Avantguardes artístiques: ruptura i modernitat

Introducció a les Avantguardes

Les primeres avantguardes artístiques van sorgir a finals del segle XIX i principis del segle XX, marcant un moment de ruptura amb les convencions artístiques establertes. Alguns temes importants d'aquestes avantguardes inclouen:

1. Rebuig de la tradició: Les avantguardes buscaven trencar amb les convencions artístiques i culturals del passat, rebutjant els estils i temes tradicionals en favor de l'experimentació i la innovació. Artistes com Pablo Picasso i Georges Braque van desafiar les normes de representació pictòrica tradicional amb el cubisme, mentre que Marcel Duchamp va qüestionar les idees convencionals sobre l'art amb la seva obra Font, un urinari convertit en obra d'art.
2. Exploració de la subjectivitat: Els artistes de les avantguardes van explorar temes relacionats amb la psicologia humana, la percepció individual i l'experiència subjectiva del món. Això es va manifestar en obres que reflectien estats mentals, com el surrealisme i l'expressionisme. Kazimir Malèvitx va explorar l'abstracció geomètrica amb la seva obra Quadrat negre sobre fons blanc, representativa del suprematisme, mentre que Filippo Tommaso Marinetti exaltava la velocitat i la tecnologia en les seves pintures i escrits, com a fundador del futurisme.
3. Interès en l'urbà i la modernitat: Amb la industrialització i l'urbanització en auge, moltes obres de les avantguardes reflectien la vida a les ciutats modernes, explorant temes com l'alienació, la velocitat i la fragmentació de l'experiència urbana. Edvard Munch va capturar l'ansietat i l'angoixa en El crit, mentre que Salvador Dalí va desafiar la percepció del temps i la realitat amb La persistència de la memòria, un paisatge surrealista.
4. Experimentació formal: Les avantguardes van experimentar amb noves formes d'expressió artística, incloent tècniques com el cubisme, el futurisme i el dadaisme, que desafiaven les normes de representació visual i l'organització formal. Umberto Boccioni va representar la dinàmica de la vida moderna amb Únic format a l'espai, mentre que Edward Hopper va retratar la solitud urbana en obres com Nighthawks.
5. Política i crítica social: Algunes avantguardes, com el dadaisme i el futurisme, van adoptar postures polítiques radicals i van utilitzar l'art com a mitjà per expressar crítiques socials i polítiques. John Heartfield va criticar el règim nazi amb fotomuntatges satírics, mentre que Pablo Picasso va protestar contra la violència a Guernica, una representació del bombardeig de la ciutat basca durant la Guerra Civil Espanyola.
6. Exploració de l'inconscient: Moviments com el surrealisme van buscar explorar els processos mentals subconscients i els somnis a través de l'art, creant obres que desafiaven la lògica i la racionalitat. Max Ernst va crear obres surrealistes com L'elefant Cèlebes, mentre que André Breton va defensar explorar els processos mentals subconscients en el manifest surrealista.
7. Interdisciplinarietat: Les avantguardes van trencar les barreres entre diferents formes d'art, explorant la intersecció entre la pintura, l'escultura, la literatura, la música i el teatre, entre altres disciplines. Sergei Eisenstein va innovar en el cinema polític amb El cuirassat Potemkin, mentre que Tristan Tzara va desafiar les convencions literàries amb el dadaisme, experimentant amb poesia fonètica i performances.

El Fauvisme

Nascut el 1905, és considerat el primer moviment d'avantguarda que trenca amb la tradició. La denominació prové de la paraula francesa "fauve" que significa 'fera' i que fa referència a l'aplicació exacerbada i violenta dels colors sobre la tela. Trenca amb la tradicional associació entre l'objecte representat i el seu color real. Preponderància de la visió subjectiva i estètica de l'artista per damunt de la còpia mimètica de la realitat. El punt de partida pels fauvistes són el color i la pinzellada expressiva de Van Gogh i l'estètica decorativista i el color pur de Gauguin. L'art negre africà també influí en els fauvistes, especialment les màscares africanes per la seva innocència, la seva ingenuïtat i la seva puresa de formes.

