Barroc: Versalles i Rubens - Art i Poder al Segle XVII

El Barroc a França: El Palau de Versalles

El Palau de Versalles és un clar exemple del Barroc francès. La façana central va ser dissenyada per Le Vau, els cossos laterals per Mansart i els jardins per Le Nôtre. Els materials emprats són pedra, marbre i miralls. Combina elements arquitectònics amb voltes. Aquest palau va ser una de les manifestacions del poder del rei Lluís XIV, representant de l'absolutisme monàrquic. La Pau de Westfàlia, que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys, va ratificar el declivi dels Àustries i el creixent protagonisme de la monarquia francesa en el context de la política europea. Els poders del Papa i de l'emperador perdien força. Aquest model de palau va ser molt imitat per altres corts europees, sobretot a Alemanya i Àustria. La cort francesa es va convertir en el referent de la moda europea.

Característiques del Palau de Versalles

• Temàtica civil: Versalles és una ampliació d'un palau de Lluís XIII.
• Cos central: La primera intervenció va ser a càrrec de Le Vau i Mansart (també arquitecte de la capella reial). La façana té forma rectangular i està dividida horitzontalment en tres parts:
  • Part baixa revestida amb encoixinats.
  • Primer pis decorat amb pilastres i columnes jòniques que emmarquen els finestrals.
  • Tercer pis coronat per una cornisa recta interrompuda per estàtues.
• Ampliació: A la segona fase, es va ampliar el cos central i es van afegir les ales nord i sud, on es va ubicar la Sala dels Miralls. Es va augmentar la longitud de la façana que mira al jardí, mantenint unes dimensions que es relacionaven amb el poder del Rei Sol. Es va continuar l'estructura de Le Vau, però establint l'ordre francès: grandiloqüència, regularitat compositiva i decoració amb elements francesos (miralls i marbres rosats).

La Galeria dels Miralls

La Galeria dels Miralls representa l'exaltació màxima del poder absolut de Lluís XIV. Genera una sensació d'infinit. La paret que dona al jardí gairebé no té mur, sinó finestrals, i a l'altre costat hi ha miralls que reflecteixen la claror del sol i de les espelmes. El conjunt es completa amb la decoració daurada i els frescos del sostre.

La Capella Reial

La Capella Reial és una típica capella de cort, on es destaca més el poder del rei que no pas l'Església. Es caracteritza per la capçalera semicircular i l'alçat dividit en dos pisos:

• Inferior: Arcs de mig punt que descansen sobre pilars. Destinat a la noblesa i la cort.
• Primer pis: Més alt, amb una columnata coríntia. La relació entre l'amplada de la planta i l'alçada de la capella s'aproxima més al gòtic que no pas al classicisme.

La part més barroca de la capella són els frescos del sostre.

Relació entre l'edifici i els jardins

El concepte d'urbanisme es manifesta en els jardins. No hi ha cap espai tancat. Són uns jardins simètrics i ordenats que s'agrupen en un eix longitudinal central que s'allarga fins a l'infinit. La distribució geomètrica i ordenada del conjunt reforça la idea d'una monarquia que controla i ordena tot, com una al·legoria de l'ordre còsmic, demostrant el poder i la força del Rei Sol.

Barroc als Països Baixos: Flandes

Les Tres Gràcies de Rubens

Les Tres Gràcies és una obra de Rubens, de la primera meitat del segle XVII, representativa del Barroc flamenc. És un oli sobre taula que es troba al Museu del Prado. Flandes no es va independitzar dels Països Baixos, que pertanyien a la monarquia dels Àustries espanyols, fins al 1714. Rubens va ser el pintor de la cort espanyola a Flandes. Va conèixer Caravaggio i Velázquez en un dels seus viatges a Espanya i Itàlia. Va exercir molta influència en la pintura del segle XVIII, especialment en el Rococó. Es creu que l'obra va ser comprada per Felip IV o regalada al rei per la segona dona del pintor, Helena Fourment.

Característiques de l'obra

• Temàtica: Mitològica (les tres filles de Zeus i la nimfa Eurínome).
• Composició: Senzilla, triangular. En primer pla hi ha les tres gràcies i un paisatge que els dona potència. El fons és teatral, no real. L'escena es construeix d'esquena a l'espectador i està tancada en ella mateixa a través de l'enllaç dels braços, el vel transparent i les mirades que es creuen.
• Llum i color: No hi ha tenebrisme (Caravaggio), però sí colors intensos. També utilitza el clarobscur per emmarcar les figures, com si es trobessin dins d'un espai obert amb la il·luminació a fora. Fa un contrast entre el fons i el primer pla per donar protagonisme al tema central.
• Estudi del cos: Dona sensació de sensualitat gràcies al nu i a la tela transparent que Rubens fa servir per contrastar el color. També és una demostració del seu domini tècnic.
• Moviment: Es genera per la posició dels peus i per l'estudi del cos.

Tot el conjunt està representat sota un marc escenogràfic. És una pintura pensada per recrear els sentits i la voluptuositat.

Iconografia

Les Càrites gregues, conegudes com Les Tres Gràcies, habiten a l'Olimp i protegeixen els filòsofs. Són les deesses de la bellesa, l'encant i l'alegria. Sempre es representen nues i entrellaçades. Són filles de Zeus i de la nimfa Eurínome, i dansaven a les festes al servei dels déus acompanyades per Afrodita. Es creu que les cares de les gràcies són retrats de les dues mullers de Rubens.

Rubens: Característiques generals

Rubens no era partidari del clarobscur ni del tenebrisme. Utilitzava colors ocres, verds i blancs (com a Les Tres Gràcies). Hi ha una llum blanca (com a Vista de Delft). Busca la sensualitat, i la seva pintura és exuberant, ressaltant els sentits. Aquestes característiques influiran en el Rococó.