Ausiàs March i la seua obra poètica. Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc

Ausiàs March: Vida i Obra

Naixement i Família

La família de Marc, molt ben situada entre la noblesa valenciana i propietària de diverses possessions, durant el segle XV es va veure colpida per un seguit de morts inesperades que van deixar el llinatge gairebé sense descendència. Però l'any 1397 va néixer el fill de Pere Marc i Elionor Ripoll. Va créixer molt protegit, sobretot després de la mort d'un germanastre seu. Educat pels millors tutors com a fill hereu d'una gran nissaga, va haver d'aprendre tant a ser un bon cavaller com un bon home de lletres, perquè en aquella època dominar l'art de la poesia era obligatori per ser un bon cavaller. Es va casar quan tenia més de 40 anys (1439), i ho va fer amb una dona que pertanyia a la noblesa valenciana: Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. El matrimoni no va tenir fills, però en aquesta època trobem documentats tres fills d'Ausiàs March fora del matrimoni: Francesc, Joan i Joana.

La Poesia: Força i Passió

128 poemes s'enllacen i es deixen guiar per un fil conductor impressionant en Ausiàs March: l'amor. La llengua que fa servir és un català ric i sense solucions provençals i l'estil directe, sense concessions, sincer, provocatiu i fixat en versos decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba (decasíl·labs ausiasmarquians).

L'Obra d'Ausiàs March

Els Cants d'Amor

En la seua producció, l'amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d'altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l'obra de March, la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència, la relació home-dona serà el compost de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor sols mantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant un "senyal" per amagar així el seu nom. Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.

Plena de Seny

Aquest primer cicle està compost per dinou poemes. Són una mena de diàleg entre l'autor i una dama, "aimia". El poeta proposa a l'amada una relació més madura tant física com intel·lectual, per tal de superar els desitjos de la carn i els problemes espirituals. La dama segueix el seu caràcter passiu i tradicional i no li respon. El poeta se sent fracassat i presenta una actitud negativa, però segueix lluitant i, com escriu per resoldre els problemes que el turmenten, comença un nou cicle.

Llir entre Cards

Aquest nou cicle consta de trenta-cinc poemes, sembla que dirigits a una altra dona, "dona Teresa". Ara el poeta s'allunya dels aspectes físics de la dona i considera l'amor com una absoluta contemplació, com a única possibilitat d'assolir l'amor pur, i això el separa de la resta dels hòmens. Davant la resposta negativa de la dama, March pren una actitud violenta i fins i tot se sent culpable perquè la dama s'ha decantat per amar "l'home pec", l'impur, el comú. Tot açò el duu a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.

Amor, amor

Dotze poemes formen part d'aquest nou cicle. Desenganyat i vell, reconeix que el plaer intel·lectual no és suficient per assolir el plaer complet, l'amor pur. Un dels temes més freqüents és l'enyorança d'èpoques anteriors en les quals ell amava desesperadament. No s'adreça directament a la dama; quan increpa o dialoga, ho fa amb "Amor" personificat.

Mon darrer bé

Comprèn solament dues poesies adreçades, segons sembla, a una sola dama, de la qual s'enamorà quan l'autor ja era vell. Aquest nou amor fa oblidar els mals passats...

Oh, foll amor

Està format per deu poemes. El poeta se sent pecador, deshonest i vil i, fins i tot, avergonyit, d'aquí el senyal "foll", que s'oposa a l'amor pur, cantat o desitjat en les poesies anteriors. Demana el perdó de Déu.

Els Cants de Mort

El tema de la mort no és exclusiu d'aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d'una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seva segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana, reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat. El poeta, fins i tot, se sent culpable de la mort de la seva dona.

Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc

Curial e Güelfa

"Curial e Güelfa" és una novel·la cavalleresca del segle XV escrita en occità, que narra les aventures d'armes i els infortunis del seu protagonista, Curial, en el marc d'una trama amorosa determinada pels gelosia de Güelfa. La novel·la és, pels personatges, per l'acció i per la composició, una obra plenament actual del segle en què va ser escrita i s'allunya notablement dels llibres de cavalleries tan en voga durant l'Edat Mitjana. El seu autor, plenament conscient del seu paper de novel·lista, amb materials molt diversos (literaris uns, històrics o llegendaris els altres), ens ofereix amb notable personalitat una magnífica novel·la alhora fantàstica i realista, cavalleresca, cortesana i sentimental, i adaptada als gustos culturals del moment. Aquest fet, que va indissolublement lligat al seu caràcter versemblant i històric (en un sentit ampli), la fa una peça singular i no prou coneguda de la narrativa catalana medieval. La novel·la ha arribat fins a nosaltres per un manuscrit que va ser trobat a finals del segle XIX. La primera edició moderna és de 1901.

Estructura i Argument

L'acció es divideix en tres llibres. En el primer se'ns narra com Curial, de família pobre, rep una esmerada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu amo, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d'uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, tot i el seu inseparable lligam sentimental. L'heroi se'n va a Àustria, on intervé en un combat judicial per alliberar una noble dama d'una acusació falsa d'adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Laquesis, la seductora germana de la duquessa. Malgrat que Curial rebutja l'oferta, l'episodi és conegut per Güelfa, a qui li entra un terrible atac de gelosia. Quan Curial torna a Montferrat aconsegueix grans èxits en les justes cavalleresques que se celebren.

El segon llibre és molt més ràpid que el primer gràcies a la diversitat d'aventures, l'agilitat dels tornejos, l'elegància i brillantor de les festes i la insistència de Laquesis per aconseguir l'amor de Curial. Els punts centrals són el torneig de Melú, que convoca el rei de França, i l'arribada a París. A més dels episodis del viatge (entre els quals cal destacar una visita a un convent de monges), l'autor ens relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú juntament amb el seu rei Pere el Gran. Curial, que s'ha associat amb ells, viu moments d'èxit a la cort de París, sobretot després de vèncer el temible Sanglier de Vilahir. No obstant això, la maledicència torna a atacar l'heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa. De nou a Montferrat, ella li jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort de Puig de Nostra Dona demani mercè en el seu nom.

En el tercer llibre se'ns descriu el viatge de Curial a Terra Santa i Grècia (on Curial té una estranya visió al Parnàs) i com després naufraga a les costes del nord d'Àfrica. Passa sis anys captiu a Tunis fins que, gràcies a l'amor que li professen unes dones mores (una de les quals fins i tot se suïcida per ell) i a la intervenció de diversos nobles cristians, pot tornar a Montferrat, on intenta recuperar Güelfa, qui l'acaba acceptant en matrimoni.

Lògica i Versemblança

Curial e Güelfa és una història d'amor i d'armes. La novel·la presenta el procés de gestació d'un heroi des d'uns orígens humils fins que aconsegueix el reconeixement, la fama i l'honor atribuïbles a un cavaller. I, en aquest cas, l'heroi és un heroi modern. Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s'aparten més que en comptades ocasions de la lògica i la versemblança, i fins i tot en aquests moments de desviació es pot trobar una justificació literària, estètica. Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament. Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil: calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i actua en conseqüència.

Estil

La llengua és una amalgama de formes cultes i populars. Hi ha una barreja de neologismes i arcaismes, fins al punt que, en algunes ocasions, l'autor ens dóna la forma culta i la popular d'una mateixa paraula. L'atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins, la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l'ús freqüent de proverbis i modismes populars, i, alhora, el vessant artificiós i erudit d'alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d'apropar-se al lector, són alguns dels elements lingüístics i d'estil que donen embalum a la novel·la.

Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell i està considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en llengua catalana i del segle d'or valencià. Sembla que va ser escrita entre el 1460 i el 1464, va ser publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Durant el segle XVI va ser traduïda al castellà (1511) i a l'italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament ho ha estat a l'anglès (1984) i a moltes altres llengües. És esmentada en el Quixot com una de les obres salvades de la crema de llibres.

Modernitat de l'Obra

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc com un llibre de cavalleries convencional. Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes vénen recolzades en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i per l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i el diàleg responen a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat. En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi: to solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges. El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: en Tirant mor d'una malaltia, fita gens honorable. El rival màxim, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals i que la vida real no sempre és justa.