Art Romànic Català: Sant Vicenç de Cardona, Santa Maria de Ripoll i el Tapís de la Creació

Sant Vicenç de Cardona

Descripció

Església romànica del segle XI, d'estil romànic català, construïda en pedra. Presenta una estructura arquitravada i voltada. Ubicada a Cardona (Bages).

Va ser construïda durant l'Alta Edat Mitjana, la primera etapa de l'època medieval, caracteritzada pel món rural i el feudalisme. Els edificis més representatius d'aquest període són els monestirs i els castells.

El territori de la Catalunya Nova en aquells moments estava en mans islàmiques, ja que el poder dels comtes catalans no estava consolidat. El territori conegut com a Catalunya Vella estava dividit en comtats que, a poc a poc, es van sotmetre a l'autoritat dels comtes de Barcelona. L'art romànic es caracteritza per un gran nombre d'escoles regionals que segueixen les directrius dictades per l'abadia de Cluny.

Sant Vicenç forma part del conjunt de castells de frontera de Cardona. L'actual església va substituir una de més antiga, i en la seva construcció es van seguir les indicacions de l'abat Oliba i els senyors de la sal. Les primeres notícies que es tenen d'aquesta església són del 980 i es refereixen als clergues que hi vivien. A l'any 1000, estava molt abandonada. Al segle XVIII, va ser utilitzada com a caserna militar gràcies a la seva ubicació estratègica.

Característiques

Funció: Religiosa.

Planta: Creu llatina, transsepte curt, 3 absis, 3 naus (la central té una amplada equivalent a la suma de les laterals). La separació de les naus es fa gràcies als murs i pilars poligonals connectats per arcs de mig punt (característic del món romànic).

A l'entrada, hi ha un nàrtex, un espai cobert amb una volta d'aresta. La nau central i el transsepte tenen la coberta de volta de canó, que està reforçada amb tres punts torals, i les naus laterals amb volta d'aresta. Cada tram de volta de canó té tres petites voltes d'aresta a les naus laterals.

Alçat: Destaca la seva diferència d'alçada entre la nau central i les laterals, ja que a la central s'obren alguns finestrals (que il·luminen l'edifici) i dona menys sensació de fortalesa. Al presbiteri, hi ha una cripta. Al creuer, s'alça un tambor poligonal sobre el qual descansa una cúpula. A l'espai poligonal, s'acobla una superfície circular que es realitza per mitjà de les petxines, que contenen les finestres de la base (característica més antiga que hi ha a la península Ibèrica).

Sant Vicenç respon a l'arquitectura romànica, que és de caràcter religiós. En aquesta arquitectura, no entra molta llum a l'edifici perquè encara no s'havia desenvolupat el sistema de distribuir el pes de la volta, que descarregava sobre els murs, que es reforçaven amb contraforts i arcs torals. En l'arquitectura romànica, l'arc de mig punt és l'arc dominant. Sant Vicenç té una escassa decoració, tot i que en aquesta arquitectura domina la pintura i l'escultura.

Iconografia

Les esglésies cristianes deriven de les basíliques romanes. La diferència és que en la cultura clàssica, els actes religiosos es celebraven a l'exterior, ja que per a ells els temples eren la residència dels déus, i en el cristianisme, l'església es simbolitza per la casa de Déu i acull a tots els seus fidels a l'interior.

La planta de creu llatina representa la crucifixió de Crist. Crist, en el cristianisme, va morir per nosaltres.

Portada de Santa Maria de Ripoll

Descripció

El monestir va ser construït al segle IX pel comte Guifré el Pilós, i la portada va ser esculpida al segle XI. És d'estil romànic i està feta de pedra. Els escultors eren dels tallers del Rosselló.

El 1428, un terratrèmol va enfonsar el sostre de la nau central i també una de les torres. Entre 1886 i 1893, Elies Rogent la va restaurar, i no es distingeixen les parts restaurades de les que no ho són.

Característiques

L'estructura recorda a un arc de triomf que mostra els models clàssics. La portada conté elements referents a la Bíblia de Ripoll (manuscrits amb molts textos introductoris i il·lustracions). Hi ha un domini de l'horror vacui, expressivitat i simbolisme més important que el realisme. Els personatges estan ordenats jeràrquicament. La façana estava policromada. Té una funció didàctica, ja que vol ensenyar i educar als fidels.

