Bilingüisme: Definició, Tipus i Exemples

Bilingüisme: Definició i Tipus

Al món es parlen unes sis mil llengües repartides en dos-cents estats. Per tant, la situació més habitual és que dins un mateix estat convisquin diverses llengües (plurilingüisme). De fet, a Europa només trobem un estat amb una llengua (monolingüisme), el cas d'Islàndia.

El bilingüisme és el cas més simple de plurilingüisme. Entenem per bilingüisme la situació en què un parlant o un grup social determinat fa servir alternadament dues llengües. Aquest ús, cal insistir-hi, ha de ser equilibrat.

Com que s'ha vist que les circumstàncies que envolten aquest fenomen són molt diverses, s'acostuma a distingir tres tipus de bilingüisme:

Bilingüisme Individual

Fa referència a l'ús de dues llengües per part d'un individu. Hi ha diverses circumstàncies que descriuen la manera en què un parlant pot ser considerat bilingüe:

• Segons el grau d'ús:

1. Actiu: el parlant entén les dues llengües i les parla totes dues.
2. Passiu: el parlant entén les dues llengües, però una no la parla.

• Segons el grau de domini:

1. Simètric: totes dues es coneixen per igual.
2. Asimètric: una es domina més que l'altra.

• Segons la motivació psicològica:

1. Instrumental: s'aprèn la segona llengua per motius laborals o econòmics.
2. Integratiu: el cas dels immigrants.

Només el cas del bilingüisme actiu i simètric respon a una situació de bilingüisme equilibrat. Un exemple en seria el parlant que és fill de pares que tenen llengües diferents i s'hi adrecen amb la seva llengua respectiva.

Bilingüisme Territorial

Fa referència a l'ús de dues o més llengües en un àmbit territorial definit.

És un sistema de planificació lingüística que va associat a un model d'estat federal i que es troba lingüísticament delimitat per tantes fronteres com comunitats lingüístiques. Cada zona geogràfica té per oficial i en exclusiva la llengua pròpia del territori. La resta de llengües que no són pròpies del territori tenen una consideració especial perquè són oficials de l'estat. Aquest sistema garanteix els drets lingüístics dels parlants de tot l'estat i, per aquest motiu, els ciutadans reben un tractament igualitari. S'aplica a Bèlgica i a Suïssa.

A Bèlgica els francòfons tenen garantits els seus drets lingüístics al sud del país (Valònia), mentre que els de parla holandesa, els hi tenen al nord (Flandes). Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no té garantit el dret d'usar la seva llengua. Per evitar el conflicte, l'estat assegura l'ensenyament de les llengües en els territoris on no són pròpies; així cap ciutadà no pot al·legar desconeixement.

A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons, els quals disposen d'una sola llengua pròpia: alemany, francès o italià.

Bilingüisme Social

El bilingüisme com a fenomen generalitzat d'una societat no és un fet natural, ja que les comunitats lingüístiques només necessiten una llengua per comunicar-se entre si. En realitat, no hi ha cap societat amb dues comunitats lingüístiques que presenti un cas de bilingüisme generalitzat, estable i neutre, ja que només és bilingüe la comunitat lingüística que té com a pròpia la llengua del territori; l'altra continua essent monolingüe en la seva llengua. Per tant, el bilingüisme social genera conflicte lingüístic.