Bullangues Catalunya
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 6,31 KB
2.1.
La crítica del centralisme
Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única, amb les corts com a dipositàries úniques de la sobirania nacional' 'si de cas, compartida només amb el rei), i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar.
Sota el regnat d'Isabel II l'Estat liberal va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del progressisme català que discrepaven d'una centralització tan radical i reclamaven més atribucions per als ajuntaments i les diputacions. Els moviments populars (bullangues) que es produïren entre el 1835 i el 1843 van palesar aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la de La Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular (ve geu el tema 3).
Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l'Estat de guerra a Catalunya en diferents ocasions. Això va provocar que fins i tot els moderats catalans iniciessin un cert distanciament dels seus homonims espanyols, que es mostressin descontents davant l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. Homes com Jaume Balmes, Joan Mané i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització.
2.2. El federalisme
Des de la dècada del 1840, en m context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer referent. A] 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important. La implantació d'aquest partit va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial.
Francesc Pi i Margall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la -rotecció dels . ' = i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la uníó voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.
En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb re eresentants dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Balears),
València i Aragó) van signar el Pacte Federal de Tortosa document constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamemtès sobre el concepte de la sobirania popular.
La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la Restauració van fer perdre influència al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit.
En el nou context de la Restauració el federalisme va replantejarso la relació entre els diferents territoris que havien de constituir l'Estat federal. Josep M. Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya atès que Pi i Margall residia a Madrid, va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'estat Català dins la Federació Espanyola (1883). El text dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competencias i sense altres limitacions que les derivades del pacte federal.
La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal i Pi i Margall va reformular el prejecte a nivell espanyol posant l'accent en la problemàtica social, en especial la reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors industrials. La defensa de la independencia de Cuba feta per Pi i Margall va augmentar les dissensions a l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort (1901).
2.3 Valentí Almirall i el Centre Català
Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalalanisme polític, del qual ha estat considerat un dels principals impulsors. Almirall, un dels dirigents federals més destacats de Catalunya, va trencar amb Pi i Margall l'any 1881 i es decidí a impulsar una acció política especificamnet catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixensa.
Almirall, ja des del Diari Català, explicà la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i passés a ocupar-se dels “interessos materials" del país, la qual cosa significava fer política. Aquesta idea va ser el centre del congrés catalanista, en el qual es va acordar la formació d’un partit, el Centre Català (1852), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, protecciomsme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.
El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista l'any 1883, en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.