Característiques del Fauvisme:

• No imitació: fuig de representar la realitat tal com és. El color és l'autèntic protagonista.
• El color s'independitza de l'objecte: utilitzen els colors purs, tal com surten del tub, utilitzant principalment els colors primaris i complementaris.
• Pinzellades amples i soltes, vigoroses, gruixudes, de pasta abundant (taques).
• La forma, l'objecte se simplifica (simplicitat de formes pròpies de les màscares africanes).
• La línia recupera la seva energia: negre i gruixuda.
• No profunditat: composicions que tendeixen a un pla únic. (Els efectes de relleu o volum en els objectes s'aconsegueixen per degradacions de tonalitats o forts contrasts cromàtics (càlids/freds).
• Expressionisme: colors i objectes es representen en funció d'un sentiment, un desig d'expressar alguna cosa interior o provocar una emoció.

Principals Fauvistes:

• Henri Matisse (1869-1954): És el líder del grup i el seu art representa la visió més pura del fauvisme.
• André Derain (1880-1954): El pont de Charing Cross
• Maurice de Vlaminck (1876-1958): El riu Sena en Chatou

L'Expressionisme

És un ampli moviment, un estat d'ànim col·lectiu que dura des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Les obres presenten una càrrega emocional molt gran, centrant-se essencialment en l'expressió dels sentiments i les emocions humanes. És una pintura en què prima "l'expressió subjectiva" més que no pas la representació de la realitat objectiva. El quadre és, doncs, un vehicle de comunicació dels sentiments del pintor. Les obres expressionistes volen plasmar allò que és més profund de l'ànima humana. El punt de partida d'aquest moviment va ser el pintor noruec Edvard Munch i, en especial, la seva obra El crit.

Antecedent de l'Expressionisme: Edvard Munch

Els antecedents immediats de l'expressionisme els hem de buscar en les darreres obres de Van Gogh i especialment en l'obra del pintor noruec Edvard Munch (1863-1944). Munch, amb una infantesa marcada per la malaltia i la mort de la mare, d'una germana, del pare i d'un germà, representa a les seves obres la soledat i l'angoixa de l'ésser humà. Per a Munch, l'objectiu de l'art és essencialment: "transmetre els sentiments d'angoixa, de pessimisme, de temor, de solitud, de buidor, d'incomprensió que sorgeixen davant de la realitat". Com li passa a aquesta jove que encara es sent perduda davant el canvi que significa el pas de la infantesa a l'edat adulta.

La mort, el dolor, la desesperança, la incomunicació, la soledat... són temes recurrents en la seva obra. Les pintures de Munch són l'expressió colpidora de sentiments i emocions humanes. Per tal de reflectir aquests sentiments i remarcar l'expressivitat, els expressionistes, i en concret Munch, deformaren en les seves pintures la realitat visual. Un bon exemple d'això ho trobem en la seva obra més coneguda: El crit (1893). En El crit, Munch deforma les coses, fins i tot el rostre del qual sorgeix el crit, i converteix el quadre en un paisatge delirant a base de forts contrastos cromàtics i de grans línies ondulades. En aquesta pintura, tot està fet en funció de l'expressió: el dibuix, el color i la composició. A través d'aquesta pintura, Munch expressa les seves pors, angoixes i frustracions existencials. En un pla més ampli, l'obra s'ha interpretat com una metàfora visual de la soledat de l'home en la societat moderna.

L'Expressionisme a Alemanya

L'expressionisme com a moviment naixerà a Alemanya a inicis del segle XX i va tenir dos nuclis força diferents entre si:

• Die Brücke (El Pont): Tendència artística d'un grup de pintors alemanys expressionistes reunits a Dresden entre 1905 i 1913.
  • Ernst Ludwig Kirchner: Autorretrat com a soldat
  • Emil Nolde: Dones i Pierrot
• Der Blaue Reiter (El Genet Blau): Representen la part més lírica i poètica de l'expressionisme. Formalment, les seves pintures presenten una combinació harmònica de les formes i els colors.

