va sorgir a Itàlia, on es van iniciar els estudis sobre les ruïnes clàssiques. El Neoclassicisme es caracteritza per la temàtica mitològica, el treball del marbre i la recerca de la bellesa ideal i la claredat compositiva, basada en la puresa de la línia. Malgrat això, les línies en "X" i el centre circular apropen l'obra a una composició més barroca. Lluny de la fredor neoclàssica, Canova aconsegueix una obra plena de tendresa, amb un tractament del material que li dóna una textura suau i delicada, polint-lo amb pedra volcànica i banyant-lo amb calç i àcid per a un major realisme anatòmic.

3. Contingut i Significació

El tema es basa en una de les narracions de L'Ase d'Or d'Apuleu (s. II aC). La història narra com Psique, filla d'un rei d'Àsia, ofèn Eros en descobrir que s'ha enamorat d'ella. Psique consulta l'oracle de Venus, que li imposa tres condicions per recuperar el seu amor. L'última consisteix a recollir l'atuell de Prosèrpina, que conté el secret de la bellesa. Psique obre l'atuell i cau en un son profund. Eros se'n compadeix i la desperta amb un petó. La intensitat del moment escollit per Canova converteix aquest gest en la imatge paradigmàtica de l'amor. L'escultor estudiava les seves creacions amb esbossos dibuixats o models de guix.

Funció

Decorativa. Va ser un encàrrec de Lord Cawdor, però després va passar a mans de Napoleó.

Context Històric

Les descobertes de Pompeia i Herculà, els estudis de l'antiguitat clàssica de Winckelmann, la divulgació dels llibres clàssics i el liberalisme polític, fonamentat en principis de l'antiguitat, van propiciar un retorn al passat de la cultura occidental.

1. Catalogació

Es tracta dels Magatzems Carson, Pirie i Scott, construïts entre 1899 i 1904. Es troben a Chicago.

Ressenya Breu

Els materials emprats van ser el formigó, el vidre, l'acer, la pedra i el ferro. El tractament del mur es realitza amb pilars de formigó armat que formen una carcassa metàl·lica, alliberant-lo de la funció de càrrega. El sistema constructiu utilitza materials industrials.

2. Anàlisi Formal

Elements de Suport

L'edifici se sosté per un esquelet de formigó armat i bigues d'acer, que permeten l'obertura de grans finestres. Aquest esquelet proporciona més compressió, plasticitat i resistència al foc.

Elements Suportats

Els elements suportats són les grans finestres i la coberta plana que tanca la part superior de l'edifici.

Espai Interior

L'arquitecte concep l'edifici de dins cap a fora, formant un tot orgànic on cada part reflecteix la seva funció ("La forma segueix la funció"). La planta és lliure, amb columnes i pilars que trenquen la continuïtat de l'espai. La llum és l'element predominant. Els interiors són diàfans gràcies a l'estructura d'acer i formigó.

Espai Exterior

La façana presenta dues parts diferenciades: la base, amb amplis aparadors de vidre i bandes d'ornamentació de ferro fos de caràcter naturalista (fulles d'acant i espirals); i la part superior, amb una construcció cel·lular que repeteix un mòdul de finestres horitzontals, separades per una estructura de formigó. Sullivan resol la cantonada amb un pavelló circular que segueix l'estructura del cos inferior, amb una decoració més exagerada a la part baixa. Els vidres mostren els noms dels magatzems. Les portes del pavelló circular permeten la continuïtat entre carrer i vestíbul. La façana està construïda per complir funcions indispensables, com ara l'entrada de llum. L'horitzontalitat li dóna poca sensació d'alçada, adaptant-se visualment a l'entorn.

Estil

Pertany a l'Escola de Chicago, que es caracteritza per: estructures metàl·liques que permeten edificis de gran alçada; ús del pilar de formigó com a suport; finestres esteses horitzontalment; inclusió d'ascensor elèctric; i eliminació d'elements decoratius exteriors. Destaca per la seva funcionalitat i racionalitat, tot i que manté el decorativisme del Modernisme. El seu autor és Louis Sullivan, l'arquitecte més rellevant de l'Escola de Chicago. Juntament amb Adler, va construir els primers gratacels a Chicago. Tot i l'interès per l'estructura, Sullivan manté elements decoratius que l'entronquen amb el Modernisme.

