Atenes i la seva història

ESPAIS I MONUMENTS DE LATENES CLÀSSICA

La ciutat grega d'Atenes, buscava unes condicions idònies des del punt de vista defensiu i estratègic, econòmic i estètic. Així, la ciutat consta d'un emplaçament en un lloc alt i de fàcil defensa, l'acròpolis, una zona originàriament fortificada que, amb el temps, es convertiria en el centre religiós de la ciutat. També disposa d'una situació que facilita les comunicacions, amb encreuaments de vies accés fàcil al mar pel seu port, el Pireu. Amb el temps, la ciutat creix, i es diferencia una zona baixa, l'anomenada ásty, on es troben les àrees públiques, espais i edificis per a la vida social, política, econòmica i cultural, i on es troba l'àgora. Un aspecte molt important per als atenesos era la funció estètica dels seus edificis, la idea de bellesa que intentaren plasmar en la seva ciutat, especialment en els edificis d'ús públic. El programa d'obres públiques d'Atenes es va dirigir a dos sectors: obrers d'utilitat pública i obres monumentals que embelliren la ciutat.

L'ACRÒPOLIS

Va ser originàriament una fortalesa, però Pèricles, amb la reconstrucció, li va donar el caràcter de santuari que conserva fins l'actualitat.

Els Propileus: és un conjunt monumental de 80 metres, fet amb marbre blanc, que dóna accés al santuari.

El temple d'Atenea Niké, originari del s. VII i reconstruït pel 430, està situat en la part meridional dels Propileus. Es tracta d'un temple dedicat a Atenea guerrera defensora de la ciutat, i presenta 4 columnes jòniques en la seva part frontal i en la part posterior.

L'Erecteion és un temple dedicat a Erecteu, un antiquíssim déu que havia regnat Atenes. Sobre els ciments del temple antic, es va construir l'Erecteion que actualment es conserva.

El Partenó va ser la primera obra realitzada en època de Pèricles i va condicionar la planificació de tota l'Acròpolis. Està tot fet de marbre blanc, i va ser construït per Ictí i Cal·licrates. És un temple peripter, d'estil dòric. Guardava dins la imatge colossal d'Atena Pàrtenos, i també el tresor públic d'Atenes.

L'ÁSTY

Lloc on s'emplaçaven els edificis privats i cases agrupades en barris per oficis. Era la part baixa de la ciutat, la part més important de la qual era l'àgora, la gran plaça on s'erigien els edificis públics. Des d'època arcaica, la vida política va desplaçant-se des de l'acròpolis a l'àgora, que es converteix en l'epicentre de la vida cívica. Al mateix temps, va adquirint importància la seva funció religiosa. L'àgora es va construir seguint el model d'urbanisme funcional, que crea perspectiva i harmonia. En l'àgora predominen els edificis de planta rectangular i l'ús constant de pòrtics anomenats stóa, que són galeries cobertes, tancades per un costat per un mur i obertes per l'altre sobre un carrer o plaça mitjançant una columnata. La seva finalitat és pràctica i lúdica. També es troben, a l'àgora, edificis d'oci, com el teatre i l'odeon, un edifici construït per Pericles en 445, destinat a espectacles musicals.

EL PIREU

El port d'Atenes, es va remodelar al mateix temps que l'àgora, gràcies al desenvolupament econòmic i social de la ciutat. El Pireu es va construir seguint el plànol en quadrícula d'Hipòdam de Milet, i, amb el temps, es va convertir en una ciutat nova, amb les seves àrees sagrades administratives, comercials i privades.

LA HISTORIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

La història pròpiament dita va començar amb la figura d'Herodot d'Halicarnàs, anomenat tradicionalment "pare de la història". Cronològicament, el segueix Tucídides, qui narra les guerres del Peloponès. Aquesta temàtica la continuarà Xenofont, el tercer historiador que cal destacar d'aquest periode (s. V i IV a.C.)

HERODOT

Va néixer a Halicarnàs (l'Àsia Menor), dins d'una important família que va lluitar activament contra la tirania, fet que va comportar el seu exili a l'illa de Samos. Aquesta illa li va suposar un estret contacte amb l'esperit jònic, que ampliaria els coneixements intel·lectuals i la seva inquietud viatgera.

La seva obra, Les Històries, està dividida en 9 llibres, cadascun dels quals porta el nom d'una de les nou Muses i narra l'enfrontament entre grecs i perses, les Guerres Mèdiques. El llibre primer es centra en la història de Pèrsia, que serà el fil conductor de tota la Història. El llibre segon és un logos sobre Egipte. En el tercer llibre es tracta del seguiment de la invasió d'Egipte pels perses. El llibre quart és un logos sobre Escitia i tracta també la campanya contra Líbia i el logos d'aquest país.

