Bernini: L'escultor Barroc i la seva Influència

Igual que succeïa amb Miquel Àngel, Bernini fou considerat el millor escultor de la seva època, el Barroc. De fet, la influència més forta que rebé Bernini provenia del mateix Miquel Àngel. A més a més, trobem similituds entre ells com ara el fet que Bernini tenia també una gran tècnica i sovint treballava el marbre de Carrara. Una altra gran influència rebuda per Bernini prové de l’escultura hel·lenística (recordem el Laocoont). Això es veu clarament en el classicisme de les seves figures. De fet aquesta obra està fortament influenciada per una obra de l’època clàssica grega, l’Apol·lo Belvedere (imatge 1). Ara bé, cal tenir en compte que Bernini visqué l’època de la Contrareforma, de fet, hi participà amb el seu art. Així doncs, també s’influencià per les idees que proposava la Contrareforma.

Pel que fa a les influències posteriors, Bernini va ser rebutjat pels neoclàssics, tot i que un d’ells, Canova, estigué molt influenciat per ell, això ho veiem, per exemple, a Eros i Psique (imatge 2). Cal dir, però, que Canova també fou bastant criticat pels seus contemporanis. El moviment de Bernini, però, va ser revalorat al segle XX amb les avantguardes.

1. Apol·lo Belvedere 2. Eros i Psique. Canova

Tot i que a Bernini l’interessa força la temàtica mitològica és, sobretot, escultor de temàtica religiosa, de fet, fou l’escultor de la Contrareforma. Un exemple d’aquesta temàtica és l’Èxtasi de Santa Teresa. Aquest està realitzat en marbre, però Bernini també treballa altres materials, com el bronze, fet que podem observar a la Càtedra de Sant Pere, també de temàtica religiosa. Bernini, però, també treballa el retrat, com podem veure al Bust de Lluís XIV o a la Tomba d’Urbà VIII. Ara bé, també fa monuments com ara la Font dels Quatre Rius, que es troba a la Plaça Navona, davant de l’església de Santa Agnès de Borromini.

Cal dir que Bernini no fou només escultor sinó que com a artista era força polifacètic: arquitecte, escultor, urbanista pintor i decorador. Sovint, en la seva obra trobem una “fusió” d’algunes d’aquestes arts com podem observar a la Càtedra de Sant Pere. Pel que fa a arquitectura, competia amb Borromini, un gran arquitecte barroc del qual destaca San Carlo Alle Quattro Fontane. La rivalitat entre els dos artistes es veu clarament en la Font dels Quatre Rius, de Bernini, on el gegant que dóna la cara a l’església de Santa Agnès de Borromini es cobreix els ulls per no veure tal “lletjor”. Bernini va ser un escultor molt precoç amb un gran domini tècnic que destacà sobre la resta d’artistes del moment. De fet, rebé els encàrrecs dels poderosos del moment, com ara els papes i Lluís XIV. Tot i això, Bernini tracta temes mitològics com ara Apol·lo i Dafne. A més a més, Bernini incorpora el dinamisme copsant un instant, com podem observar al seu David o en aquesta mateixa obra. De fet, sembla que hagi copsat un instant, que hagi aturat el temps i transportat l’escena. Una altra característica de la seva obra és el realisme i el naturalisme. A més a més, té un gran treball de textures i un gran domini tècnic que li permeten dotar d’un gran realisme les seves escultures.

Anàlisi d'Apol·lo i Dafne

Pel que fa a l’anàlisi d’Apol·lo i Dafne, es tracta d’una talla de marbre blanc, exempta i de grup, destinada, més aviat a ser vista de manera frontal. És una figura oberta la composició de la qual es forma a partir de corbes. La primera, i més clara, comença a la mà de Dafne i baixa pel cap d’Apol·lo i segueix resseguint el seu braç. Els cossos dels dos personatges estan formats per una corba. Aquesta sensació d’arqueig, produïda en Dafne, tot i que present també en Apol·lo, s’accentua gràcies a l’elevació de la base en el punt on ella es troba. Això, junt amb les posicions, cabells i vestidures dels personatges, crea una gran sensació de moviment i dinamisme. El dinamisme i la naturalitat s’accentuen gràcies a les fulles i els elements “naturals” que apareixen a la composició.

Pel que fa al color, la figura és monocromàtica i el color es crea a partir de les textures. La llum és reflectida en els cossos joves dels personatges i, més aviat absorbida, en les robes, fulles i escorces, creant un joc de llum i ombres que es deixa veure, sobretot, en les vestidures d’Apol·lo.

El Barroc Espanyol

En el mateix moment en què a Itàlia es desenvolupa la proposta de Bernini, a Espanya ens trobem un proposta força diferent. En el barroc espanyol es donarà gran importància al realisme. Per a dotar les figures d’aquest realisme s’utilitzarà, sobretot, fusta policromada i es dotarà les figures de gran dramatisme i fins i tot, en el cas de l’escola castellana, de patetisme. Els personatges d’aquesta escultura són més propers al poble, tenen un aspecte més humil. Això succeeix pel fet que la Contrareforma va tenir un caràcter més ascètic i endurit a Espanya. De fet, aquí, l’Església va ser, pràcticament l’únic mecenes del moment. En tot cas, en les obres espanyoles trobem cert allunyament del classicisme, mentre que Bernini encara el manté.

El Mite d'Apol·lo i Dafne

Aquesta obra està basada en un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi. Segons aquest mite, Apol·lo s’enamorà de Dafne, filla del riu Peneu, qui demanà ajut a son pare i, just quan Apol·lo l’atrapà, es convertí en llorer. Aquest és, precisament, l’instant que aquí es representa.

Aquesta obra ens mostra just l’instant en què Dafne és atrapada pel déu i s’inicia la metamorfosi. En aquest moment, Apol·lo encara corre i part de Dafne ja s’ha convertit en llorer. És un instant copsat en moviment. Aquí se’ns parla del pas del temps, del canviar de les formes, de la relació entre l’home i la natura. Però, sobretot, se’ns parla del temps i del fet que les coses temporals són efímeres, tema molt recurrent durant el barroc. També ens fa pensar sobre la realitat: la perfecció dels cossos, la textura de la pell, el moviment dels cabells... Tot i el color blanc del marbre, l’escena sembla real, sembla que es desenvolupi davant nostre. Aquesta visió concorda amb el plantejament barroc de “què és real i què ficció?”, que tants autors es qüestionen en aquest moment.

Aquesta obra forma part, junt amb tres escultures més, d’un encàrrec realitzat pel cardenal Padrone Scipione Cafferelli Boghese per tal de decorar la Villa Boghese.