Característiques de la Tectònica de Placas

La capa D va ser descrita per K.E. Bullen el 1949. És una capa que té un gruix molt variable. Fa de límit entre la mesosfera i l’endosfera, i produeix reaccions químiques. Els materials d’aquesta capa pugen a la mesosfera i altres cap a la mesofera i l’astenosfera en un procés anomenat ploma.

Plataforma C: A partir de la línia de la costa, els fons oceànics guanyen profunditat amb un pendent suau.

Talús continental: És el límit entre l’escorça oceànica i continental.

Peu de talús: Té un pendent de 0,3 i una amplada de centenars de km. Es troba als marges continentals on hi ha fosses oceàniques.

Marge continental actiu: Es caracteritza per plataformes continentals més estretes, un pendent més acusat del talús continental i l’inexistència del peu de talús.

Conques oceàniques profundes: Són zones planes anomenades planes abissals amb profunditat de 3 a 3,5 km.

Dorsals oceàniques: Expansió de la litosfera, es troben sota dels oceans. Es tracta de llargues serralades amb activitat volcànica moderadament actives.

Una falla transformant és el desplaçament lateral d'una placa tectònica respecte a una altra. La seva presència és notable gràcies a les discontinuïtats del terreny. Aquest tipus de falles connecten les dorsals oceàniques.

Un punt calent és l'àrea localitzada a l'astenosfera on les temperatures són elevades. Això genera extenses acumulacions de magma, que puja seguint corrents de convecció procedents de prop del nucli terrestre.

El cinturó circumpacífic: Presenta terratrèmols amb profunditats molt variables, des dels superficials fins als profunds.

Cinturó mediterrani-himalaia: S'originen terratrèmols superficials i mitjans, amb una gran dispersió de la seva localització.

Tectònica de plaques: Estableixen que la litosfera està dividida en un conjunt de plaques rígides que es mouen i freguen entre elles.

Característiques importants:

• La litosfera oceànica es genera a les dorsals oceàniques com a conseqüència de l’expansió del sòl oceànic.
• La litosfera oceànica creada a la dorsal és destruïda.
• Les plaques canvien de forma i mida amb el pas del temps.

Límits divergents: Són línies on les plaques se separen, això produeix l’ascensió de material de l’astenosfera i la creació de litosfera oceànica.

Límits convergents: Són línies on dues plaques es xoquen. Hi ha tipus de xoc: el xoc de dues plaques litosfèriques oceàniques crea arcs d’illes, el xoc de litosfera continental i oceànica forma arcs volcànics. Aquestes dues són subduccions, i si és un xoc de dues plaques litosfèriques continentals, formen serralades continentals, això s’anomena obducció.

Límits passius: Són dues plaques que es desplacen lateralment entre elles, sense destrucció ni formació. Les falles de transformació són l’expressió d’aquest procés.