A partir del cinquè llibre, l'avanç persa s'acosta a Grècia, i la història dels grecs és el tema principal. El llibre sisè acaba amb el tractament de la història d'Atenes i Esparta, amb la derrota persa a la batalla de Marató. Els llibres setè, vuitè i novè narren la segona guerra mèdica. La característica més significativa de l'obra d'Herodot és que la seva prosa és el millor exemple que es coneix com composició literària oberta, és a dir, que no treballa els detalls narratius d'una manera rectilínia, sinó que intercala tot tipus de retardaments i digressions en l'argument central.

La seva metodologia està basada en el tractament de les fonts d'on trau la informació: principalment, Herodot obté informació de la seva observació personal dels fets (ópsis); el segon mitjà d'on Herodot trau informació és l'historié, l'obtenció de dades a partir de fonts escrites i orals; en tercer lloc, està la tradició mítica, els relats del passat, tractats sempre d'una manera crítica, escèptica i racionalitzant; i finalment Herodot completa la seva metodologia amb una sèrie de consideracions personals, la gnóme, arguments científics que utilitza per relacionar o aprofundir en el tema.

Quant al seu pensament, segueix el corrent religiós tradicional, intentant explicar els fets humans des d'un punt diví.

Pel que fa a la llengua, Herodot escriu en el seu dialecte jònic natiu, i utilitza una prosa senzilla que conserva formes arcaiques i formes poètiques que recorden Homer i l'estil èpic.

TUCÍDIDES

Tucídides cultiva una història política, va viure tota la Guerra del Peloponès, doncs va néixer a Atenes l'any 454 a.C dins d'una família noble, i va morir cap al 400 a.C. a Tràcia.

La seva obra, la Història, dividida en vuit llibres, dóna testimoni de la Guerra del Peloponès, conflicte bèl·lic que va enfrontar atenesos i espartans durant quasi trenta anys (431-404 a.C.) La Història de la Guerra del Peloponès és un exemple de composició i d'elaboració literària exhaustiva, perquè Tucídides dóna forma definitiva als apunts i esborranys que havia pres des del començament de les hostilitats, doncs es tracta d'un treball organitzat.

La metodologia de Tucídides proposa la "recerca de la veritat", i critica els que accepten la tradició oral sense comprovació. Tucídides és considerat un exemple d'historiador científic: les seves explicacions són racionals i escèptiques, i no mai supersticioses, religioses o filosòfiques. De la seva relació amb els metges de l'època va aprendre el respecte als fets, la desconfiança en els fets sobrenaturals i la convicció de que la predicció era la finalitat específica de la ciència. Està especialment interessat en la noció de causa, i és el primer historiador que diferencia les causes remotes de les causes immediates.

El seu mètode narratiu consisteix en seleccionar, ampliar, disminuir, ser concís o detallat, segons ho requereix l'ocasió, per a transformar la matèria històrica en matèria literària. Mai manipula la informació, sinó que la tracta literalment, i prova d'això, és la inclusió, en la narració, de discursos pronunciats per polítics de l'època (com el famós discurs de Pericles).

XENOFONT

Va néixer a Atenes, al si d'una família benestant, l'any 428-430. Durant un temps, va estar en Àsia Menor contra els perses en el bàndol dels espartans i també va estar exiliat d'Atenes, lluitant contra la seva ciutat. Va morir a Corint l'any 354 a.C. Va escriure les Hel·lèniques, on Xenofont narra l'episodi final de la guerra del Peloponès i la supremacia d'Esparta sobre Atenes. En aquesta obra, la història de Grècia és revisada des d'una perspectiva pro-espartana, amb l'elogi dels seus dirigents polítics i militars. En l'Anabasi, també coneguda com "L'expedició dels deu mil", Xenofont recupera la tradicional literatura de viatges, presentant-hi nous llocs, pobles i costums. En aquesta obra, inclou una presentació de la vida de la cort persa, fidedigna però prou idealitzada. La Ciropèdia, obra en la qual es fa un retrat de Cir, el rei persa, com a exemple de governant ideal. Es tracta de la biografia completa basada en la figura de Cir el Vell, il·lustrada amb les tradicions i els valors de l'aristocràcia persa del s. IV a.C. Xenofont va ser un autor polifacètic que va escriure sobre molts temes: filosofia, història, política, etc. Cal destacar les obres socràtiques, especialment l'Apologia de Sòcrates, on recorda la personalitat del filòsof, de qui va ser deixeble. Altres obres de Xenofont són: Agesilau, Sobre l'equitació, Els ingressos...

Respecte a l'estil i la llengua que empra Xenofont, el que més crida l'atenció és que aquesta presenta bastants diferències respecte l'àtic parlat en la seva època i que es considera normatiu: presenta formes dialectals dòriques, jòniques, hel·lenístiques, etc... i formes estilístiques pròpies de la poesia en una obra narrativa. El seu estil és simple i natural, presenta textos purament narratius o descriptius, d'estil senzill però elaborats.