Característiques de l'Escola Nova

Característiques del moviment pedagògic de l'Escola Nova

L’Escola Nova no és un moviment unitari sinó un conjunt d’experiències renovadores sorgides a principis del segle XX. L’any 1921 es va fundar la Lliga International de l’Educació Nouva, que va aprovar els trenta principis bàsics que havien de reunir les escoles noves, elaborats per Adolphe Ferrière, un dels creadors principals de la teoria d’aquest moviment. També es va crear a Ginebra el Despacho internacional de nuevas escuelas per canalitzar les inquietuds i aportacions de tots els pedagogs compromesos amb un projecte de renovació escolar centrat en l’infant.

El moviment d’Escola Nova ha de considerar-se com la reacció antagònica respecte d’allò que ha vingut a anomenar-se escola tradicional. L’escola tradicional es caracteritza per la separació del món real, la vigilància estricta i el control de l’alumne a qui es considera imperfecte per naturalesa; un món escolar fictici amb mètodes competitius basats en el memorisme, el verbalisme i l’educació llibresca; la transmissió dels aspectes més conservadors de la cultura erudita establerta; un mestrecentrisme, un mestre distant que ostentava tota l’autoritat, un uniformisme, que abocava els alumnes a l’anonimat, basat en la disciplina externa, en l’esforç per l’esforç i en l’obediència acrítica. El corrent de l’Escola Nova no es defineix per una línia metodològica ni per una determinada teoria. Més aviat ve a ser un conglomerat de teories, d’intuïcions, d’experimentacions i de mètodes el factor comú dels quals és la transformació de l’escola, a partir de determinades premisses ideològiques, socials i pedagògiques. Així, és un moviment ampli en el que podem trobar, fins i tot, antagonismes en les fonamentacions pedagògiques.

Respecte de les fonts, dins del camp de l’educació, el precursor més evident és Rousseau que comença a qüestionar el paper del mestre i de l’infant en l’educació, tot considerant la infantesa com un estat genuí i evolutiu des del que cal construir la intervenció educativa. El desplaçament del protagonisme del mestre i la consideració de l’infant com a centre de l’educació és una de les bases de l’Escola Nova. Com a conseqüència, la infantesa no es concep com una etapa imperfecta i que no té sentit sinó en funció de l’edat adulta; en canvi, es pensa que la infantesa té sentit en ella mateixa i és la base i el punt de partida del seu propi desenvolupament. D’aquesta manera, la funció de l’escola no és solament preparar per a la vida, sinó que és la vida mateixa. El paper del mestre es presenta com a guia i observador, i l’escola es converteix en un laboratori de pedagogia on tant els mestres com els infants realitzen els seus experiments. Al mestre se li confereix una funció reflexiva i tècnica.

Els pedagogs renovadors oposen als principis de l’escola tradicional una nova manera d’entendre i de practicar l’educació:

Escola tradicional vs Escola nova

Educador com a transmissor vs Educador com a guia d’aprenentatge. L’assignatura, centre de l’acció vs L’alumne, centre de l’acció. Alumne absorbidor de coneixements vs Alumne actiu constructor de coneixement. Memorització vs Experimentació, comparació, comprovació, generalització. Imitació i còpia vs Expressió personal. Horaris rígids vs Flexibilitat d’horaris. Moral heterònoma vs Desenvolupament del judici crític. Disciplina externa basada en la por i el càstig vs Disciplina autònoma basada en l’acceptació, la llibertat i la coresponsabilitat. Uniformisme vs Personalització, grup participatiu.

Principis fonamentals que inspiren l’Escola Nova i que són d’una gran vigència:

§Psicologisme: Conèixer l’infant, saber com aprèn, disposar de bases psicològiques sobre les quals construir les propostes d’intervenció educativa.

§Paidocentrisme: L’infant és el centre de l’acció pedagògica.

§Activisme: els infants aprenen a partir de la seva activitat, de l’acció, de la seva capacitat d’experimentació, de la seva interacció amb el medi.

§Integralitat: S’ha de contemplar l’educació integrada de totes les capacitats humanes; tant les intel·lectuals com les físiques, les morals, les emocionals, les socials. No hi ha educació veritablement si no es disposa amablement de l’exercici significatiu de totes les capacitats humanes.

§Funcionalisme: Els aprenentatges han de servir d’alguna cosa; han de ser útils per als infants i així han de ser reconeguts. La funció dels aprenentatges no ha d’estar en funció del més enllà: ha de cobrir les necessitats immediates i ha d’establir bases de coneixement; bases de conèixer i de situar-se al món.