3. Contingut i Significació

Els magatzems són considerats una de les obres més rellevants de Sullivan i un dels edificis més significatius de l'Escola de Chicago. Són un exemple del pensament arquitectònic de Sullivan, segons el qual cada part ha de reflectir la seva funció. Els magatzems articulen un espai interior ampli i disposen de façanes obertes. S'han considerat com un gratacels apaïsat. És un antecedent dels magatzems actuals.

Funció

Fins al 2007, l'edifici va funcionar com a grans magatzems de la firma Carson, Pirie i Scott, especialitzats en la venda de roba, calçat, mobles, joieria i productes de bellesa.

Context Històric

La proposta urbanística s'emmarca en la reconstrucció de Chicago després del gran incendi de 1871. El centre de la ciutat s'associa als grans magatzems i al comerç. La ubicació en una cantonada permet dominar el camp visual. La construcció de gratacels va ser possible gràcies a la invenció de l'ascensor i al progrés de la siderúrgia.

1. Catalogació

L'obra a comentar és el Palau de la Música Catalana, de Lluís Domènech i Montaner, situat a Barcelona. Va ser construït entre 1905 i 1908.

Ressenya Breu

Els materials utilitzats són el ferro, el maó, la pedra artificial, el vidre, el mosaic i la ceràmica. El sistema constructiu combina materials industrials amb la volta. Les dimensions són a escala humana.

2. Anàlisi Formal

Elements de Suport

L'estructura metàl·lica i les columnes de ferro formen una "capsa de vidre", tot i que també s'utilitzen murs, pilars i arcs. A la planta baixa, hi ha arcs i grans pilars de maó. Al segon pis, una estructura de pilars, bigues de ferro i volta de revoltons, a més dels arcs. Els murs són de tancament (mur cortina), no de sustentació, i per això són, en gran part, vitralls.

Elements Suportats

Bigues, revoltons a la catalana i una gran claraboia central de vitrall.

Espai interior. S'ubica en un solar irregular i lleugerament trapezoïdal. L'espai interior es divideix en tres parts: els accessos, on se situen dues escales monumentals; l'auditori, on se separen el pati de butaques i les llotges, i l'escenari, situat a la part més estreta i que no presenta l'arc superior tradicional que l'emmarca i, per tant, queda integrat plenament en el conjunt. Les dependències administratives ocupen la resta de l'edifici. La sala de concerts , gràcies a la utilització de columnes de ferro i formigó que estalvien parets mestres, és concebuda com una gran caixa de vidre. Aquest espai únic és de clara inspiració en el gòtic català. Tots els espais mantenen una gran unitat gràcies a l'ornamentació que decora tots els racons de l'edifici.La il·luminació s'aconsegueix pels laterals i la claraboia central. Com és un espai únic, tot l'espai interior queda il·luminat perfectament. Espai exterior. Està situat en un xamfrà de confluència de carreres estrets, cosa que no el permet destacar, excepte per la seva exuberant decoració. L'entrada se situa al xamfrà, decorat amb el grup escultòric de Miquel Blay (una al·legoria a la cançó popular catalana, presidida per la musa de la música i sant Jordi; i a la part inferior, a l'esquerra, la cançó de la llar i, a la dreta, la del treball. L'edifici presenta dues façanes de maó vist vermell, amb arcades a la planta baixa i una tribuna alta amb columnes de ferro i finestrals, coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes de mosaics i busts escultòrics.  

