Augustinisme i Naturalisme Polític: Influència a l'Edat Mitjana

L’Augustinisme Polític

Sant Agustí, en el seu llibre La ciutat de Déu, va definir les relacions entre la societat divina i la societat terrenal. Aquesta obra esdevindrà el fonament de la doctrina política que predica la inclusió del dret de l’Estat dins el de l’Església, i originarà en l’Edat Mitjana l’anomenat augustinisme polític.

Agustí d’Hipona distingeix dues ciutats. Aquestes han existit sempre, una al costat de l’altra, des del començament del temps. Una ciutat fou fundada per Caín (dolent), l’altra per Abel (bo). La segona, la ciutat celeste, és la comunitat dels cristians, és l'única ciutat que subsistirà. Les dues ciutats estan barrejades en la terra. Solament Déu pot reconèixer a quina ciutat pertany realment cadascú.

Més tard, els seguidors de l’augustinisme van identificar la ciutat terrenal amb la ciutat de Caín o del Diable. Sant Agustí afirmava que cap home té autoritat sobre un altre. El poder o autoritat prové de Déu i sols Déu legitima l’ús del poder.

La tasca de l’Església és ocupar-se dels interessos espirituals i de la vida interior de les persones. L’Estat, en canvi, ha d’ocupar-se del món material i de la vida exterior. Ara bé, és bo que el poder civil s’impregni de cristianisme i que Crist regni indirectament, inspirant els costums, les lleis i les actuacions dels governants.

L’augustinisme polític va afirmar que Déu havia concedit al papa el poder i que el poder subsegüent dels reis era únicament per mantenir la moralitat i la defensa de la religió. L’augustinisme polític proclamava que el papa posseïa les dues espases: l’espiritual i el temporal, ja que els sacerdots havien de respondre dels reis davant Déu.

Gràcies a la tasca dels papes mencionats, la ciutat de Déu d’Agustí es va convertir en l’Església cristiana occidental; una església governada monàrquicament per un monarca absolut, el papa, amb plens poders. Teocràcia: poder de Déu, de la religió.

El Naturalisme Polític

Les idees del naturalisme polític van començar a aparèixer a partir del segle XI. Les idees pretenien separar les dues societats existents, l’eclesiàstica i la civil. Durant els segles XII i XIII es van produir enfrontaments i al segle XIV els conflictes van ser entre el papat i el poder dels reis.

Els filòsofs Marsili de Pàdua i Guillem d’Ockham van contribuir amb els seus escrits a justificar el poder de l’Estat per damunt del poder de l’Església.

Marsili de Pàdua advocà per la separació entre allò espiritual i allò temporal, entre l’Església i l’Estat. Va ser un defensor de l’Estat laic i es va oposar a la interferència de l’Església en els assumptes terrenals. Basant-se en les doctrines aristotèliques, va afirmar que la sobirania no provenia de Déu, sinó del poble i que l’Estat tenia com a finalitat el benestar dels ciutadans. Marsili no solament pretenia separar el poder espiritual del temporal, sinó que subordinava l’Església a l’Estat. Els sacerdots existien per ensenyar l’Evangeli amb l’objectiu de conduir els homes a la vida eterna.

Guillem d’Ockham, al segle XIV, va defensar la independència de l’Imperi respecte al papat. Va lluitar fermament per la independència de l’Estat en relació amb l’Església i va criticar amb força l’absolutisme papat dins la mateixa Església. No estava d’acord amb la monarquia absolutista en què el papa governava l’Església.

El Naixement de l’Escolàstica Medieval

(Filosofia predominant a l’Edat Mitjana, ensenyament que es donava a les escoles)

La recuperació de la vida urbana en aquest període, la producció, l’artesania, el comerç, les comunicacions i l’estabilització de la moneda van afavorir l'aparició de la burgesia, gent que vivia a les ciutats, llocs lliures distanciats del poder feudal. Mentre els camperols continuaven supeditats a la noblesa, a les ciutats, que eren lliures, va aparèixer una cultura urbana que va tenir la seva manifestació en la creació de les universitats i en la construcció de les catedrals d’estil gòtic.

Entre els ensenyaments que s’oferien a les universitats hi havia l’estudi de la naturalesa. A més, el neoplatonisme identificava Déu amb la llum. D’aquí vénen els grans finestrals envidriats de les catedrals.

Estudis i Escoles

Sant Agustí havia indicat que totes les ciències profanes havien d’estar al servei de la ciència sagrada de les Escriptures. En aquells moments, les ciències fonamentals o arts liberals eren set, van ser els sabers que es transmetrien a les escoles. Estaven dividides en dues branques: el trívium i el quadrívium.

En una primera etapa, per damunt de les escoles d’arts liberals hi havia les escoles de ciència sagrada, on s’estudiaven les Escriptures i els principals temes teològics.

Va haver-hi tres tipus d’escola al llarg de l’Edat Mitjana:

• Les escoles monàstiques o abacials: vinculades a un monestir o a una abadia.
• Les escoles episcopals o catedrals: vinculades al bisbe.
• Les escoles palatines: vinculades a un palau.

D’aquest ensenyament impartit en les escoles deriva el terme escolàstic. Aquests tipus d’estudis no van fomentar una filosofia entesa com a interpretació de la realitat o com a saviesa racional. Es van centrar en la dialèctica o la lògica.

L’estudi de la lògica d’Aristòtil va constituir un element essencial en l’educació dels pensadors medievals. Van adquirir la precisió i concisió del vocabulari tècnic, la claredat i el mètode en l’exposició del pensament, i la finesa en la discussió i ús dels procediments del discurs.

El mètode escolàstic va tenir el seu origen en l’obra de Pere Abelard, Sic et non (Sí i no), on feia una llista dels passatges de les Escriptures i dels Pares de l’Església on apareixen posicions contraposades. Abelard va subratllar la necessitat d’utilitzar el raonament dialèctic: “A través del dubte, arribem a inquirir; inquirint, arribem a la veritat.”