Art Romànic i Gòtic Català: Tresors del MNAC

Conjunt Iconogràfic de Sant Climent de Taüll

Fitxa Tècnica

• Títol: Frescos de l'absis de Sant Climent de Taüll
• Autor: Mestre de Taüll i taller
• Cronologia: Església consagrada el 1123
• Tècnica: Fresc i tremp sobre murs
• Estil: Romànic
• Tema: Bíblic
• Localització: MNAC (Barcelona)

Context

Es creu que l'anònim Mestre de Taüll i el seu taller eren originaris del nord d'Itàlia, i que en arribar a Catalunya van ser contractats per a realitzar aquestes pintures. Al fust de la primera columna del nord-oest del temple hi ha la inscripció de la data de consagració de l'església, el 10 de desembre de 1123, feta per Sant Ramon, bisbe de Barbastre. Aquest espectacular conjunt mural va ser adquirit per la Junta de Museus de Barcelona, que entre el 1919 i el 1923 el va arrencar del seu emplaçament original mitjançant un delicat procés d'extracció per tal de preservar aquest important patrimoni cultural de Catalunya. L'extracció de la pintura del mur original i el seu traspàs a un altre suport es va fer amb la tècnica anomenada strappo, que consisteix a arrencar només la pel·lícula pictòrica del fresc, sense el morter de la preparació.

Descripció Formal

El conjunt es divideix en tres parts o registres superposats: el superior, la volta de l'absis, representa el cel; l'intermedi, la part superior del cilindre, es refereix a l'Església; i la part inferior del cilindre (actualment perduda quasi del tot), simbolitza el món terrenal. Un altre element important és la simetria compositiva, que s'observa clarament en la figura de Crist, el rostre del qual esdevé el paradigma d'aquest concepte, i en l'estructuració geomètrica dels cossos dels diversos personatges. La simetria només es trenca en la posició de Crist, representat segons el model iconogràfic de la Maiestas Domini, i en els arcs del registre intermedi. Aquesta esquematització formal aporta al conjunt un clar antinaturalisme, reforçat pel hieratisme i la frontalitat de les figures, que imposen respecte i autoritat –sobretot la imatge de Crist–, i per l'ús de franges monocromàtiques horitzontals al fons que donen a l'espectador una visió atemporal de l'escena. Aquest antinaturalisme, però, es trenca amb l'intent de volumetria que l'artista infon en els personatges mitjançant els cercles vermells pintats a les galtes i els plecs dels vestits. Un altre aspecte formal important, i molt característic del període romànic, és la utilització de la perspectiva jeràrquica, amb la qual l'artista aconsegueix que la imatge de Crist en Majestat, de grans proporcions respecte dels altres personatges, domini totalment l'escena, i l'ús d'una línia negra que delimita totes les figures i que afavoreix la claredat compositiva. Cal parar atenció també a la utilització de colors purs i intensos, aplicats de manera plana, sense clarobscurs. Quant a tonalitats, destaca la presència important del color blau, obtingut en aquest cas a partir de l'aerienita, un mineral valuós i car que es troba als Pirineus, fet que mostra la bona disposició econòmica que hi havia per a la realització d'aquesta obra.

Temàtica

El conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll mostra una representació de la teofania –manifestació de la divinitat de Déu–, basada en el text de la segona parusia, és a dir, la segona vinguda de Crist al món, narrada a l'Apocalipsi.

• Màndorla: A la part superior de l'absis hi ha la imatge de la Maiestas Domini, el Crist Jutge, de cos sencer i inscrit en una màndorla o marc en forma d'ametlla, assegut sobre l'arc del Cel, amb la Terra als seus peus. Crist beneeix amb la mà dreta i amb l'esquerra aguanta un llibre amb la frase «Jo sóc la llum del món» de l'Evangeli de Sant Joan. A banda i banda hi ha l'alfa i l'omega –primera i última lletres de l'alfabet grec–, que simbolitzen que Ell és l'inici i la fi de tot. Envoltant aquesta imatge, hi ha la representació simbòlica dels quatre evangelistes (tetramorf), presentats cadascun per un àngel. Finalment, a cadascun dels dos extrems de la composició hi ha un àngel serafí.
• Arc del Cel de Sant Joan: A sota d'aquesta imatge hi ha representada la Verge Maria, que sosté el Sant Greal, acompanyada pels sants apòstols.
• Terra:

