L'ascens dels partits socialistes (1880-1917)

Els Partits Socialistes Nacionals

A partir de 1880 van sorgir a Europa els partits socialistes nacionals. Es definien com a partits obrers i revolucionaris, en molts casos d’inspiració marxista i d’abast nacional o estatal. Van optar per participar en la lluita electoral i parlamentària i, en algunes ocasions, van formar governs de coalició amb altres partits d’esquerres. Els partits socialistes van combinar, doncs, ja des dels seus orígens, una ideologia revolucionària i una pràctica de signe més moderat o reformista.

El més important de tots va ser el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), fundat el 1875, però va prendre el nom definitiu l’any 1890 sota el lideratge de Karl Kautsky. L’SPD es va definir com a partit marxista en el congrés d’Erfurt. En ben pocs anys, va eixamplar l’afiliació i la presència electoral i va articular un potent sindicalisme que, com a novetat, ja no s’organitzava per oficis sinó per empreses, la qual cosa va augmentar la seva capacitat de pressió a la patronal. La força electoral del partit era fins i tot més gran: més de 3.000.000 de vots el 1903 i 4.250.000 el 1912, xifra que es va traduir en 110 diputats al parlament.

El seu model va ser imitat, si bé amb una implantació menor, als països escandinaus, a Holanda i a l’Imperi Austrohongarès. L’heterogeneïtat de pobles que componien aquest imperi va obligar els socialistes a fer una important reflexió teòrica sobre la qüestió nacional, aspecte que Marx i Engels no havien valorat prou. El 1901, Jean Jaurès va fundar el Partit Socialista Francès, d’inspiració humanista i explícitament no marxista, que va aconseguir aplegar amplis sectors socialistes a partir de 1905. L’any 1900, les Trade Unions van crear el Partit Laboralista (Labour Party), que va néixer com una organització política lligada orgànicament i financerament als sindicats. La seva presència electoral va començar a ser important a partir de 1914.

Formació de la Segona Internacional

En aquest context d’expansió del moviment obrer va sorgir una nova temptativa internacionalista: la Segona Internacional, que va donar els primers passos en els congressos de París i Brussel·les. En el congrés de París es va prendre un acord de gran transcendència simbòlica: la celebració, a tots els països, d’una diada del treball cada 1 de maig, inicialment per reivindicar la jornada laboral de 8 hores. La nova internacional va rebutjar, però, qualsevol mena d’estructura centralitzada i va donar plena autonomia a les organitzacions nacionals. En el congrés de Zuric, va adoptar explícitament l’estrategia de l’acció política i, en el de Londres, va expulsar els delegats anarquistes. Des d’aleshores, la Segona Internacional va esdevenir essencialment una organització que aplegava partits polítics de caire socialista i obrer.

En el congrés de París (1900), la Internacional es va dotar d’un organisme de coordinació entre congressos amb seu a Brussel·les, anomenat Buró Socialista Internacional, format per dos diputats de cada partit nacional i sense funcions executives. Tanmateix, ja aleshores els diversos partits socialistes, encapçalats per l’SPD, i la mateixa Internacional havien iniciat un important debat sobre l’estrategia que calia seguir i sobre els principis doctrinals. Aquesta polèmica va girar a l’entorn d’un nou corrent anomenat revisionisme.

El Revisionisme

: Aquest fet va qüestionar añgunes de les tesis sostingudes per Marx i Engels, i en particular la idea que la caiguda del capitalisme i la revolucio obrera eren fenomens inevitables i imminents. En akest context el socialista Alemany Eduard Bernstein va publicar la obra “les premisses del socialisme i les taskes de la socialdemocracia”. Desde akestes premisses Bernstein preconitzava una evolucio progressiva i pacifica del capitalisme cap al socialisme. Les idees preconitzades per Bernstein van ser conegudes amb la denominacio de revisionisme i van ser formalment rebutjades tant per l’SPD com per la Segona Internacional. En particular va ser Karl J.Kautsky ki es va erigir en defensor de l’ortodoxia marxista i va empendre el debat amb Bernstein. Malgrat el rebuig doctrinal, pero la practica moderada dels partits socialistes i especialmente l’entrada al govern de ministres socialistes a França i Italia amb programes no revolucionaris va evidenciar k les tesis de Bernstein no eren un simple exercici especulatiu. La solidesa del capitalisme, pero tamb la força creixent del moviment socialista abocaven akest a un profund debat entre socialdemocracia i socialisme revolucionari, dues paraules k dins llavors havien estat sinonims pero k en els anys seguents va donar nom als dos grans corrents k han dominat el moviment obrer.
L’Oposicio d’eskerres: Enfront de les tesis de Bernstein i de la practica moderada de les direccions dels partits socialistes va sorgir tamb una oposicio d’eskerres k preconitzava novament la immediatesa de la revolucio i exigia una practica mes agosarada, basada en l’enfrontament directe amb el capitalisme i en l’estrategia de la vaga general revolucionaria. L’oposicio d’eskerres a Alemaña va ser encapçalada per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. A França, Georges Sorel va denunciar la via parlamentaria i enfront d’ella va defensar un sindicalisme revolucionari, k tingues com a primer objectiu la vaga general i la presa del poder per part de la clase obrera. En el socialisme marxista rus l’oposicio d’eskerres va ser liderada des de l’exili suis, per Vladimir Í. Lenin, k havia de tenir un paper decisiu en la revolucio Russa de 1917.