El Cubisme

Sorgeix de la mà de Picasso i Braque al voltant de 1907.

Característiques:

La principal característica és la fragmentació geomètrica de l'espai i les formes. Les figures es configuren com un conjunt de plans interrelacionats, la qual cosa ens permet la visió simultània de diferents punts del mateix objecte. Desapareix així el punt de vista únic propi de la perspectiva tradicional. Aquestes característiques ja són visibles en l'obra de Picasso Les senyoretes d'Avinyó (1907), considerada per alguns com el naixement del cubisme. En ella ja podem observar:

• La reducció dels cossos i objectes a les seves formes geomètriques essencials.
• La multiplicitat de punts de vista: els rostres sintetitzen la visió frontal i lateral.

Antecedents:

El precursor del moviment va ser Paul Cézanne. L'any 1907 es celebra a París una gran exposició retrospectiva de l'obra d'aquest artista i causa un gran impacte en els ambients artístics. Un altre element que influí força en la seva aparició va ser l'art de les cultures primitives, especialment les màscares africanes, tant per la seva simplicitat com per la geometrització de les formes.

Temes:

Són preferentment retrats i objectes quotidians (ampolles, fruites, instruments musicals... dipositats damunt de taules). També paisatges, malgrat que en menor grau.

Dues etapes:

• Cubisme analític (1907-1911): En el cubisme analític, l'objecte s'analitza i es desfà. El color es redueix a gammes de colors càlids (ocres, castanys, beixos) i de tonalitats fredes (grisos i verdosos). La fragmentació dels objectes arribarà a tal nivell que arriba un moment en què queden gairebé destruïts. Fase que es coneix com a cubisme analític hermètic.
• Cubisme sintètic (1911-1914): En el cubisme sintètic, els objectes ja no s'analitzen tant, sinó que es tria el que és més significatiu de cadascun. (El pintor substitueix els petits fragments per plans més amplis). La gamma de colors s'amplia (més rica). En el cubisme sintètic es reprèn el color com a recurs plàstic i la multiplicitat de punts de vista dels elements representats disminueix.

El Collage:

Una de les grans aportacions del cubisme serà "el collage", tècnica que consisteix a incorporar diferents materials (parts de la realitat) en el quadre, tals com fragments de paper de diari, papers de colors, cartrons.

Cubisme i Expressionisme:

Els artistes cubistes incorporaren cada cop més una major expressivitat en les seves produccions, arribant, sobretot a partir de la dècada dels anys 30, a produir obres on fusionen els dos estils: cubisme i expressionisme. Dos artistes espanyols destaquen en aquest aspecte: Pablo Picasso i Pablo Gargallo.

El Futurisme

Moviment que es desenvolupa fonamentalment a Itàlia gairebé simultàniament al cubisme a París. Es caracteritza per:

• Voluntat de trencar amb el passat.
• Exaltació de tot el que és modern: la tecnologia, les màquines.

Els artistes van buscar de manera obsessiva reproduir nocions i percepcions vinculades a la idea de progrés, com ara:

• El moviment, el dinamisme, el canvi i la transformació.

Per aconseguir això, inventen una nova tècnica formal: el simultaneisme. Tècnica consistent a repetir les imatges de manera superposada, formant com una mena de seqüència cinematogràfica i utilitzant colors vius i molt variats. Exemples: Nena corrent al balcó (1912) de Giacomo Balla, Dinamisme d'un automòbil (1912-13) de Luigi Russolo.

El moviment neix el 1909 quan el poeta italià Filippo Tommaso Marinetti publica al diari Le Figaro el primer manifest futurista.