Models i Influències

Sant Ramon, bisbe de Barbastre, va ser capellà d'Alfons el Bataller, rei d'Aragó, en el moment de la conquesta de Barbastre. Els comtes de Pallars i els senyors de Boi van participar en aquestes campanyes i hi van aconseguir riqueses, que van invertir en part en la decoració i reconstrucció de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. El convenciment que l'autor dels frescos de Sant Climent de Taüll era un pintor amb contactes evidents amb Itàlia, on la influència iconogràfica i formal bizantina era molt més forta, explicaria bona part de les característiques del conjunt: el hieratisme i la frontalitat de les figures, l'allargament i l'estilització dels cossos, l'obsessió per la simetria, la grandiositat compositiva que aporta espiritualitat i solemnitat al conjunt, i l'ús de rodones vermelles a les galtes per donar una certa sensació de volum. S'hi intueix una segona influència procedent de la il·luminació de manuscrits hispànics del segle X, apreciable en l'ús de franges horitzontals de colors als fons compositius. Aquests frescos –sobretot l'absis– han estat considerats moltes vegades com un dels emblemes no només de la pintura, sinó de l'art romànic català; fins al moment actual, però, no s'ha descobert cap altre conjunt fet per l'anònim Mestre de Taüll a Catalunya. No obstant això, es té constància que els seus deixebles també van treballar a l'església veïna de Santa Maria i que van pintar a Aragó i a Castella, on van decorar l'ermita de Santa Cruz de Maderuelo (Segòvia) i la de San Baudelio de Berlanga (Sòria).

La Seu Vella de Lleida

Fitxa Tècnica

• Autor: Projectada i dirigida per Pere de Coma
• Cronologia: Catedral 1203-1278; Claustre segle XIV; Campanar segle XV
• Tipologia: Religiosa
• Materials: Pedra del mateix turó de la Seu i del turó de Gardeny
• Estil: Romànic de transició al gòtic. El claustre i el campanar són gòtics.

Context Històric

El context de l'art gòtic ve marcat, seguint els esquemes del romànic, pel domini de la monarquia i la religió en un règim feudal. El creixement demogràfic propicià l'expansió i ampliació de les ciutats, on la burgesia començava a adquirir importància com a classe social. Tant les croades com les peregrinacions van servir per propiciar una unificació i es van refer les rutes del comerç tant terrestre (ruta de Flandes) com marítim (ruta mediterrània i atlàntica). A causa de les fortes epidèmies d'aquest període, com la Pesta Negra (1348), la societat es va «sensibilitzar», humanitzar. Si hi afegim els nous ordes franciscà i dominicà, que tornaren la fe més «humana», ja tenim el naixement d'un nou corrent: l'humanisme. A més, d'aquest període destaca la creació d'universitats, que proporcionaven un coneixement més a l'abast. De la Seu Vella en concret, es pot dir que va ser encarregada pel bisbe de Lleida, ja que a causa del creixement de la població a finals del segle XII, la mesquita que s'estava usant com a catedral va quedar petita. L'any 1203 es va col·locar la primera pedra de la Seu Vella, amb Pere de Coma al capdavant de la construcció, com a mestre d'obres. L'església es va consagrar 75 anys més tard (1278), i després de la inclusió de nous elements (com el cimbori o el creuer), l'any 1513 es van enllestir els acabats de la Seu. A partir d'aquí, la catedral va tenir tot un seguit de modificacions que l'acabaren convertint en una caserna militar (1746). No va ser fins al segle XIX que l'antiga catedral va ser revalorada, i l'any 1918 va ser declarada «Monument Nacional». Tot i així, a causa de la Guerra Civil, la Seu Vella es va veure de nou relacionada amb qüestions bèl·liques: fou utilitzada com a camp de concentració. A causa del conflicte va patir danys força greus, així que el 1950 s'hi va iniciar un procés de restauració. Després de passar a mans de la Generalitat, el 2003 es van commemorar els 800 anys de la col·locació de la seva primera pedra.

Estil

La Seu Vella de Lleida va començar essent un temple romànic, tal com es pot observar en diverses característiques dels elements de l'edifici (murs i pilars gruixuts, arcs de mig punt a les finestres i portalades, poca verticalitat...). Tot i així, en un segon moment es va readaptar a l'estil gòtic (per això diem que és de transició del romànic al gòtic), com es fa visible en les fines columnes adossades als pilars, en l'ús d'arcs apuntats o de voltes ogivals, la decoració del claustre, l'alt campanar...

Anàlisi Formal

Exteriorment, la Seu Vella de Lleida combina l'aspecte robust del romànic i la monumentalitat del gòtic, denotada sobretot pel campanar. Les seves façanes són sòbries, però les finestres de traceria del claustre i la decoració de les portalades trenquen una mica aquesta austeritat (combinació romànic-gòtic). A causa de la manca d'espai, l'església no té façana principal, ja que en el seu lloc s'hi situa el claustre, comunicat amb l'església a través del Portal Major. A l'exterior hi trobem tres portalades més que donen accés a l'interior. L'església té una planta basilical de creu llatina, amb tres grans naus cobertes amb volta de creueria, i un transsepte dividit en cinc trams. A sobre del creuer s'hi troba un gran cimbori octogonal, el qual posseeix grans finestrals per tal d'il·luminar l'interior de l'edifici. En el moment de la seva construcció, l'església gaudia de cinc absis, però ara només en queden quatre. Els elements que suporten l'església són els murs robustos, units pel sostre de volta de creueria, i els pilars cruciformes de base alta, que tenen columnetes adossades. De l'interior destaca (a més dels finestrals gòtics) la sensació de buidor, ja que la majoria de pintures, murals... estan desapareguts o en mal estat. El claustre, d'altra banda, és molt singular, ja que a més de ser un dels més grans d'Europa, és de base trapezoïdal en comptes de quadrangular. Les crugies estan cobertes amb volta de creueria i els seus disset finestrals estan decorats amb traceria. El campanar fa 75 metres d'alçada i és de base octogonal; de les quatre plantes que té, la superior està decorada amb gablets i gàrgoles.