L'edifici es tanca amb un àtic decorat amb mosaics de Lluís Bru, i una cúpula a la terrassa. L'aspecte més rellevant a l'exterior és el grup escultòric de Miquel Blay dedicat a lacançó popular, presidit per sant Jordi, a la confluència de les dues façanes.  La planta té forma estreta i profunda, ja que s'havia d'adaptar al terreny de la parcel·la. La façana té grans finestrals de vidre per tal de facilitar la il·luminació interior. Predomina la verticalitat i curvilinealitat. Estil. Pertany al Modernisme. Combina la tradició constructiva catalana  i la modernitat. Utilitza la línia corba en els arcs, una decoració carregada d'inspiració en elements de la natura, i recupera les tècniques artesanals. 3. Contingut i significació. L'edifici és de caràcter civil. No solament es va tenir en compte la decoració, sinó també el màxim de visibilitat en la sala de concerts així com una acústica perfecta. Joaquim Cabot, president de l'Orfeó Català, encarregà l'obra definida com un “temple de l'art català i el palau del nostre renaixement”. S'intentava aconseguir que l'edifici representés Catalunya, la seva història i la seva cultura. Per això els elements escultòrics recreen tant la música popular catalana com la culta. A l'escenari hi ha les escultures de Gargallo, un arbre amb el bust d'Anselm Clavè, que representa la música popular i Les Flors de Maig, Wagner i la cavalcada de les Valquíries, representa la música culta. La decoració escultòrica interior i exterior és molt complexa: al segon pis de la façana, hi ha els bustos de Bach, Beethoven, Palestrina i Wagner; el mosaic de Lluís Bru, Elscantaires de l'Orfeó Català, frontó on es representa a la senyera, les muntanyes de Montserrat i la Balanguera; escultures de Miquel Blay, Sant Jordi amb senyera i espasa i el grup de la Cançó Popular (amb homes, dones, camperols, pescadors, ciutadans, nens, que rodegen la Musa de la Cançó Popular Catalana. A la part baixa de l'escenari hi ha un fris de mosaic corbat que representa 18 dones inclinades que toquen diferents instruments, les muses de la Música. Funció. La funció és de sala de concerts però també era la seu de l'Orfeó Català i escola superior de música.

Explicacions / Context històric. La revolució industrial va provocar moltes contradiccions, una de les quals era el fet que els industrials s'adonaven de la manca de personalitat dels objectes i edificis producte de la fabricació en sèrie, per la qual cosa busquen la individualitat en l'artesania tradicional pels grans propietaris d'edificis modernistes. L'expansió de la ciutat de Barcelona, a partir de la Revolució Industrial va provocar que s' haguessin de crear o ampliar antics equipaments. El pla Cerdà dut a terme durant l'època del Modernisme, va preveure aquest creixement: és el moment en què s'edifiquen, entre d'altres infraestructures essencials i en diversos indrets de Barcelona, l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau (també obra de Domènech i Montaner), el Conservatori Municipal de Música, el Parc Güell i el Palau de la Música Catalana. A nivell cultural es va viure a Catalunya una gran renovació cultural, reflectida en la literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura. L'aparició del catalanisme polític fomentà un nacionalisme que estengué a tots els àmbits i l'edifici va constituir la culminació del catalanisme polític perquè la seva construcció va ser sufragada amb aportacions populars i de l'Orfeó Català, propietari de l'edifici. El 1888 Barcelona va organitzar l'Exposició Universal i l'Ajuntament va emprendre grans transformacions urbanístiques que van convertir Barcelona en una gran ciutat europea. Pel seu tipus de decoració, el Palau no tingué cap tipus de repercussió en l'arquitectura posterior, que la considerava passada de moda (en algun cas es va parlar del Palau com “el Palau de la Quincalleria Catalana” i fins i tot va estar a punt de ser enderrocat). L'aplicació de les innovacions tècniques com el ferro i el vidre en l'estructura de l'edifici, es veu també en edificis com l'Auditori de Chicago de Louis Sullivan (1889). El 1997 la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat.