El propi nom del moviment, "futurisme", emfatitza la seva voluntat de descartar l'art del passat i celebrar el canvi i la innovació. És un moviment que glorifica la tecnologia, la velocitat, el moviment. Els futuristes lloen el lirisme de la civilització industrial i tecnològica. Es rebutja el passat ("Volem destruir els museus, les biblioteques i les acadèmies de tot tipus"), s'exalta la bellesa de la màquina, reivindiquen la ciutat moderna: exalten la vida trepidant de la ciutat: el soroll, els gratacels. Es glorifica la guerra, el militarisme, el patriotisme i es declara el menyspreu per la dona i pel feminisme. Diversos membres del grup futurista es van embarcar amb el feixisme italià de Mussolini. Formes úniques de continuïtat en l'espai, Umberto Boccioni (1913).

L'Abstracció

Considerat el moviment més trencador del segle XX. L'inicià Wassily Kandinsky cap al 1910 quan abandonà la figuració per influir en l'ànima de l'espectador a través de la forma i el color. La intenció de Kandinsky era la de provocar en l'espectador un impacte emocional a partir de la contemplació de les taques de colors i les formes.

Per a Kandinsky, els colors i les formes són els mitjans més purs per expressar o provocar una emoció, i amb aquesta intenció realitzarà, a partir de 1909, tres tipus d'obres:

• Impressions: Kandinsky expressa les impressions que rep directament del món exterior.
• Improvisacions: Expressió inconscient i espontània del món interior de l'artista.
• Composicions: És el resultat d'una elaboració lenta i meditada a partir d'impressions i improvisacions prèvies.

Kandinsky elimina intencionadament l'element figuratiu per tal d'incidir més directament en la sensibilitat de l'espectador. Composició IV és una de les pintures de Kandinsky on podem observar aquesta intencionalitat del pintor d'abandonar la figuració per provocar en l'espectador, a través dels colors i les formes, una emoció. És una obra de transició cap a l'abstracció, donat que encara podem observar-hi certs elements que per les seves formes remeten a objectes de la natura (muntanya, castell, barques...), però la intencionalitat del pintor ja no és representar aquests. Kandinsky el que vol és que l'espectador es limiti a la contemplació dels colors, les línies i les formes, provocant-hi una emoció. Kandinsky crea sobre la tela un joc rítmic de contrastos emocionals, davant el qual l'ull de l'espectador no aconsegueix aturar-se ni un sol instant. Aquesta intencionalitat de Kandinsky de dirigir-se, més que a la vista, directament a l'ànima, a la sensibilitat de l'espectador, queda palesa en què prescindeix del títol.

El terme "art abstracte" s'aplica a totes aquelles manifestacions plàstiques en què l'artista rebutja voluntàriament el concepte tradicional de l'art com a imitació de la realitat.

Primeres Tendències:

• El Suprematisme: Utilitza les formes geomètriques simples (quadrat, cercle, triangle) i una gamma cromàtica reduïda per depurar al màxim el llenguatge artístic. Principal representant: Kazimir Malèvitx.
• El Neoplasticisme: També cerca la depuració formal. Les obres dels seus dos principals representants, Piet Mondrian i Theo van Doesburg, creen pintures a partir de línies, cubs, plans i colors primaris i neutres, eliminant així el superflu (les figures) i valoren l'essencial: l'estructura.

El Dadaisme

Va ser un moviment antiartístic sorgit a Zuric (Suïssa) el 1916, país neutral, quan tota Europa estava en guerra. Els dadaistes realitzen obres absurdes, nihilistes i il·lògiques, reflex de la bogeria destructora de la Primera Guerra Mundial. En aquesta ciutat van coincidir un grup d'artistes plàstics que hi van cercar refugi durant el conflicte bèl·lic i tenien com a centre de reunió el "Cabaret Voltaire". Les obres dels artistes dada tenen un caràcter provocador, orientat a desprestigiar l'obra d'art tradicional. La difusió del moviment es realitza a través de la revista DADA, gràcies a la qual el moviment va tenir una gran difusió i es va estendre per ciutats com París, Londres o Nova York. Els dadaistes van utilitzar diversos mitjans per a la creació, des de la pintura, el collage, el ready-made i fins i tot la poesia fonètica. Utilitzen escombraries tretes de papereres: bitllets, etiquetes, trossos de fusta o metall... els objectes importen poc, el que realment és important és la manipulació imaginativa que es fa d'aquests objectes. Raoul Hausmann, 1919, Cap mecànic (L'esperit del nostre temps).