Interpretació

La Seu Vella de Lleida és una construcció religiosa, així que la seva funció és que la gent hi vagi a resar i que els membres del claustre hi convisquin. Després del seu període d'esplendor, l'edifici va ser usat com a caserna militar i fins i tot com a magatzem d'armes. Com a significat, la Seu Vella, després de reconquerir territori als musulmans, és un edifici que mostra poder. Situada en un punt estratègic, tenia el control del Pont Vell i de tot el Pla de Lleida.

Mare de Déu de Sanaüja

Fitxa Tècnica

• Autor: Desconegut
• Cronologia: 1350
• Estil: Gòtic
• Tipologia: Escultura exempta dempeus
• Material: Alabastre policromat
• Tècnica: Talla (amb cisell)
• Dimensions: 118 x 39 x 22 cm
• Tema: Religiós
• Localització: MNAC (actualment)

Context Històric

El context de l'art gòtic ve marcat, seguint els esquemes del romànic, pel domini de la monarquia i la religió en un règim feudal. El creixement demogràfic propicià l'expansió i l'ampliació de les ciutats, on la burgesia començava a adquirir importància com a classe social. Tant les croades com les peregrinacions van servir per propiciar una unificació i es van refer les rutes del comerç tant terrestre (ruta de Flandes) com marítim (ruta mediterrània i atlàntica). A causa de les fortes epidèmies d'aquest període, com la Pesta Negra (1348), la societat es va «sensibilitzar», humanitzar. Si hi afegim els nous ordes franciscà i dominicà, que tornaren la fe més «humana», ja tenim el naixement d'un nou corrent: l'humanisme. A més, d'aquest període destaca la creació d'universitats, que proporcionaven un coneixement més a l'abast. D'aquesta escultura en concret, tot i que sempre s'ha afirmat que la imatge procedeix de Sallent de Sanaüja, no es coneix el seu emplaçament original o el context en què va ser creada.

Estil

La Mare de Déu de Sanaüja és una escultura del gòtic, desenvolupat a l'Europa occidental des de mitjan segle XII. El terme gòtic va ser utilitzat per primera vegada al segle XVI per Giorgio Vasari. L'escultura del gòtic destaca pel desenvolupament de ple relleu, a causa de la humanització, però els temes que tractaven seguien sent purament religiosos. Durant el segle XIII va estar lligada a l'arquitectura (portalades) i estava adossada als murs, però al XIV les escultures se'n van començar a separar. A més de a les portalades, ara s'ubicaven en interiors i espais funeraris. Les característiques principals de l'escultura gòtica són que es feia en pedra, hi predominava una estilització i arrodoniment de les línies, així com una elegància dels moviments. Comparant-ho amb el romànic, les escultures gòtiques gaudien d'un major naturalisme tant en gestos com en expressions, i les vestidures i cossos tenien molta més corporeïtat i volumetria.

Anàlisi Formal

L'escultura es va realitzar mitjançant la tècnica de talla amb cisell sobre alabastre. El conjunt el formen la Mare de Déu i el Nen Jesús. La mare és de proporcions harmonioses i porta una corona (posterior, en substitució de l'original). Al braç esquerre sosté el Nen Jesús mentre que amb el dret li acaricia el peu. El nen, amb la mà esquerra, agafa la túnica de la seva mare i amb la dreta sosté un colom. La curvatura del cos de la mare compensa el pes del nen i dóna dinamisme a la composició, tal com ho fan els plecs naturals de la túnica. Aquesta curvatura, tècnicament anomenada hanchement, és també la que trenca amb la simetria de l'obra. L'escultura, tot i que ara està desgastada, en el seu moment va estar policromada. Encara es veuen restes de color blau al mantell de la mare, i de color vermell a les galtes dels dos personatges. Els acabats són arrodonits i ben polits, les línies poc marcades fan que les formes siguin suaus, i donen naturalisme, igual que la subtilitat dels gestos. La Mare de Déu de Sanaüja és una obra equilibrada i en harmonia quant a proporcions.

Interpretació

Amb aquesta obra es veu clarament el salt que va fer el gòtic respecte a l'escultura romànica. L'expansió dels ordes mendicants van humanitzar l'art, i això es pot veure per exemple en el contacte de la Verge amb el Nen Jesús (gest d'afecte i sentiment), i en el naturalisme donat per l'hanchement i per la major expressivitat en els rostres. La funció de l'escultura seria tant religiosa, transmissió de la fe i de la relació entre mare i fill, com decorativa. El significat és merament religiós: representació de la Mare de Déu coronada com a Reina dels Cels, amb el Nen Jesús als seus braços. El colom que sosté el nen fa referència als ocells de fang amb què jugava, que s'acabarien convertint en reals.