1. Catalogació. La Torre Eiffel es va construir entre el 1887 i el 1889 a París. Va ser construïda per Alexandre Gustave Eiffel i es considerada una arquitectura de ferro. Ressenya breu. El material utilitzat es el ferro forjat i el sistema constructiu amb materials industrials. Té unes dimensions de 305m (alt) x 125m (ample), tot i que actualment, després d’afegir l’antena de telecomunicacions mesura 325m. 2. Planta - Espai. Planta quadrada de 125 m de costat, amb un alçat dissenyat de 305 m i actualment de 325 m. sustentada sobre quatre pilars que conflueixen en una única forma que predomina una aparença de verticalitat, absència de decoració, èmfasi en les qualitats del material i trencament dels canons. Consta de tres plataformes a les quals es pot accedir per mitjà d'escales o ascensors. Elements de suport. Aquesta obra arquitectònica s’alça sobre quatre grans pilars als vèrtex del quadrat, reforçats per arcs, cosa que els fa ser molts resistents, amb un entramat de bigues de ferro integrat per 18.000 peces. Elements suportats. L'estructura vertical que s'aixeca com una agulla i es situa cap el centre de gravetat, dotant així l'edifici d'equilibri i estabilitat. Espai (exterior – interior). En aquest edifici no es pot diferenciar entre espai interior i exterior, donat que l'estructura que conforma la torre no tanca cap espai. Es tracta d'una construcció de gran verticalitat (la més alta del món en el moment de la seva construcció), amb una base que es va corbant cap a l'interior fins arribar a l'agulla. L'estructura està a la vista i es va construir amb bigues entrecreuades per tal de consolidar l'edifici. Els espais buits del primer i segon pis proporcionen una sensació d'ingravidesa visual. Tots quatre costats són idèntics i simètrics. Actualment hi ha restaurants i botigues. Estil. Més que un edifici es pot considerar una obra d'enginyeria. Pertany a l'estil anomenat Arquitectura del ferro. És un estil que no es pot desvincular de la II Revolució Industrial i l'ús dels nous materials com el ferro, l'acer, o el formigó armat. Les característiques fonamentals són el desproveïment d'elements decoratius superflus i la utilització del ferro com a materialconstructiu.  L'estil està molt vinculat a les Exposicions Universals, on es mostraven els últims avenços tècnics i industrials.

3. Contingut i significació. Quant el significat, l'obra aposta per la innovació, de forma que l’exposició sigui memorable i respongui a la idea d'una construcció moderna, d'acord amb els nous temps. Les exposicions universals van ser concebudes, dins la dinàmica de la Revolució Industrial, com uns grans aparadors on els diferents estats presentaven els seus avenços. París organitzà l'exposició de 1889 per celebrar el centenari de la Revolució Francesa (de la presa de la Bastilla) i la torre Eiffel es convertí en símbol de la potència i l'avenç de la tècnica constructiva de França i de les possibilitats dels nous materials constructius. La Torre Eiffel vol representar el triomf de la França industrial i es va escollir en un concurs organitzat pel ministre de comerç i indústria Édouard Lockroy, per representar França en l'esmentada exposició. Funció. Tenia com a funció commemorar el centenari de la Revolució Francesa de 1789 i crear una obra emblemàtica amb motiu de l'Exposició Universal de 1889. Actualment s'ha convertit en el símbol de París i tota França. És la primera estructura humana que superà els 300 metres i representa el triomf de l'enginyeria i la indústria, així com el progrés i la modernitat, valors de la burgesia industrial.  Explicacions / Context històric. Les exposicions universals van constituir esdeveniments importants en els quals participaven tots els països industrialitzats, que aportaven tots els seus avenços i creacions lligats a la segona revolució industrial, els intercanvis econòmics, i l'imperialisme creixent. La construcció de la torre Eiffel va provocar una gran polèmica sobre la seva estètica i es va demanar que s'abandonés el projecte, però la construcció va continuar. Es va mantenir per fer experiments de telègraf sense fil i es va anar integrant el el paisatge parisenc de forma que s'ha convertit en símbol de la ciutat i un referent per a alguns projectes. Va significar la superació de l'arquitectura tradicional i obrí un nou camí a seguir als arquitectes que s'havien de plantejar els nous reptes del segle XX. Actualment s'utilitza també per emetre TV, ràdio i senyal de telèfon i rep 200 milions de visitants l'any.