Característiques generals:

• Propugna la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, l'immediat, l'actual i l'aleatori, la crònica contra la intemporalitat, la contradicció, el no on els altres diuen sí i el sí on els altres diuen no.
• Defensa el caos contra l'ordre i la imperfecció contra la perfecció.
• Prioritzen l'atzar, encara que aquest doni com a resultat obres incomprensibles i faltes d'un ordre aparent.
• L'objectiu era escandalitzar la burgesia.
• Està contra el modernisme, és a dir, contra l'expressionisme, el cubisme, el futurisme i l'abstraccionisme.
• Les seves formes expressives són el gest, l'escàndol, la provocació.
• Per al dadaisme, la poesia està en l'acció i les fronteres entre art i vida han de ser abolides.
• Es qüestionen contínuament què és l'art.
• Els dadaistes van utilitzar la tècnica del fotomuntatge per plasmar la realitat que els circumdava, utilitzant material visual tret dels mitjans de comunicació.
• Fan servir materials de rebuig.

El 1915, Marcel Duchamp presenta el seu primer ready-made, la màxima expressió del fet antiartístic. Ja no es realitza una obra d'art, sinó que s'escull d'entre els objectes quotidians. I s'escull, no per la seva qualitat estètica o simbòlica, sinó aleatòriament, i es converteix en art per haver estat triat d'entre molts altres.

El Surrealisme

Apareix el 1924 quan André Breton (poeta francès) redacta a París el primer manifest surrealista i el defineix com: "Automatisme psíquic pur mitjançant el qual algú es proposa d'expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra forma, el funcionament real del pensament. En absència de qualsevol control exercit per la raó i al marge de tota preocupació moral o estètica." Aquest moviment, en un principi, va sorgir molt lligat al dadaisme, moviment amb el qual el surrealisme comparteix característiques com la llibertat, la immediatesa, l'absurditat (manca de lògica) o fins i tot el caràcter provocatiu que poden tenir algunes de les seves obres.

Corrent Automatista:

Mecanisme pel qual les idees surten a l'exterior a través de la paraula, l'escriptura o la pintura de manera ràpida, espontània i fluida, sense fer cas en cap moment de la coherència o el sentit.

Corrent Oníric (món dels somnis):

Els somnis són l'altra via per la qual el pintor aconseguia entrar en el món surrealista. L'artista recrea associacions d'imatges estranyes i inquietants, pròpies dels somnis. Es tractava de plasmar imatges oníriques. En general, els artistes surrealistes no són partidaris de l'abstracció, sinó que utilitzen el naturalisme. Trenquen amb les convencions socials, fan grans excentricitats... Les dites de Dalí són un exemple de l'automatisme irracional. Pinten formes allargades, espais buits i opressius, metamorfosis, etc. En general, en les seves obres, el dibuix és meticulós, presentant moltes vegades una minuciositat gairebé fotogràfica en el tractament dels detalls. Joan Miró, Interior holandès (1928).

Salvador Dalí:

La persistència de la memòria (1931). Amb una minuciositat gairebé fotogràfica, Dalí ens presenta un paisatge oníric. Amb una escena del tot irracional, procedent del món dels somnis, l'obra evoca l'etern problema del pas del temps: sols la memòria pot fer front al pas del temps, doncs permet a l'home fer que allò passat encara visqui: els records. Tot és efímer i fugisser, tot es desfà i es descompon amb el pas del temps. Això pot ser el que representen els rellotges tous, mentre que el rellotge "dur" significaria el present, aquell temps que encara no s'ha integrat en la memòria.