Iconografia

Temàticament, es divideix en set parts:

1. 1r registre: Pantocràtor amb un llibre a la mà i envoltat de quatre àngels. També hi ha dues figures del tetramorf (quatre apòstols que estan representats com a animals).
2. 2n registre: Els altres dos tetramorf i també sants que observen a Crist.
3. 3r registre: Apareixen escenes del llibre de l'Èxode de la Bíblia.
4. 4t registre: Més escenes de l'Èxode.
5. 5è registre: A l'esquerra, David amb quatre músics; a la dreta, Déu dona la llei a les persones més elevades de l'època. També hi ha Moisès i l'abat Oliba.
6. 6è registre: A l'esquerra, la segona visió de David; a la dreta, la primera visió de David.
7. 7è registre: A la dreta, els pecats capitals; a l'esquerra, animals fantàstics.

Hi ha un sentit ascendent en la portada, ja que a baix de tot està representat l'infern, al setè registre les ànimes, al sisè i cinquè escenes de l'Antic Testament, al quart i tercer l'Èxode, i a dalt de tot i al centre el Pantocràtor, que és el més gran de tot, ja que vol simbolitzar que és el més important. Està envoltat dels quatre evangelistes.

No només es pot dividir per la temàtica aquesta portada, sinó també per les arquivoltes, que també consten de set parts:

1. 1a arquivolta: Comença des de fora i té elements vegetals.
2. 2a arquivolta: Combina elements vegetals i animals, i als brancals s'hi representen els signes del zodíac i figures que només tenen una funció decorativa.
3. 3a arquivolta: Escenes de Pau i Pere fins que es converteix en dues estàtues-columnes que representen dos sants.
4. 4a arquivolta: Només té un petit relleu.
5. 5a arquivolta: Motius vegetals.
6. 6a arquivolta: Escenes de Daniel i Jonàs, que continuen fins als brancals.
7. 7a arquivolta: Un espai sense decoració ni relleu, però a l'altra part més interior, Caín i Abel, i seguint els seus brancals es troben representats els mesos de l'any.

El motiu pel qual es pot interpretar la portada com un arc de triomf pot ser una commemoració a la glòria del cristianisme (com al món clàssic).

Tapís de la Creació

Descripció

Brodat fet a finals del segle XI, segons Pere de Palol. És un brodat amb llana de colors sobre sarja de lli. Es troba a la catedral de Girona.

És un brodat perquè es va fer sobre una sarja amb agulla i utilitzant fils molt prims de llana. Tot està fet a mà, i en canvi, per fer un tapís es necessita un teler per teixir. Suposadament, aquest brodat va ser elaborat a Catalunya, no a Itàlia.

Característiques

D'aquest brodat, només ens queda la part superior, que està representada per escenes separades per espais que tenen una distribució geomètrica, presidit per dos cercles dins d'un rectangle envoltat, al seu torn, per petits registres. L'única part on la geometria no interromp la narració és a la part inferior, que es troba molt incompleta, però sobresurt gràcies a que està ordenada de manera romana, com si es tractés d'un relleu històric, ja que les escenes no estan sotmeses a requadres ni cercles.

Colors: Predomina el roig, blanc, verd i blau, i també té grocs, verds intensos, blaus foscos i ocres.

La representació de les figures és expressiva però poc realista, i les figures s'ordenen jeràrquicament, ja que el tamany de les figures varia segons la seva importància social.

Iconografia

Al centre, el Pantocràtor, que representa el model grec (Crist jove sense barba, beneint amb una mà i amb l'altra ensenyant el llibre sagrat). Déu bondadós, a diferència del Déu justicier de l'Occident. Al segon cercle, la Gènesi. Entre els cercles i els registres perimetrals, hi ha brodats els quatre vents. En els registres perimetrals, hi trobem escenes de la vida quotidiana en forma de calendari, que recorda la tasca essencial de la pagesia cada mes. Hi ha una relació temàtica laboral amb el Pantocràtor (Déu crea tot, la feina també, i els homes també ho han d'agrair). A la part inferior, la peregrinació d'Helena a Terra Santa, que vol trobar la creu on Crist va morir. Helena era la mare de Constantí, que va reconèixer el cristianisme.